Cara o creu

Per mi, és com una dolça fugida dels sentits,
fins i tot, fantàstica.
De manera, que retornar al soroll, a la selva d´asfalt, fins i tot ens fa ser més conscients del tresor que sempre amaga la natura.

M´ha encantat el teu poema.

"Cara i creu"... La cara és passejada pel bosc, tot rememorant el pas del temps mentre contemples la creu, aquell ciutat allà abaix, que et recorda que has tornat "a la civilització...

M'agraden aquests versos:

"Cada tronc una vida,
viscuda entre foscor,
esperant del Sol la visita,
que li porti claror.
..."

Un poema senzill, amb un toc de melangia i enyor.

Un petó, fins la propera.