Cas tancat (i 4)

Un relat de: foster

Aquella versió dels fets no enganyaria ni un nen de primària. Senzilla i útil, venia a justificar el suïcidi d'en Pol per la seva adicció a les drogues. L'havien trobat flotant entre les roques de Cala Bona, inflat i picotejat pels peixos, ple a a vessar de cavall, i del millor.

***

Aprofitant que el Francisco s'havia endormiscat, mig desmaiat, de fet, vaig intentar concentrar-me en la revelació que se m'acabava de produir. Estava clar que hi havia una relació molt més directa del que em pensava entre la meva agressió a "La Pineda Negra", el Francisco, l'home fantasma i en Pol, la seva mort.
Estava encara massa col.locada per identificar-la del tot, però poc a poc anaven desapareixent els interrogants.
Cert. Jo havia vist recentment en Francisco amb un tipejo que parlava mallorquí, un paio sospitós que traginava un paquet encara més sospitós, i que en Francisco guardà al seu amagatall privat de l'apartament. Curiosa de mena, havia trobat la pistola aprofitant una estona que ell sortí obligat per un contratemps, però en aquell moment no vaig saber-hi trobar cap significat especial a tant de secretisme, només vaig intuir que era una pistola especial i valuosa.



Però ara veia clar el tot, la història sencera: després de separar-nos, en Pol havia tornat a emmerdar-se. I, on millor que a Portfosc, on tenia molts i bons contactes i un petit apartament lliure de despeses? Estava convençuda que abans, però, havia anat a Mallorca a passar-hi uns dies i posar-se a caldo amb el millor jaco d'Espanya. Allà hauria establert relacions amb el mallorquí, el capdanser del ball de bastons. Després, al poble, hauria negociat amb en Francisco, proposant-li fer d'intermediari, així de fàcil i d'ingenu, tal com era ell.
Al principi segur que la cosa funcionà. Però, poc a poc, el diguem-ne Biel -per posar-li un nom-, havia vist que el Pol era una nosa, un peça innecessària en les seves transacccions comercials. Llavors es posà en contacte amb el Francisco i decidiren actuar.
M'imaginava l'opereta de cara a la galeria: en Pol els havia enganyat a tots dos, quedant-se els diners del Francisco i el polvo de Biel. Ambdues coses havien desaparegut, però el Pol no havia tingut tanta sort. En tres hores l'havien localitzat i eliminat, fent justíca si més no. La seva mort es convertí en el millor exemple del que els passaria a aquells jovenets ambiciosos i desvergonyits que creixien al poble com bolets i que gosaven desafiar le lleis internes dels patriarques.
I el Francisco i el mallorquí, cada u amb la seva part de l'intercanvi, encantats de la vida!

En la meva versió dels fets, del Pol se n'encarregà el Biel, que era qui menys tenia a perdre i qui podia desaparèixer més fàcilment. El Pol, a més, li tenia plena confiança, i quan el veia perdia el cul pel seu cavall. El Biel li n'hauria regalat una generosa prova abans de la moguda, i l'altre... Per la seva banda, el Francisco s'ocupà d'explicar la pèrdua de la pasta als caps de la família, i a canvi rebé només una expulsió temporal de la zona, una mena d'exili voluntari fins que les coses es calmessin. Sis mesos i podria tornar, aquest fou tot el càstig. Era ja massa important per a l'organització per deixar-lo perdre.
Un cap de turc, això havia estat en Pol. S'havia refiat de les persones equivocades i havia pagat la gosadia amb la seva vida.

Llavors, feia sis o set mesos, quan jo vaig començar a aparèixer pel poble fent preguntes, el Francisco decidí donar-me un bon ensurt, i preparà amb els seus acòlits el deliciós rendez-vous que m'oferiren a "La Pineda Negra". I se'n va sortir. Almenys al principi.
El que no entenia era perquè poc després, quan hi vaig tornar amb el Mario, no havia renunciat a fer negocis amb mi. Potser no em va reconèixer? Es va creure realment que jo ja havia renunciat als meus antics propòsits? O potser ni això: potser estava tan avorrit i mancat d'estímuls que la meva presència li despertà les neurones i l'entrecuix alhora i, senzillament, es deixà portar pensant que en qualsevol moment ho podria arreglar si les coses es torçaven.
No ho sabria mai i tampoc m'importava especialment. Jo ja havia aconseguit el cum laude en la meva tesi doctoral. Ara faria un pas, i després un altre i un altre....

***

Vaig buscar en Francisco amb la mirada: era assegut al sofà amb la cara entre les mans i els colzes als genolls. Una cigarreta es consumia al cendrer.
En un no res i en complet silenci vaig anar a buscar la pistola, la vaig carregar amb una sola bala, vaig sortir al menjador i, acostant-me ostensiblement per darrera perquè m'intuís, em vaig col.locar en bona posició; vaig apuntar, i el tret que escupí l'arma li perforà netament la carena que li dividia el clatell. Hi quedà un petit i rodó forat negre precís per on aquell fill de la gran puta vomità l'últim adéu en forma de curta glopada de sang.

Amb només mitja hora en vaig tenir prou per enllestir el meu improvisat pla: em vaig posar els guants d'anar amb moto i li vaig tallar els collons amb un sol tall
-sense mirar exactament el que feia-, i després de ficar-los-li a la boca, vaig agafar el ganivet i els guants i els vaig guardar dins una bossa d'escombraries. Vaig netejar les empremtes de la pistola abans de llençar-la discretament per la finestra al descampat del darrera la casa. Per sort, tal i com volia, va caure entre la runa i les males herbes sense quedar oculta del tot. M'interessava que la trobessin després de buscar una mica.
Vaig fer una darrera ullada al meu voltant i vaig sortir tancant la porta amb clau. Intentant de no ser vista, vaig vorejar el camp de futbol del poble fins arribar a la profunda riera que el rodeja per l'est, i un cop comprovat que ningú m'observava, em vaig desfer de l'enutjós embalum llençant-lo a un dels ramals més generosos d'aigua, dels que van a parar directament a bastants quilòmetres dins el mar. Com hi havia encabit unes pedres com a ploms, no tenia por que surés.
De tornada a l'apartament d'en Francisco vaig trucar a la policia. Trigaren un quart d'hora a arribar. El tinent Juanes em va fer seure i em recomanà tranquil.litat a l'hora d'explicar els fets. Però jo ho tenia clar, i no m'importava si s'ho empassaven o no. Mort en Pol, no em preocupava si els quadrava el meu final per a aquell desafortunat assumpte: al Francisco l'havien pelat abans que jo arribés, i es tractava segons tots els indicis d'una venjança entre clans mafiosos, amb droga pel mig. Segons el meu parer, el modus operandi que suggeria l'escenificació del crim, ho corroborava a bastament. Com a colofó, vaig afegir que just abans d'entrar i trobar-me el marrón, m'havia creuat amb un paio que vaig descriure amb tot detall, incloent-hi la qüestió de l'accent illenc. A dins, havia comprovat que en Francisco era mort i els havia trucat, res més. Jo hi havia anat a pillar algo de jaco, i n'havia sortit prou escaldada.
L'argument els agradava. Tenien un sospitós, un mòbil, l'arma homicida i, fins i tot, si ho creien necessari, em podien cridar per declarar com a testimoni principal. A ells els quedava només adobar-ho una mica per fer-ho verossímil. I a això ja hi estaven acostumats. En el fons, el final de la història els donava un indesitjable menys al seu poble, dos si aconseguien trobar el mallorquí i inculpar-lo amb noves proves. El tinent Juanes m'agraí la col.laboració i m'aconsellà que no tornés a visitar la comarca, suggerint-me altres destins apassionants.
Vaig agafar la meva declaració passada a net. La vaig llegir, vaig repassar-la, la vaig signar; el tinent em va mirar amb un lleuger somriure de complicitat i em va deixar marxar. Cas tancat.



Comentaris

  • hola![Ofensiu]
    tramuntana | 30-08-2005

    sí, m'ha agradat molt, ja ho saps! però avui no em sobren pas les paraules! jeje, doncs res, dir-te que he disfrutat molt llegint aquesta història. gràcies.

    laura^^

  • fada de mel | 30-08-2005

    hola!, merci per el teu comentari, el tindré en compte a l'hora d'escriure;)
    M'agrada molt la teva forma d'escriure i sobretot la de expresar-te!
    Continua aixi!
    molts petonets