Carta final

Plorava… les llàgrimes li queien com si mai hagués plorat abans. Com si totes les abans vessades llàgrimes dels seus freds i llunyans ulls dels darrers anys, no comptessin en el sacrifici d'esperar-me.

Era tan estrany, era tan normal. Era tan trist i tan alegre... era tan... maca.

Cabells llargs, negres com la foscor del meu cor sense ella. Ulls marrons, com si quan els miressis t'haguessis d'endinsar en el desert de la seva solitària mirada de feia uns mesos, i ara tan plena de llum.

Era tan misteriosa i tan oberta. Era tan freda i tan càlida... era tan... especial.

Estatura normal, prima, silueta perfecte entre les meves mans. La desitjava tant... des de que no la tenia havia perdut part de mi mateix. Eren tantes les ganes de resseguir el seu rostre de dalt a baix. Tocar els seus cabells que es movien amb el vent. Eixugar les seves llàgrimes, resseguir els seus melosos llavis, acariciar la seva pell. Tocar els seus pits, abraçar la seva cintura, grapejar el seu cul i besar-la fins els peus.

Era tan bona persona com un àngel i tan entremaliada com un dimoni. Era tan valenta i tenia tanta por... era ... la meva esperança de viure.

Em va ensenyar a nedar entre el mar que jo mateix havia construït. Em va ensenyar a parlar sense paraules, a sentir sense escoltar, a demanar sense voler, a lluitar sense ferides, a morir per poder viure. Em va ensenyar a... a estimar, a estimar-la.

Era tan perfecte que semblava impossible, era tan seva que la vaig fer meva. Era tan impacient i tenia tanta paciència. Era ... la meva amiga, i la meva novia...

I ara tot és un simple record. L'he perdut entre somnis. Desprès de vèncer la vida, la mort la guanyat.
Un maleït accident. Podria haver estat jo, però va ser ella. Ja no tinc raó de viure. No estic enfadat, no estic excessivament trist senzillament no soc fort com ella, i tot i que ser que si ho faig la decepcionaria, no tinc ganes de viure i em vull aliar amb l'enemic que t'ha vençut a tu, la mort.
T'esperaré sempre, com has fet tu amb mi. Son tants els teus somriures, és tant el meu amor, és tant gran el cel i el mar. Tu allà dalt, jo qui a baix. Et vinc a buscar perquè qui m'ha vençut a mi ha estat la vida i no pas la mort.

T'he estimat, ... t'estimo... t'estimaré