Camins quotidians

Avui. Un dia com un altre. Com qualsevol dels dies en què desperto d'un somni truncat per un so distorsionat, la veu d'algú que només seria capaç de reconèixer pel carrer si l'escoltés explicar una història quotidiana. Anònims familiars que entren a formar part del meu dia a dia sense presentació prèvia. Miro la paret, difuminada per la manca de llum. És el moment del subconscient, mentre el meu jo més profund lluita per retrobar el fil del somni quasi oblidat, el meu jo racional es consciencia que és hora de deixar el país de les meravelles, tot coincidint amb una bonica cançó que presenta i recomana la veu desconegudament familiar.
M'aixeco del llit, deixant-me atrapar per la novetat de pensar que el dia, que tot just comença, serà ple d'insòlites activitats de gent que està molt lluny. Intento obrir la finestra, per sondejar les prediccions que he sentit a la ràdio amb el meu propi termòmetre intern. Sé perfectament que, tot i que la física es una ciència universal i objectiva, la meva sensibilitat climàtica té com a principal mecanisme de control les sensacions internes, el món de la immanència. Si el món sensible t'enganya un cop per què no ho pot fer altres vegades.
Ja més desperta i amb un cafè al cos obro l'armari, el calaix dels mitjons. I de les calces. I de les mitges. I arriba el moment decisiu d'escollir-ne uns. Sense ser-ne conscient o sent conscientment inconscient sé que aquest moment determinarà la resta de la meva roba del dia. Escullo un vells mitjons marrons, amb boles de totes mides a la puntera i al taló, però totes elles boles marrons fidels a la seva essència. Obro l'armari dels pantalons. Tots junts i tots arreplegats, m'agafen ganes de tancar l'armari, treure'm els mitjons i tornar-me a posar el pijama. M'hi resisteixo, la feina no entén de treves. Escullo els texans més vells, els menys rebregats que intuïtivament associo a les bambes velles i marrons que vaig comprar fa molt de temps, després de passar per un conflicte moral. No per la seva procedència sinó pel seu preu. Ètica d'immaduresa econòmica.
Acompanyo l'improvisat conjunt amb un dels molts jerseis iguals que tinc. Solidaris amb els mitjons presenten multitud de boles de diferents mides però del mateix color. Sempre fidels a la seva essència.
La marató diària comença. La meva condició d'estudiant m'obliga a decisions premeditades. Em preparo un dinar frugal. Menjar, postres, coberts, tovallons…excursió diària que es repeteix fins a convertir-se en un malson. Qui ens ho anava a dir quan érem petits i era símbol de llibertat i jocs.
Temps per la bossa, guarnida amb tots els seus accessoris, que sovint tornen a casa sense ser visitats. Libres i articles científics es combinen amb bolígrafs, caramels, un paquet de Càmel i una polsera de fils que faig tot sovint quan necessito pensar activament.
De sobte, noves decisions ja resoltes anteriorment: viatge en moto, o passeig fins a l'estació, una altra inversemblança. Prefereixo passejar però acabo agafant la moto fins a l'estació. El temps, allò tan difícil de definir però que tant ens determina, no entén de romanticismes. Casc, manyoples de llana amb moltes boles de diferents mides i colors, fred, molt de fred i gas. Basculo sobre la moto per fer caure el cavallet, m'hi assec i dono gas sabent que la treva ha acabat i el dia definitivament comença. Primer obstacle: semàfor vermell, sempre semàfor vermell, espera de tres minuts i en marxa. Contemplo el barri que es desperta. Mares i fills que van a l'escola com si fugissin de la tranquil·litat de casa seva. Cotxes mal aparcats, pares nerviosos, avis somrients orgullosos de realitzar la seva tasca, carteres de tots colors per una generació que no patirà mal d'esquena però sí que viurà sotmesa als cànons tecnològics. La moto avança i s'apropa a l'estació, jo em deixo endur per les mateixes rodes que empenten les carteres, els cotxes i carrets de la compra. Ens uneix la tecnologia prehistòrica dels nostres avantpassats.
L'estació, un monstre en obres en mig d'una ciutat en obres. Gran, plena de gent, vella, lleugerament bruta, tot i l'èmfasi que hi posen els operaris de neteja. Bancs en línia que permeten descansar, esperar, llegir, dormir. Seients públics que impossibiliten la comunicació. Línies de barreres mecàniques que no permeten accedir a l'interior a no ser introduint un paper de disseny modest amb una banda magnètica que conté informació valuosa, cara i finita. Grans panells lluminosos, amb un disseny d'altres anys, agrupen els viatgers en funció del seu destí, els mateixos que es mobilitzen ràpidament en escoltar una informació per l'altaveu. Una ciutat, un poble, un barri, un no res: Calella, Mataró, Manresa... mobilitat restringida, determinada i constant. Diaris gratuïts a l'accés d'un viatger que disposa de temps per devorar publicitat decorada amb trets informatius sovint intranscendents. Consumisme disfressat de notícia.
El meu tren apareix anunciat. Es hora de baixar al més profund de l'estació: vies, gents, idiomes, races, edats. Destins diferents que anònimament comparteixen espai. Mirant a la dreta veig arribar un tren, el dubte i la por m'envaeixen cada dia fins que aconsegueixo distingir els leds que dibuixen el nom del meu destí.
Una inseguretat esvaïda en el moment que entro al tren i veig a la mateixa gent, distreta en els seus afers, asseguda als mateixos llocs. El noi amb jaqueta de feina que escolta música, la noia elegantment vestida que s'està recolzada a la paret per no rebregar-se el vestit, la mare que llegeix el diari mentre el seu nen juga amb un cascavell de colors, la senyora asseguda que m'observa tímidament no per la meva extravagància sinó per ser la més curiosa impressió sensible enmig d'una amalgama de colors. Molt sovint em recorden a petits éssers posseïdors d'un espai que només s'ocupa per algú altre quan el primer hi renuncia. Mai dues persones en la mateixa butaca, en el mateix pam de terra i en el mateix moment. Com si d'electrons en un àtom es tractessin. Quàntica pura i quotidiana.
Busco el meu propi racó per seure mentre el tren comença a avançar, soroll que em recorda que el viatge diari comença, i que em portarà a un munt de llocs, pàtria d'altres, fins arribar a la meva estació de destí. Pensaments que m'envaeixen en la foscor del túnel i m'acaricien recordant-me que no fa massa estava al llit.
Una altra veu familiarment anònima m'anuncia les estacions orgullosa de mostrar-me la possibilitat d'agafar el metro, l'autobús, o fer correspondència amb altres línies que em porten a altres destins. No gràcies, estic bé on estic.
En algun moment del trajecte m'adono que és primavera, hi ha un heroi que ha decidit trencar els cànons establerts i treure de l'armari la camisa de fil verd. A la resta, amb els nostres jerseis i les nostres boles de diferents mides però del mateix color ens envaeix una sensació d'enveja continguda. Per una banda admiro la valentia de l'heroi i per l'altra penso un cop més que la immanència és segura i la transcendència és arriscada. Quan l'aire fred del mes de febrer el visiti, l'heroi enyorarà el jersei de boles de moltes mides però del mateix color.
És el moment de llegir, posar-me en la pell d'algú altre, viure en un altre lloc, en un altre moment i desitjant altres coses. Obro la bossa i la realitat es fa present. Llibres d'assaig es disputen la meva atenció amb novetats científiques mentre jo decideixo, de pas, què faré durant el dia. De cop i volta la llum m'envaeix, el tren ha deixat les catacumbes per trobar-se amb les afores de la ciutat. Sempre degradades, sempre brutes, s'acaba la hipocresia de la gran Barcelona. Obertament apareixen les decadències de "cité", paraula francesa que vol dir rodalies i sempre confonc amb ciutat costant-me algun malentès quan l'he utilitzat per referir-me a París. Capricis del subconscient.
Canvi de ritme, el tren s'atura. Sempre la mateixa gent davant la mateixa porta esperant a que el cuc obri les seves portes i se'ls engoleixi per dur-los a una altra realitat. Apologia de la contingència. Noms d'estacions tan intranscendents com títols de novel·les que molt sovint em porten a imaginar-me el funcionari de torn fent plaques i preguntant-se el perquè de tant romanticisme. Caràcter europeu que em recorda el sentiment d'hilaritat en pujar al metro de Madrid i escoltar una veu anònima anunciant: "mar de cristall" sabent, sense haver-ho comprovat mai, que no hi ha cap mar de cristall, nomes un barri humil i treballador. Meravelles d'una capital.
El tren avança sense remei, però amb la possibilitat d'aturar-lo estirant la palanca en cas d'emergència justificada, sota pena de multa si la meva emergència no es emergència comuna. A vegades penso en estalviar i viure el sentiment de deslliurar a tot el tren de les preocupacions que els esperen a l'estació de destí.
Sento un moviment col·lectiu al tren, em recorda que és la meva parada, pràcticament tothom baixa. Abans de deixar l'últim esglaó em giro amb la necessitat vital de dir adéu a l'únic viatger que queda, veí de ruta de l'heroi de primavera, però guarnit aquest amb les seves respectives boles de diferents mides però del mateix color. Finalment l'anonimat propi d'una gran ciutat em frena.
L'estació ens acull, dóna la benvinguda a un munt de gent jove amb carpetes verdes a la mà i moltes il·lusions i desitjos. Cues per creuar el túnel, sempre evitable per l'anarquia juvenil de travessar les vies. Una de les poques anarquies que es permeten a més de fumar al bar, sota un cartell que ho prohibeix.
Sortint de l'estació, el no res. Ningú endevinaria que allò és el principi d'una vil·la universitària. Només la presencia d'una noia que reparteix diaris gratuïts em dóna la benvinguda. Agafo el diari sistemàticament, no per llegir-lo, sinó per rebre el bon dia d'aquella estudiant que, com jo he fet, busca la seva manera de sobreviure mentre es prepara per viure el moment de la llicenciatura.
Un gran descampat, ple de cotxes, brossa i autobuso
s blancs i blaus ens esperen. Són monstres vells i freds, desterrats de la ciutat que els ha vist néixer i destacats a les afores per tenir cura d'estudiants, sabent que no es queixaran de la vella bellesa que emanen. Com si de mares es tractessin, recullen els seus fills i els duen a pavellons grisos, d'arquitectura modesta, sense donar-los un petó ni oferir-los la bossa del berenar. Mares temporals, que fan un recorregut cíclic, que sempre comença i acaba al mateix lloc, per una ciutat només viva durant el dia.
De sobte, un sentiment de llibertat m'envaeix. Em deixo acollir per la seva fredor i agafo seient amb la intenció de no deixar-lo fins al final del viatge. Fins que l'origen i el final siguin la mateixa cosa. Un recorregut que mai m'he atrevit a fer i sempre he desitjat. M'apareix una rialla quan veig com tots aquells estudiants, que m'acompanyen en el meu trajecte, deixen l'autobús quan jo encara estic asseguda. Tothom baixa i jo m'agafo a la cadira per començar un viatge a un món desconegut, mai vist, sempre imaginat més per proper que per anhelat. Tan fàcil com la immobilitat per respondre als dubtes.
Comença el veritable viatge. Des de la meva cadira descobreixo altres realitats, altres mons paral·lels al meu, m'imagino altres vides no viscudes i m'adono que la relativitat es comprova dia a dia. Podria haver baixat de l'autobús en una altra estació, podria haver dut altres apunts dins de la meva carpeta, podria haver vestit de primavera, podria haver viscut una altra vida. La meva vida quotidiana és relativa al meu sistema de referència. Tot es relatiu al sistema de referència escollit. Tot menys la velocitat de la llum que ens visita a tothom per igual cada primavera fent-nos sentir vius.
L'autobús continua el seu camí, el paisatge és nou i la curiositat es desperta. Jugo a endevinar qui baixarà a la propera estació fins que m'adono que ningú m'acompanya. Em sento com aquell company de l'heroi de primavera, a qui no m'he atrevit a saludar. Ara sento la trista tranquil·litat de la solitud.
L'autobús s'atura definitivament. El paisatge se'm fa familiar. Torno a ser a la mateixa estació de la que fa poc més de mitja hora havia sortit. Conec perfectament el lloc però m'hi sento estranya. Acabo de viure el meu propi principi d'incertesa. El meu propi viatge en el temps. La contracció temporal d'haver tornat a l'estació i que tot just siguin les 11 del matí.
Un cop més, arriba el tren. Nous individus es dirigeixen a agafar l'autobús que els portarà als seus destins. Mite de l'etern retorn. Voluntat de poder. Em situo tímidament a la cua, ningú se n'adona que ja estava allà. Només la noia que m'ofereix el diari em dóna el bon dia amb una rialla que delata complicitat. Només ella i jo sabem que el camí que ens allunya de la quotidianitat es recorre amb la immobilitat .