caramellesfòbia!!!

Eren les set de la tarda i en Pep sortia del llit, un diumenge ja se sap: dissabte nit de farra, viatges en globus i passeg per als nubols.....
Es mig vestia com podia, amb gran esforç per mantenir l'equilibri, ja que els ulls i el cervell no coordinàven les imatges ni els moviments. Quan per fi hagué acabat de les feinetes de la higiene personal i corporal pertinents (una dutxeta calenteta amb una esbaldida d'aigua freda per tonificar i desbetllar, afeitar-se, rentar-se le dents, pentinar-se, etc...) enfilà el carrer camí de la plaça, tocava la cerveseta, fer petar la xerradeta amb els amics i menjar algo perque l'estòmac ho reclamava.
Però de cop es va aturar, un acordió? Gent cantant? Sò de monedes? Rialles?
Ostres si! Les caramelles! Ja no ho recordava, cada diumenge de pasqua es costum als pobles de la catalunya vella i als del nord de la catalunya nova, que grups d'homes surtin a cantar les cançons anomenades caramelles pels carrers, masies, cases i places.
Així doncs en Pep no s'ho va pensar dos cops, va alleugerar el pas, quasi fins al punt de correr i va entrar al bar - Un güisqui!!! Odiava les caramelles, no les podia ni sentir, li creaven horticaria, arcades, calfreds, eren la seva creu, aquell grà al cul que tant molesta i molt més. Perque en Pep tenia un secret, bé, molts però referent a les caremelles tant sols un, un secret que no havia explicat mai a ningú, l'origen de la caramellesfobia.
L'origen d'aquesta por provocada per les caramelles la trobem quan en Pep tenia sis anys i els seus pares el van apuntar a la coral infantil per sortir a cantar caramelles i pasturar tot el diumenge de pasqua pels carrers del poble amb l'estomag ple de xocolata, i obliga't a cantar aquelles cançons que tant poc li agradaven.
No va tenir opció ni cap més remei, el diumenge de pasqua va haver d'anar a fel el mono pel carrer amb uns nens amb veu de pitu i uns pares amb cara de babau cada cop que el seu fill obria la boca. Allò era un espectacle massa fort per a ell, però malgrat tot en Pep va tenir una sorpresa, una sopresa que no s'hagues imagina't mai, la seva salvació! La cistella! Si! L'unica sortida i opció per no haver de passar per el "playback" i escaquejar-se de fer el ridícul.
Doncs dit i fet, en Pep es va aferrar al pal de la cistella com un mariner al mástil d'un vaixell a la deriva i no li va anar malament, va ser un èxit, trentamil de les antigues pessetes, i és que feia tanta gracia que la gent el farcia de monedes només per veure'l desfilar.
Però quan en Pep va veure la cistelleta plena de monedetes... ai! En Pep... ai! En Pep... va arrencar a correr cap a la botiga de caramels i va fer realitat el seu somni, omplir la banyera i banyar-se amb els seus caramels preferits.
Ningú s'ho podia creure, la gent es mirava amb cara de sorpresa barrejada amb cara de mala llet, aquest cop s'havia pasta, l'havia fet massa grossa, destrozar les il·lusions de diferents generacions de nens i encendre l'ira de tots els seus pares.
Apartir d'aquest petit incident, en Pep, els seu pares, el gos i el periquitu, van haver de fugir cames ajudeu-me i marxar a l'exili a trecents quilometers de Sant Climent.
Avui en Pep té trenta anys i cansat de la vida a la gran ciutat, un gran dia va decidir marxar cap a un lloc més tranquil, i com no, va decidir el lloc dels seus origens, el poble on va viure la seva infantesa, casa seva.
Això si, sense comentar a ningú que ell era fill de Sant Climent, que ni molt menys es deis Pep i encara menys que havia sigut un nen. Ara en Pep es passeja pel poble amb dos pits de silicona i es fa dir Manuela.