Carta a un amic

Carta a un amic "dadà"

Benvolgut amic: sobre ones blaves et despulles, en hores inesperades.

I seguint les roderes descloses hi retrunyen les petjades capbussant-te en l'onatge de cada bri dels sentits.

Però Tot és avui i Tot era ahir, quan el tinter es trencava sorollosament, de vegades, i la vida s'abocava, a estones, a un comportament il·lús, recalcitrant, fins i tot rebel. Recordes?

Però no em planyo pas, Vell i retrobat amic, només m'enllaço en cada instant, en vell records i en temps malversats. T'admiro en silenci, ja ho saps, i m'esmerço en sentir-te de prop, tan allunyat de vegades i tan proper avui.

(I aquest silenci, al capdavall, se'ns torna galant, ara, sense mots convencionals, sense saber-ho. Incondicionalment.)

NO TARDIS més, amic. Doncs, desvalgut sentiment si li faltés muses i fades en aquesta assolellada platja que s'emblaveix i s'esborra la tèbia sorra en aigua i vent.

Acluco els ulls i tot pot succeir.

Fins i tot la música del del vent m'acompanya i els ocells del cel escolten les meves triades paraules.

Mentre jo, m'he aturat en qualsevol indret, sense lògiques paradoxals, enarborant formes estereoisòmeres dels àtoms en l'espai...

SAPS que sempre t'he necessitat. SAPS que et necessito. Estic i estaré aquí, amb el cos a l'ombra, arraulida amb les ones esperant...

ABANS-D'AHIR: Quina mirada tan marcida d'esglai que, aclucant els ulls, observava.

I jo caminava, també, coixejant de mites i sentiments metafísics i amb esfereïdores veus interiors acabava d'allunyar-me del teu costat.

I les sàvies músiques dels clàssics em cobejaren el meu esperit, tan trist, tan abatut...Que els déus arropats amb àvids silencis l'haurien d'haver deixat tot d'una.

(PERÒ TU sempre has estat aquí, amic, amb mirada serena. Portant-me les teves darreres paraules, amb el mateix entusiasme, amb la mateixa tendresa...Ara, mentre, em submergeixo en la flonjor de la teva joventut, en la blanesa de tactes suaus que m'havien perseguit tota la vida, sense objectius prefixats, sense aventures ni jocs esgarriats, regalimant l'impuls que m'hi duia...)

Estic indecisa, vull dir INDECISA de veritat i desfeta en aquest agònic oracle (d'aquest món de guerres sense fi i insolidari.)
Dissemino els hàbits, doncs no és fútil el silenci per a mi, en aquest mutilat espai, on s'explica el vent i oneja la soledat aturant-se en corriols per un camí devastat de vaixells invisibles. Indecisa i esbalaïda toco brins insignificants i grans enigmes. Ja saps, brolla l'absència escapant-se el misteri, sobre fibres cremades, en aquesta estança (meva) tan callada.

Una abraçada.