CANT D'AMOR

Quan el mantell negre em cobreix, el meu cor
S’asseca.

Desorientat en la foscor, no sé on vaig
Em perd.

No veig la fi del llarg viarany
I patisc.

Tot es mou, quelcom sona, qui em toca ?
És el barquer.

…

Em sent sol entre la gran multitud
I frec rere frec, un brunzir ensordidor
M’aïlla de tot.

Amb els ulls oberts en la nígria atmosfera
Res no impressiona la meva retina
I no arrela l’amor.

Cada petjada m’enfonsa més i més en el brut llot
I quan més lluita el meu cos per eixir del fangar
Més accelere la meva mort.

Una dolçor tendra va envaint el meu cos,
M’endormisque de mica en mica, acaronat per aus
De mal averany

…

De sobte s’esgarra la nit!
Un cant d’ocell
Venç la mort.

L’aigua dels rierols
Torna a córrer contenta
I la seva música completa la simfonia.

L’estel del matí apareix
en la foscor i
anuncia la vinguda del nou dia.

Lluny, en l’horitzó, s’escampa,
Com una taca d’oli
L’aurora del matí.