Cafè de mitja tarda

Tenia un dia força malenconiós. Recordava aquells temps passats a Berlín, a Turquia, però sobretot a Irlanda, sobretot, els dies passats amb ella; la trobava a faltar. Tenia aquella sensació que se m'havia escapat de les mans per quelcom de què ni ella ni jo érem culpables.
De tot plegat ja en feia 3 anys. Ella havia crescut i s'havia fet gran, i jo no havia estat allà per veure-ho. Em sabia greu. Vaig decidir d'anar a fer un tomb pel centre de la ciutat: passar per davant del què havia estat casa seva, passar per la vora del nostre banc, del nostre bar. Vaig recórrer el circuit que mil vegades havíem fet abraçats, i vaig decidir d'entrar a una llibreria on tenien premsa internacional:
-La Newsweek, si us plau!

M'aniria bé llegir una estona en anglès. Enyorava les llargues converses en el seu idioma.
De camí cap a casa vaig adonar-me que no tenia ganes d'arribar-hi, però fins que no vaig haver pujat totes les escales de l'edifici i vaig trobar-me davant la meva porta, no vaig ser capaç de dirigir-me enlloc més. Vaig tornar a baixar les escales, amb la revista a les mans.
A fora el carrer no hi passava gaire gent, feia fred. Amunt i avall. No sabia cap on anar. Al bar de la cantonada s'hi estaria bé.
Vaig entrar-hi i vaig asseure'm en un dels tamborets de la barra:
-Un cafè!

Vaig desplegar la Newsweek i me la vaig començar a llegir amb ganes. Em sentia millor, i per uns moments vaig sentir que no em molestava la remor de la gent que tant m'ofega sempre. Passats uns minuts un home força vell va acostar-se'm. No en vaig fer gaire cabal fins que vaig notar, persistentment, els seus ulls clavats a la meva esquena i a la revista. Al final, també me'l vaig mirar i, en anglès, va dir-me:
-Em pots fer una mica de lloc perquè pugui seure?

Em va estranyar, però em vaig apartar i el vaig deixar seure. No m'importava.
-Et molesta si li dono una ullada quan l'acabis? (es referia a la Newsweek). Fa temps que no llegeixo res de semblant...
-Sí, bé, cap problema.

Vaig continuar bevent el meu cafè llarg i fullejant la revista. Em vaig entretenir amb una noticia sobre el subdesenvolupament de Corea del nord; encara ho recordo. De sobte vaig adonar-me que el vell s'ho mirava de reüll i hi posava cara de fàstic:
-Què passa?
-No res. Que em sembla penós que mencionin més Corea que no pas Vietnam.
No entenia perquè em sortia amb aquella estupidesa. Així que només vaig preguntar-li un simple "per què?". Ell se'm va mirar com si la resposta fos quelcom massa evident, i va afegir:
-Doncs d'uns quants morts a Corea a gairebé 100.000 ianquis al Vietnam, tenint en compte que és la única guerra que hem perdut....

No va seguir. Va deixar la frase a l'aire i vaig sobreentendre que gairebé el molestava aquella notícia i que sentia impotència pel poc ressò de Vietnam.
-Sí, bé, però el comunisme de Corea del nord causa més problemes que no pas el del Vietnam.

Començàvem a entrar en una discussió en anglès. Quant de temps! Ja ho enyorava. I ara tornava a enyorar-la a ella. M'hauria passat molta estona discutint amb el vell només per recordar l'ús d'aquest idioma.
-Si et dic això és precisament perquè jo he estat allà. I creu-me, Vietnam va ser molt pitjor.

Em va sonar incrèdula aquesta frase i, a més, em va desagradar la seva entonació,
-Sí, és clar! I jo sóc la reencarnació de l'Esperit Sant!

Ell també començava a semblar emprenyat i el rossegava un ressentiment de patriotisme americà. Jo, d'altra banda, tornava a pensar en ella i m'incomodava, em sentia més nerviós, potser el cafè hi tenia alguna cosa a veure. Em sentia ofegat com no m'agrada sentir-me, estava dret i això em cansava, sentia que la gent cada cop cridava més.
-...ets lliure de creure el que vulguis. Ja sé prou bé el que jo he viscut, o no?
-Sí. I si és que realment vas participar-hi ja pots veure que, ni tan sols en països neutrals com aquest, la gent no té cap mena de reconeixement per als veterans de qualsevol guerra que no sigui la segona guerra mundial.


Va baixar del tamboret i jo vaig poder tornar a seure-hi. Per fi. No va canviar la seva expressió de la cara.

-Una conversa interessant, eh?
-Segurament, però crec que seria convenient aturar-la.

-I et creus capaç de fer-ho?

La conversa va retornar. Em va paralitzar la seva resposta. La seva expressió, la seva tonalitat: no havien canviat. Què em volia dir?
El vaig veure traient-se una arma de la jaqueta, apuntant-me. Recordo sentir un gran estrall i tot seguit...
vaig notar, persistentment, els ulls d'un home clavats a la meva esquena i a la revista. Me'l vaig mirar i, en anglès, va dir-me:
-Em pots fer una mica de lloc perquè pugui seure?