Carta a un amic

Per fi ho he fet, m’he sentit tant alliberada… Feia molt temps que t’ho volia dir, tot i que tu ja ho sabies (hi ha coses que no es poden amagar), avui he tingut la valentia d’escriure’t unes ratlles per dir-te el que sento. Pensaràs que m’he tornat boja… i segur que és veritat... el cor té raons que la raó no comprèn...

Però de vegades l’amor et porta per camins equivocats, i sé que aquest ho és. Perdona’m per haver entrat a la teva vida sense el teu permís... no era la meva intenció. Prometo oblidar-te el més aviat possible perquè tot torni ha ser com el primer dia que et vaig conèixer.

Quan tens una certa edat, una família, unes responsabilitats... penses que això no pot passar... jo creia que això només ho patien els adolescents. Per a ser sincera, haig de reconèixer que a mi no m’havia passat mai! Suposo que estic passant una etapa “de crisi” en la meva vida, en la que voldria desaparèixer d’aquest planeta per perdre’m en la immensitat de l’univers.

Gràcies pels bons moments que em fas passar, els guardo al calaix dels bons records i espero poder-lo omplir fins dalt amb la teva companyia i la teva amistat.

Segurament mai sabré el que penses, et conec prou bé, i sé que el meu missatge no tindrà resposta... Jo seré esclava de les meves paraules i tu lliure del teu silenci.