Canadà

I quan per fi ha vençut el dia, es llança sobre el consol d'un mar de llençols, que la dilueixen a ella i als seus pensaments, cansats tots de tan repetir, una vegada i una altra, les consignes de la jornada.
Ara tot s'hi val i tot li està permès, però no té esma d'aixecar el cap del llit per mirar l'hora, ni per saber què queda per fer, ni tan sols per endinsar-se en els seus somnis.

Pensa en el gust de la seva pell, extensa, càlida i llunyana com el desert.
Troba a faltar la conjunció dels seus dos cossos; en una carícia dolça o en la plenitud de la seva penetració.
Desgasta records de les vegades que han fet l'amor. Dels ulls extasiats i les mans recorrent-li el cos, buscant secrets i petons, entre plecs de pell i a cau d'orella. Cercant l'infinit amb els llavis enllà del melic, a cada racó on només ell pot desar-hi la llengua.

Es sap estimada i desitjada, i això per bé que la faci sentir, la fa trobar-se molt més sola enmig del llit on s'estira i s'arronsa, construint moments de plaer al seu cap.
Delerosa de sentir allò que recorda i cansada d'enyorar petons que els dies empenyen sense deixar-los quedar-se al recer del seu cos.

Endormiscada, escriu poemes d'aire amb les pestanyes. A mig camí entre l'espai cansat i els records.
A les palpentes troba descans per als seus ulls, cansats de crear imatges en la foscor, que arribarà l'abraçada i el petó, i que abans d'adormir-se, tot jaurà al seu lloc un altre cop.