Cau lluny el mar de París

Eixut el riu que em dugué als teus peus,
els verds de la riba s'assequen,
i, desesperadament,
m'encenc de nervi
per salvar el record humit d'alguna nit.

Si la llàgrima encara no cau
és pel vertigen cec dels meus ulls,
que ja han plorat prou l'amor,
apagats a l'hivern, poc a poc,
potser a Paris despertin sense pors,
tant de bo a Paris despertin sense plors.

Potser els capvespres més bells
s'encenguin d'espurnes a la meva mirada,
deixant enrera neguits d'ençà,
potser t'estimi en la distància ennuegant,
entre Barcelona i Paris.