Elena

Se m'enganxen els peus a les teves passes. I també se m'enganxa l'aire en forma de llaç al coll, i de secret assassí violant el meu nas, destil·lat de les teves plantes i el teu record.

Márquez i els altres em miren amb condol, em cauen al clatell com una fulla esmolada. Cauen constantment com d'un precipici des dels seus pedestals on tu els desaves, després de cremar-los amb els ulls, de devorar-los mentalment, de fer tot allò que jo no havia fet.

Em sembla que mai m'havia sentit tant incòmode com quan penso que els coberts han estat desats per tu, sigui cert o no: els ganivets amb la punxa cap a baix, les culleres de amb la volta de la panxa cap amunt per deixar escolar l'aigua que hi pugui restar, la olla del revés a la pica, amb altres paelles i estris més grans que t'incomodava desar a mig assecar.

Aquesta absència necessitada i decidida, que em fa pensar que mai s'acabarà aquest mareig constant que m'evoca cada racó de la casa, com tampoc pararà mai de repicar el mòbil de canyes i fusta penjat de la teva mà i per la teva mà, que encara desprèn olor a canyella i taronges.

La llosa del sentiment absurd i culpable de cantar entre llavis una cançó de les emmagatzemades en el temps pel teu gust i creure que me n'adono, com si fos el primer moment, que ja no hi ets. Mastegar les paraules i la simfonia i rumiar que és estrambòtic i innecessari tenir aquesta reacció, riure de manera involuntària i deixar-me portar per les teves cançons un cop més, sense poder evitar que s'emmarqui el teu somriure trist als meus llavis.

Quan ella m'afalaga pel quadre de Klimt que ens corona al llit, jo només sé respondre-li sense evitar la passió del buit: "és d'Elena".