Cabòries

Un relat de: Rafel Ribas
Rafel Ribas
Cabòries
Pensaments, contes i
cabòries
2
3
El meu primer llibre Miralls, estava dedicat a un seguit de frases
ideades per fer pensar I reflexionar.
Aquest nou llibre anomenat Cabòries, està pensat amb oferir un
seguit de temes més variat com poden ser frases,
embarbussaments, contes, textos de cantates...
Pel que fa a les fresses, en realitat no és altra cosa que noves frases
sorgides posteriorment a la edició del primer llibre.
Els embarbussaments, ha estat l’aportació més actual. En realitat,
ha estat cosa del atzar on vaig començar a jugar amb paraules i
sons que poc a poc vaig anar estirant el fil fins aconseguir un seguit
de fresses que crec que us poden divertir.
Els contes breus, són una selecció de contes que he recuperat del
calaix, alguns els e revisat i he cregut oportú de compartir.
Finalment, també he cregut oportú d'incloure el text de les meves
cantates on jo a més de ser l’autor de la música ho sóc del text.
A causa de la dificultat en estrenar dites cantates I enregistrar en
CD, he valorat compartir el text mitjançant aquest llibre.
En definitiva, una mica de tot d'un músic que us vol presentar les
idees, les cabòries i inquietuds per compartir amb els bons amics,
tot esperant que en pugueu gaudir.
Finalment, desitjar que la lectura d'aquest llibre us agradi i us
enriqueixi.
Rafel Ribas
4
Embarbussaments inventats
 Déu, deu a deu deutors d'una deu d'aigua fresca. La
deu d'aigua fresca, és deutora dels deu deutors que
Déu deu.
 Un be, ve a fer el bé i a veure si pot beure l'aigua de
la deu. L'aigua de la deu, la beu el be que ve a fi de
bé.
 El DO, té un do, el RE, no te res. El MI es per a mi. El
FA, si fa o no fa. El SOL, pren el sol ajaçat al sol
d'arena. El LA, la, la, la. El SI, sempre diu que si.
Finalment de nou el DO,.. Déu-n'hi-do!.
 Un gra d'arròs. Un gra al cul. Un gra de sorra, un gra
de pus. Un gra granat d'una granada color grana, o
una granada que explota un cop llençada. Una
granera que escombra la grana del graner.
Finalment(, un gra que en fa ungrà massa.
 Al tan-to que va de canto. Jo canto des del canto del
cantó. Això va del canto d'un duro.
 La bota Katiuska, la bota de vi, ella bota, estar com
una bota. vota a les a les urnes...
 Una bota que bota i no vota.
5
 Un eixam d'abelles ximples, xampurregen a aixopluc
del xampany i xiuxiuegen a cau d'orella tot tornant al
eixam.
 La K, caca-reixa i la B, baveja. La R, rambleja i la X,
xiuxiueja. La F, fanfarroneja i la G, ganduleja. La J, Jau
i la C, cau. La Ll, llaneja i la T, tanteja La M, mama i la
N, navega. La P, fa por i la S, serpeja. Finalment, la H,
no diu res.
 La son sona.
Sona que tens mocs. la música sona.
tot això et sona? o no et sona de res?.
 Som com som. Som com la son d'una somera que
somnia tot somniant fantasies, mentre sona una sonata
tot mostrant un somer i escàs somriure somnolent.
(Som com som, som la son d'una somera que somnia somicant, mentre
sona la sonata, mostrant un somer somriure somnolent).
 La somera somica mentre somnia que sona la sonata
dins un son profund.
 Tinc son i sona la música que no sé de que em sona.
Mentre em sono els mocs del refredat.
La veritat, és que tot això no em sona de res.
6
 Oda a la Santa del Sena.
Sana la Santa del Sena que flueix per la sina generosa,
mentre sona la música
que suma. Hosanna a la Santa del Sena.
 La presa de la presa, presonera que té pressa per
escapar de la presa del pantà.
 El padrí xerrica quan veu el vi.
Vi ranci de la bota o el porró de pell de cabrit.
Xerric que xerrica el padrí quan amb la bota beu el vi.
un vi que xerric que xerrica,
poc a poc per la gargamella va entrant d'allò més fi.
 Un fil de cosir, El fil de pescar, El fil del argument, Fil i
prim.
 La filadora fila amb fil de pescar que es filagarsa, tot
seguint el fil d’un film que filaprim.
 Ba, que bé i va.
Be, que bé un bè que està be.
Vi dolç o sec i que fa xerric.
Bo que va de bo i
Bu que res vol dir i que no diu ni mu.
 Músic que "musiques" la música.
Música que "musica" el músic.
Música que "musica" la música del músic que "musica"
7
 Tinc nou nous d'un noguer nou.
El noguer nou, fa nou nous.
Tot plegat, res de nou.
 La nau navega per la neu d'un glaciar.
Un niu d'un ocell despistat que niua sobre la neu del
glaciar.
La nou de la glotis, la nou del noguer, el cos nu de la
nau que navega per la neu del glaciar, troba el niu del
ocell despistat, tot nu i ben glaçat.
 La mare, la mare de Déu, la mare del rovelló, la mare
del Tano, la mare que et va parir, la marassa...
 La mare mereix i mira la mora de Mura. La mussa de
la mare que mereix i mira la mora de Mura es
marceix.
 La mora, mora a l'aren menjant una mora de la
morera.
La mora que mora a l'aren menjant una mora de la
morera, es demora.
 Un Mas, que més que un Mas, és la mussa de la Mis
que va a missa en el Mas.
 Un mos que la mussa de la Mis, fa abans de la missa
en el Mas.
 En el mas, aquest mes, a mes a mes, declararan miss,
mentre tots plegats fem un most, tot jugant el mus,
8
inspirats per la mussa del mas.
 La serp serpeja per una carretera serpentejant
 Un rap, rapeja un rap. Un rap ros, rapeja un rap del
rap arrebossat.
 Riu el riu. Tinc un riu
 Mira com riu aquest riu que és ple d'aigua que riu i
és ben viu.
 Roba la roba, roba una carta.
 El lladre roba la roba del vestidor.
 Un rovell d'ou. El rovell del ferro
 Trec el rovell d'aquest ferro rovellat, mentre menjo el
rovell d'un ou ferrat.
 El nét net, és nat a la nit.
La néta neta, menga nates pel matí.
 El nét i la neta nets, mengen nata tot donant la nota.
 Em plau quan plou.
 El Pol va al pol nord.
 Un pal ple de pèl d'un pi que té el Pol.
9
 El pèl del Pol, cau al plat pla de pi i ple de plom. El
plom del plat pla de pi del Pol, és ple de pèl. això li va
d'un pèl.
 En Pau, viu en pau al palau.
 El preu del peu, no té preu.
 La Fina, pinta amb una pinta que té bona pinta.
 Un pollastre que munta un bon pollastre.
 El fi, no té fi. L'infinit, tampoc té fi. En fi, ho faig de
bon fi. Vigila fila ben fi.
 Una falç. Un fals falciot.
 Un feliç fals falciot, mira com seguen amb una falç
esmolada. Vigila feliç fals falciot, no fos cas que la
fals et segui la volada.
 La vaca, fa mu. Aquest, no diu ni mu. La vaca fa mu i
no diu ni mu.
 La fe, fa. El fa, si fa o no fa. La fe fa fer El fa, no té res
a fer.
 La patata grilla però el grill, no grilla, canta. Tots
plegats estem ben grillats.
10
 Setze escarabats tenen sexe enmig d'un setge dels
jutges que mengen el fetge del penjat
 Cap capa, capa a un capó. Cap capó, beu en copa.
Cap copa, capa a un capó.
 Cap capó, porta capa ni copa. Si un capó porta capa,
capeja. Si el capó beu en copa, copeja.
 El capó porta capa. Qui capa al capó no porta capa.
Una capa de vernís, una copa de cava, una capa que
porta el capó capat que porta capa.
 El Cristian jeu ajaçat al jaç escoltant jazz.
 La Jasmine jeu ajaçada al jaç escoltant jazz
 El Cristian i la Jasmine jeuen ajaçats al jaç escoltant
jazz
 En Metna mana menar, però no sap manar. Qui no
sap manar menar, es en Metna que és un manaire.
Això és una mena d'embolic
(Menar: tenir cura de les terres o el bestiar... a la Catalunya central)
 Un fanfarró ferregós, fanfarroneja tot posant el farratge
ferregós lligat amb filferro. Finalment, el fanfarró, folra
el farratge que dona al bestiar.
11
 Rau insistent la roina, mentre enraono amb veu alta, tot
raonant amb raó. La raó, sempre raona. Tens raó, la raó
sempre rau en raonar raonablement.
 Tinc un rau, rau que no em deixa raonar.
 El compte, conta ovelles, mentre ens conta una fàbula.
 Contar històries contar els punts del punt de creu,
contar ovelles. Compte no caiguis
 El compte canta tot contant les ovelles que canten com
una almeja. Conta no caiguis mentre que el compte
conta I canta mentre ens conte el conte de les ovelles
que canten com una almeja.
12
Frases per pensar
Déu
 Déu, és la resposta a l’últim perquè.
 Si Déu és un tot còsmic, nosaltres som una part de Déu.
 Déu, és passar del no res al existir.
 La recerca de Déu és personal i intransferible.
 No solament cal buscar Déu entre tractats de teologia i
filosofia, simplement cal observar la natura. Allà el trobareu.
 Amb els més humils de la natura, hi trobareu Déu.
 La grandesa de Déu és la seva discreció.
 Qui troba Déu, troba la felicitat; però cal buscar-lo
 Déu, no pertany a cap confessió, simplement és
universal.
 Cap confessió religiosa garanteix trobar Déu; defugiu
d’aquelles que ho afirmen; trobar Déu és un camí personal.
Les confessions religioses, simplement ens donen testimoni de
la seva existència.
 Déu tria manifestar-se a través del atzar.
13
 La millor fe està en el dubte. La creença cega és fruit de
la ignorància.
 No et recreïs en el dubte, simplement accepta’l i
continua avançant.
 Ningú és propietari de la veritat absoluta, malgrat que
ens ho creiem.
 No li demanis a Déu allò que saps que no et pot donar.
 Déu, aquell fenomen que tothom en parla i que ningú
ha vist. Alguns, diuen que l’han percebut.
 La revelació divina: entre la folia i la lucidesa.
 El bé i el mal neixen de la mateixa font Divina, el seu ús
depèn dels homes i les dones. Això és el que ens fa lliures.
 No hi ha cap fórmula màgica per trobar a Déu. Cadascú
l’ha de trobar per la seva pròpia experiència.
 Constantment tenim signes, camins, mostres de Déu.
Només depèn del nostre moment anímic i personal per veureho, captar i seguir-lo. (experiència personal)
 Si et pots comunicar directament amb Déu, perquè vols
intermediaris!.
14
 Parlar amb Déu, comporta a la vegada, parlar amb tu
mateix.
 Tan si creus com si no creus, la realitat és la mateixa. La
qüestió és esbrinar on està la veritat.
 Creure en Déu no és suficient per guanyar-se la seva
acceptació. Cal guanyar-se-la
 Alguns, busquen substituts de Déu amb la feina,
aficions, política..., res pot substituir a Déu.
 Sóc creient o m’interessa creure?
15
Sentit comú
 Si hi ha algú que pensa, no cal que tothom pensi. Prouta
feina tenim amb fer be la nostra tasca encomanada.
 La suma de les mediocritats no fa ser millor, simplement
suma mediocritats.

 Dos, és més que un.
 La llum del sol ens permet veure, si la mirem
directament ens cega.
 Amb una cursa, no guanya qui surt ni primer ni el que
surt més ràpid; guanya qui primer arriba al final; fruit de
la constància i la preparació.
 La mancança ens dona ansietat, l’excés ens embafa
 Si puges, no baixes i si baixes, no puges. (també: si vas,
no vens i si vens, no vas)
 No per amagar el cap, deixa d’existir; simplement que
no el vols veure.
 Tots som fills d’home i de dona, però no tothom és pare
o mare. (fins hi tot en tècniques de clonació i
inseminació artificial)
16
 Tots som fills d’ algú però..., qui va ser el primer?.
 No cal fer moltes coses a la vegada, segur que no et
sortiran be; amb una de ben feta en tens prou.
 Un meló, mai podrà ser una pastanaga i al inrevés,
tampoc.
 Has perdut?. Prepara’t, demà potser guanyaràs
 Si vols pujar l’escala has d’aixecar el peu.
 Si no saps que dir, millor calla. Al menys, no faràs el
ridícul.
 Si vols avançar, comença a caminar.
 Si no saps on vas, millor no anar. Atura’t i pensa primer
a on vols anar i a continuació comença a caminar.
 La línia recta no sempre és la més fàcil i factible. Cerca la
que et sigui millor per a tu.
 Si tens fred, no et lamentis; abríga’t. Si plou, no et
lamentis; agafa un paraigües. El problema és quan no tens
abric ni paraigües. Aleshores no et lamentis; busca la solució.
 Un pollastre, no és el que comprem al supermercat. Allò
és un cadàver de pollastre.
17
 Tota I necessita el seu punt, com tota Q ha d’anar
acompanyada amb la seva U.
 quan algú s'imposa amb violència, automàticament
perd la raó. La raó, demana sempre, raonar, parlar, contrastar
les diferents opinions amb actitud positiva. En resum, la raó,
sempre acosta. La força, sempre separa I allunya a les
persones.
 Un amateur, és qui estima una activitat. Un professional,
és un amateur que shi guanya la vida.
18
Varis
 Cada dia sé més del no res i res del molt.
 La vida, per a molts és un camí que porta enlloc. Per
altres, descobrir el camí de la vida, és motiu i un do per
viure.
 Per a molts, tenen tanta pressa en viure la vida que no
els permet de viure-la "gaudir-ne".
 Tenim tanta pressa per viure la vida que no la gaudim.
Finalment, matem la vida que tenim pressa per viúre-la.
 L’avorriment és la porta de la imaginació i la creativitat.
El treball, castra la imaginació; però és necessari per
materialitzar el fruit de la nostra imaginació mentre ens
avorrim.
 No cal perdre el temps en rencors i en venjances; doncs
són una pèrdua de temps I energia. Tinc prou ta feina
amb coses importants que no pas perdre el temps amb
rencors i venjances.
 Diu que per alguns el sol ja no surt. Mentida, el sol
continua sortint cada dia malgrat que els núvols no ens
el deixin veure.
 Un, és d’allà on se sent identificat, no pas d’allà on neix.
 La família te la trobes, els amics els pots buscar.
19
 Els amics són com els tresors, escassos I difícils de
trobar.
 Malfia-te’n de les aparences
 A vegades el llustre amaga la ronya.
 No per més netejar, serà més net.
 El camí del mig, no sempre és el més just, és
simplement el del mig.
 La gràcia és saber triar el camí correcte en cada
circumstància.
 Controlar la prudència i la rauxa ens porta al èxit.
(massa prudència ens anul·la i massa rauxa ens porta al
suïcidi)
 Per ser feliç, accepta el teu estat i condició i treu-li tot el
suc possible.
 Diu que la intel·ligència ens distingeix de la resta
d’animals. Falç; res més vanitós. No saber o voler veure,
no vol dir que no existeixi. Només cal tenir un gat o un
gos a casa per saber que no és cert.
 No per tenir més seràs més ni millor.
20
 L’home és l’únic animal qui s’ auto defineix com el més
evolucionat, el més intel·ligent..., díguem de que et
vanaglòries i et diré de què et manques.
 Si no arribes avui, arribaràs demà; l’importar és anar-hi.
Sols així, algun dia hi podràs arribar.
 La llibertat és possible perquè tenim límits (cos, ètica,
genètica, cultura...)
 La llibertat consisteix en saber gestionar els límits.
 Quan no es té res, un poc és molt
 No t’obsessionis amb tenir allò que no tens, gaudeix del
que tens.
 No perdis el temps en voler ser, aparentar, adquirir,
saber allò que no pots assolir, gaudeix i desenvolupa allò
que si pots assolir.
 L’afecte i l’estimació es guanya amb el dia a dia. La
genètica ,aquí no hi té res a veure.
 Voldria, em faria il·lusió..., doncs espavila i comença a
treballar pes aconseguir-ho.
21
 No somniïs amb allò que és impossible. Lluita per allò
que si pots aconseguir.
 Sempre trobarem quelcom que em podràs ensenyar i
podré aprendre.
 Una persona intel·ligent és aquella qui sap aprofitar els
pocs recursos al màxim, més que aquella que disposa de molts
recursos i no els sap aprofitar.
 No cal salvar a la humanitat; salvem el qui tenim al
costat.
 En el fons el més important és menjar per sobreviure i
reproduir-se. Tot ésser vivent neix per aquesta funció.
 El desconegut ens permet fantasies esotèriques o
absoluta incredibilitat. La veritat no la sabem, per això és
desconeguda.
 El pitjor davant del dilema de triar, és no poder triar.
 T’avorreixes? Esforça-t’hi, busca una activitat. A lo millor
no t’avorreixes.
 L’avorriment es combat amb l’esforç. A voltes preferim
avorrir-nos que esforçar-nos-
22
 Diuen que quan abans acabis la feina podràs divertir-te.
Mentida la feina no s’acaba mai.
 Tothom t’aplaudirà i lloarà allò que dius o fas. Pocs et
diran la veritat. Refia’t dels que sempre et diuen la veritat i
malfiat dels que només t’afalaguen.
 Si et mous pel que fan els amics, companys, moda..., és
que no tens personalitat. Passa i vés a la teva.
 A la natura, l’únic objectiu és procrear. La resta està en
funció d’això i quan això s’acaba, ve la mort.
 L’humor, reflexa el caràcter dels pobles i la intel·ligència
de les persones.
 Qui troba la veritat no li cal res més.
 Alguns, els hi fa falta tota la vida trobar la veritat i altres,
no la troben mai.
 El perdó no es demana, es guanya.
23
Mort i vida
 La mort és un esdeveniment del qual, ens preparem
tota una vida. Quan arriba, però, mai ens troba prou
preparats.
 Mai estem prou preparats per morir, encara que la
immortalitat ens horroritza.
 La pitjor mort, no és la física; és la espiritual i anímica.
 Ni la vida ni la mort, no tenen edat.
 La mort, és un viatge a lo desconegut que no té retorn.
Per això a alguns els neguiteja.
 Lo pitjor de morir, és no haver viscut.
 Cada dia morim i naixem.
 Per morir, és imprescindible com a mínim, haver nascut.
 Qui va ja no en torna.
 A la natura, cal que algú mori per poder sobreviure
altres.
 La mort és final i principi.
 L’ànima és la supervivència a la mort física.
24
 Em sap greu que et moris, però, més greu em sap morirme jo.
 La mort comença amb el naixement.
 A vegades cal morir per viure. Com l'au Fènix, cal
renéixer de les pròpies cendres per renovar-se I avançar.
Pedagogia
 Quan aprendre és un patiment i una angoixa, hi ha
quelcom que falla.
 No hi ha deixebles poc dotats, si no el que hi ha, són
mètodes poc afortunats
 Ens obsessionem en tancar a les aules i als llibres els
coneixements que trobem a la natura, quan simplement
cal sortir a fora i observar.
 Som esclaus de la teoria i ens oblidem de la pràctica.
 No es pot separar el teòric de lo pràctic. La teoria per si,
no té sentit.
 Ensenyar, no vol dir educar ni formar.
 Memoritzar, no vol dir assimilar.
25
 El joc és l’eina natural d’aprenentatge. Alguns jocs
s’esdevenen massa complicats i feixucs.
 El pitjor de la pedagogia són els polítics.
 La pedagogia ha d'estar al marge de les modes.
 Art i música
 Tothom pot crear però, sols uns pocs arribaran a estar
entre els selectes.
 Si la música és l’art que més a prop de Déu està, Johan
Sebastian Bach és qui es troba just al seu costat.
 Definir l’art, és com voler definir a Déu. Existeix i ja està.
 L’art és sensorial, la filosofia és especulativa. La ciència
és racional.
 La música popular, reflexa l’ànima dels pobles i les
cultures. Amb ella entendrem el caràcter, el pensament
col·lectiu dels pobles i la seva gent.
 La música és l’art immaterial per excel·lència, per això
ens obre les portes del infinit.
 L’art, hauria de ser irracional i amb una dosi de
provocació.
26
 El cant és la millor fisioteràpia. Oxigena els pulmons, et
dona massatge intern, educa l’oïda, obre la ment, és una
excel·lent eina de logopèdia, et permet treballar
idiomes...
Poemes i Contes breus
Recordant ma terra
Des del meu carrer de Covadonga
recordo ma llunyana terra,
terra de foc i de pobresa,
de calor que les entranyes ofega.
Terra de fam i de penúries
on un poc de blat esdevé una festa
i on cal caminar mitja jornada
per plegar una gerra d’aigua.
Terra on la mort ve massa aviat.
On tot s’accelera i el temps sembla aturat,
ens fem grans massa joves,
tenim fills just a la pubertat,
treballem de sol a sol
amb un peluix a sota el braç.
L’escola n’és un somni inabastable
i la mort ens arriba a tren d’alba.
Si com a home és feixuga la càrrega,
com a dona s’esdevé insuportable.
27
No sabem que farem demà
ni tan sols si serem vius,
o si un brètol deixa prenyada
a una nena sense motius.
Malgrat tot, la gent és amable
i les necessitats ens agermanen.
Recordo el dia que em vaig fer a la mar
amb una pastera de por i esperança.
Miro els arbres de la plaça,
tan diferents als vells baobabs...
miro les cases i els carrers,
tant diferents als vells poblats...
Enyoro la meva terra i la seva gent
amb el cor ple de ràbia i tristesa;
miro amb esperança aquest barri vell,
amb el cor ple d’incertesa.
Des del meu carrer de Covadonga
Recordo ma terra africana.
Poesia premiada al concurs literari del barri de Covadonga de
Sabadell l'any 2016. Modalitat de poesia categoria adults.
28
El darrer passeig
Poc a poc, pas a pas, quatre homes carregats amb un fèretre
carrer de Covadonga amunt; a les onze del matí d’un matí fred
d’hivern. Poc a poc, pas a pas, en direcció a l’església de Sant
Salvador, quatre homes carregats amb un fèretre, van
caminant carrer de Covadonga amunt.
Porten a enterrar a la Carmeta, veïna del barri de Covadonga.
Des de les set del matí de la vigília, les campanes del
campanar de l’església de Sant Salvador toquen a difunts,
lentament, cerimoniosament, sense cap mena de pressa, tant
de dia com per la nit sense pausa ni respir.
Ding..., dong..., Ding..., dong...
A les set del matí de la vigília, la Carmeta és trobada difunta al
llit de casa seva.
Ding..., dong..., Ding..., dong...,
Al costat, ajagut, el seu vell gat li feia companyia.
Ding..., dong..., Ding..., dong...
A la llunyania, l’udolar dels gossos anuncien la seva mort i
l’acompanyen en el seu darrer passeig pel barri.
29
A la llunyania, l’udolar dels gossos trenca el silenci i
acompanya el cant de difunts de les campanes de l’església; de
dia i de nit sense pausa ni respir.
Al llarg del carrer de Covadonga, tots els veïns hi son presents,
no hi falta ningú, amb un silenci que talla l’aire, solament
trencat pel toc de les campanes i l’udolar dels gossos.
Els ulls negats per les llàgrimes, el cor trencat pel record, pel
record de la Carmeta que als seus vuitanta anys feia el seu
darrer passeig pel seu tant estimat barri.
Mentre el fèretre avançava, la gent s’afegia a la processó en el
darrer passeig d’aquella dona menuda, discreta que en vida no
li va fer falta ni fills ni marit, doncs els veïns n’eren la seva
família, els mes menuts els seus fills i nets, els adults els seus
germans i els de mes edat pares i amics.
Mentre el fèretre avançava, el record d’aquella dona que
sempre era la primera en els esdeveniments tan del barri, la
parròquia o altres esdeveniments socials; una dona que tenia
la paraula justa de consol, que deia bon dia i bona nit, que
compartia el poc que tenia i sempre tenia un petit detall per a
tothom, d’aquella dona que sempre brollava el somriure a flor
dels llavis i que mai tenia cap mala paraula per ningú, ans al
contrari, una dona que mai va tenir la necessitat de sortir mes
enllà dels límits del seu estimat barri.
Allà ho tenia tot.
30
Finalment, tothom arriba a l’església, una església plena de
gom a gom, on el mossèn fa un emotiu acomiadament de la
Carmeta.
En sortir de l’església, les campanes continuen acompanyant el
fèretre fins just a la sortida del barri on a partir d’aquest
instant, resten amb el mes absolut silenci.
La Carmeta ja no hi és, el seu cos ha partit cap a la llunyania,
però el seu record, restarà per sempre, per sempre mes,
present amb els cors i els pensaments de la gent.
31
Un conte negre.
Una nit fosca, molt fosca, tan fosca que la lluna poruga, fins i
tot s’amaga; és la lluna nova, una lluna tant menuda que no
gosa ni tan sols sortir.
El cel, emboirat, és refugi d’estrelles amagades totes
porugues, darrera els núvols.
Tot és fosc, ben fosc.
A la terra, regne la foscor, foscor de cru hivern, on, malgrat la
boira, se sent clavar els esmolats ganivets de la gebrada de la
nit fosca.
El silenci, clama i regne al mig de la foscor on s’espera aquell
crit d’esglai que mai arriba.
Tot és fosc, ben fosc. Una nit fosca, molt fosca on tot s’amaga.
Tot desapareix i la solitud esdevé la reina de la nit; els sentits
s’aguditzen cercant allò que no hi ha, percebent la presència
de l’ocult, del no res.
Una nit fosca, molt fosca, on la immensitat de la foscor fa que
tot allò que hi viu s’esdevé petit, molt petit, presoner de la
solitud i la por, por al desconegut.
Enmig de la foscor de la nit, una identitat petita, menuda,
tremolosa i poruga on constantment mira al seu voltant;
32
endavant, enrere, a un costat i l’altre costat, cada cop més i
més de pressa, esperant l’ensurt, ensurt d’allò que és
desconegut.
Tot és fosc, ben fosc. La nit és llarga, molt llarga on la fi sembla
que no arriba; els segons esdevenen hores i les hores, una
eternitat.
Tot és fosc, ben fosc. La foscor, el fred de la nit, el silenci
creixent i creixent a mesura passa el temps, on la llum mai
arriba.
La ment, cerca éssers i esperits inexistents, vinguts del mes
enllà; feres que regnen en la nit freda i fosca, cercant la seva
presa; i fins i tot humans malfactors cerquen i esperen la seva
víctima innocent.
Tot és fosc, ben fosc. L’endemà, al primer raig de llum, un cos
fred al mig d’un camp gebrat, un cos que ja no tremola, que ja
no té por de res, un cos mort, víctima de la por a la foscor.
L'infart l’ha vençut.
33
El conte d’en Pau
En Pau, era un home d’edat molt i molt avançada.
Pel cap baix, tothom li calculava sobre els 96 anys, cosa que ell
mai va desvetllar. Pel que explicava, havia viscut les dictadures
del Primo de Rivera i del Franco.
Per l’edat que tenia, tenia el cap molt clar i una memòria
prodigiosa; de salut, anava força valent, si no fos pel reuma i
l’ajuda d’un bastó que utilitzava per caminar, diríem que tenia
una salut envejable, cosa que li permetia valdre’s de sí mateix,
doncs vivia sol i ningú li coneixia cap mena de parentela.
Quan algú li preguntava si havia estat mai casat o tenia fills i
parents, molt hàbilment fugia d’estudi i desviava la conversa
cap a una altra banda.
Cada dia feia el seu llarg passeig i l’hora de la fresca, durant el
bon temps, s’asseia a un banc del passeig de la Revolució on
un grup d’avis i àvies es trobaven per matar l’estona fent
conversa i repassar els esdeveniments, tant del món com del
país, fins als pobres veïns que eren objectes de llurs
observances.
Ell, lluny de criticar es prenia les coses amb conya i li agradava
explicar les seves aventures i anècdotes de la seva vida.
En Pau, era un personatge molt i molt estrafolari; tant en
vestir com amb el seu tracte; era un home alt per la seva
34
època, de pell molt rebregada i els ulls prominents i amb un
somriure de pillet que no podia dissimular.
Anava sempre molt polit i vestia amb faixa i barretina de català
que segons ell, no se l’avia tret des que tenia ús de raó i n’era
un cadell.
A l’estiu, en duia una camisa florejada amb un mocador
vermell a la butxaca, pantaló blanc i espardenya de set betes,
a l’hivern, vestia amb tabard i unes botes empalfades per
guarir-se del fred.
A la boca, hi lluïa sempre un caliquenyo apagat, doncs mai
havia fumat; ell deia que així semblava més home i important,
això que no havia fumat mai, la gent no s’ho creia, però
sembla que és veritat.
En Pau, era un home d’idees ben consolidades i de llarga
conversa; es definia com un Anarquista de soca arrel, partidari
de la república i la independència del seu país.
Tant es posava amb els amos i empresaris, com amb els
pobres treballadors i sindicats, inclusiu la CNT que era dels
seus.
Com bon estrafolari i home de contradiccions, deia que
professava la religió jueva i durant tota la seva vida havia
tingut diferents negocis, alguns de nets i altres de no tan nets,
com el contraban i l’estraperlo en temps de la república i la
35
guerra d’Espanya, fins muntar una fàbrica tèxtil durant l’exili a
l’Argentina.
Personalment, sempre que podia i tenia suficient estona,
m’agradava fer-li una estona de companyia i escoltar la seva
conversa, doncs darrera d’aquell personatge estrafolari,
s’amagava una ment plena de saviesa i un cor sensible i humà.
Recordo que en Pau, xerrava pels descosits i era amant de dir
frases que ell mateix s’inventava.
Entre les frases de major fortuna, recordo una que sempre
deia sovint, arrel de les diferents problemàtiques entre els
governs de Catalunya i d’Espanya.
–Mira noi, t’ho miris com t’ho miris, Espanya si que ens vol als
catalans, el que passa és que no ens estima, en canvi,
nosaltres els catalans, “en aquest punt, en Pau aixecava el
puny” si que els estimem als espanyols, el que passa és que no
els volem; oi que m’entens?..., i es posava a riure.
Cada dia al matí, en sortir de casa, en Pau, el primer que feia
fos dictadura o democràcia, era cridar amb veu ben forta i
amb el puny aixecat i ben tancat
-Visca la Fai!,
36
-Sort que la gent del veïnat, ningú li feia cas i mai va tenir
problemes, això que algun veí era destacat militant del Franco.
En Pau explicava les diferents peripècies de la seva vida i
recordo que en venir a Sabadell, en tornar de l’exili, va posarse a treballar en una empresa tèxtil com encarregat del
magatzem.
Durant les primeres eleccions democràtiques animava als seus
companys a participar en les votacions i en arribar davant les
urnes, ell se n'estava tot al·legant que els anarquistes no voten
i tot seguit es posava a riure.
Ens explicava que en fer fallida l’empresa, tothom va anar al
sindicat perquè els advocats laboralistes els hi arreglessin els
papers, ell, però, es va triar l’advocat mes “fatxa” que va
trobar, doncs aquest, va ser l’únic que va aconseguir una bona
contraprestació i els seus companys, encara esperen poder
cobrar...
Referent a la guerra, n’explicava de ben colpidores i aquí el seu
caràcter es tornava més seriós i transcendent, sense donar
peu a bromes ni picaresques.
En Pau, havia anat al front amb una milícia de la FAI i havia
hagut de combatre en terres d’Aragó, concretament en terres
de Terol, al llarg del “Maestrat”, una serra molt àrida on
l’hivern es feia sentir.
37
Després de tot un dia de caminar sense poder menjar i amb
l’aigua gelada del fred, sovint havien de dormir al ras amb
temperatures sota zero.
En Pau i els seus amics el Siscu i el Ramon, el primer que feien,
malgrat l’esgotament, era buscar menjar allà on fos.
De vegades, havien hagut de fer una bona excursió per
aconseguir quelcom per menjar i sovint havien de burlar als
gossos; la tàctica per burlar als gossos, era bastant
rocambolesca, però prou efectiva; mireu, ens deia en Pau molt
seriós, que per burlar els gossos, el millor era despullar-se de
pel a pel, sembla que això cohibia als animals i els permetia
entrar a robar quatre grans de blat, algun ou i alguna gallina.
Recordo que la higiene, en temps de guerra, era una obsessió
pel Pau i els seus amics.
-El que no es pot fer mai, és deixar-se apoderar per la misèria,
deia molt seriós en Pau. Per la nit, havien de buscar llocs
aixoplugats del fred i el vent, colgats a la palla..., un dia on la
gelada va ser suprema, varen decidir colgar-se en una pila de
fems per guarir-se del fred. L’endemà, molts d’aquells homes,
no es van aixecar, deia en Pau, tot negant-se'ls-hi els ulls.
Així us en podria explicar un munt d’anècdotes i aventures que
jo, mai em cansava d’escoltar, malgrat que alguna d’aquestes
anècdotes les repetís mes d’una i dues vegades.
38
Un dia mentre explicava les seves històries de l’estraperlo o de
l’exili a Xile i l’Argentina, tot explicant que abans d’anar a
l’Argentina havia posat una pastisseria a Xile on servia al propi
president Allende, i que els seus pastissos com que no
portaven ous, eren els únics que no li feien mal al president,
en caure la democràcia a Xile i entrar la dictadura de Pinochet,
va fugir per cames cap a Perú, Equador i finalment, es va
establir a l’Argentina on va muntar la fàbrica tèxtil; mentre
explicava això, com aquell que no diu res, va dir la següent
frase. – Demà, quasi segur que no vindré, segurament ja
estaré mort. La Rosa, habitual de la colla de tertúlia, li va dir. –
-No diguis bajanades, amb aquestes coses no s’hi juga!, Déu et
podria castigar.
En Pau, no va fer cap comentari i la conversa va continuar de
forma habitual. El cas, és que l’endemà, en Pau, no es va
presentar a la tertúlia. Tots ens vàrem quedar estranyats i de
sobte vàrem recordar les paraules que havia dit (demà
segurament ja estaré mort), bona fora que aquest beneït no
n’hagués fet alguna de les seves..., va comentar algú.
Al vespre vàrem anar tots a mirar si li passava alguna cosa,
però ningú ens va obrir, vàrem trucar als seus veïns l'Antònia i
el Joan i varen poder saltar per l’eixida i entrar dins de casa
seva.
En Pau era mort al llit.
39
El metge va diagnosticar aturada cardíaca i l’autòpsia va
confirmar que la mort havia estat per causes naturals.
Tot plegat un bon misteri.
Degut a la forta amistat que tenia jo amb el Pau, abans de
morir va deixar una nota a la tauleta de nit on em donava
poders per cuidar-me dels béns d’en Pau, doncs ell no tenia
família, els seus familiars tots eren morts i l’única neboda, filla
de la seva germana gran, també havia mort als setanta anys
sense deixar fills
En entrar a casa seva, vaig regirar els calaixos i armaris per
saber que hi havia i començar a ordenar les coses.
Vaig descobrir una biblioteca que era l’enveja de lectors,
bibliotecaris i col·leccionistes de llibres mes versats, doncs
estava farcida bàsicament de llibres de Filosofia, Història i
Teologia, alguns de ciència i medicina i uns excel·lents
exemplars de literatura universal entre ells, es trobaven alguns
exemplars únics dignes de col·leccionistes
El que mes em va sorprendre, va ser la quantitat de treballs
literaris que en Pau havia escrit a mà, meticulosament
enquadernats i que mai havien estat editats.
En llegir i classificar aquells llibres, “treball que em va suposar
més d’un any”, vaig descobrir a un gran historiador i filòsof
dotat d’una clarividència i profunditat extraordinària i amb un
domini del llenguatge i la narrativa dignes d’un poeta; tot
40
plegat, lluny de l’home estrafolari i una mica arrauxat que
coneixia.
A sobre la tauleta de nit, hi tenia el seu diari personal on cada
dia, meticulosament i anotava els fets quotidians
A la darrera pàgina, hi havia escrit: -avui, m’he acomiadat
d’aquella colla de bons amics de tertúlia; crec que no s’han
cregut que em moriria, però jo sé que aquesta nit, la mort em
vindrà a buscar, tal i com ho vaig somniar la nit passada, i com
sempre, els meus somnis es tornen realitat i no crec que
aquest sigui una excepció.
Per tant, m’atreveixo, abans de posar-me a dormir d’escriure el
final del darrer capítol del diari de la meva vida.
Pau Putjoliu i Clarverià
Sabadell 30 d’octubre del 1910 – 1 de Novembre del 2009
41
En Bernabé
En Bernabé, és un Home sol que no se li coneix ni família ni
amics. De sociable, sí que n’és, alguna vegada si algú li dona
conversa respon de forma cordial i educada.
El seu caràcter tímid i reservat ha fet que no s’hagi casat mai i
que tampoc gaudeixi d’amistats.
En realitat, en Bernabé és un Home de mitja edat, calb,
d’alçada mitja, ni gras ni prim ni tan sols té cap tret
característic que el defineixi; podem dir que no és ni guapo ni
lleig..., no podia ser mes vulgar.
Vesteix amb un jersei de color torrat i pantalon gris, tot plegat
ben normal. Com que és hivern porta una gavardina també
marró.
Aquesta nit, ha decidit de viatjar cap a Girona, ni ell sap el
perquè, doncs a Girona, no l’espera cap persona, ni tan sols hi
coneix ningú. Probablement, ha volgut aprofitar el seu dia
lliure per conèixer la ciutat.
En realitat, no sé si és correcte de parlar del seu dia lliure,
doncs no se sap massa amb quina feina es guanya les garrofes,
sembla que els seus pares l’hi varen deixar una herència
suficient per anar vivint sense patir massa, sempre i quan no
faci estralls amb les despeses.
42
Li agrada de viatjar de nit perquè hi ha menys transit i per ser
a bon matí als llocs i així aprofitar el dia, potser fent no res o
vagant pels carrers de la ciutat sense cap rumb fixa.
Finalment, a les dotze de la nit, agafa el seu petit utilitari de
color blanc i emprèn el seu viatge en direcció cap a Girona
capital.
Com que a ell no li agrada córrer massa i l’excés de transit mes
aviat l’atabala, sol viatjar per carreteres interiors de tipus
nacionals o a vegades fins i tot de tipus comarcal, doncs no te
cap mena de pressa. L’autopista no sol trepitjar-la per a res i
menys si és de pagament.
Finalment, com ja he dit, surt de casa seva, de la ciutat de
Sabadell, a les dotze de la nit, baixa al garatge comunitari, puja
al seu cotxe blanc, arrenca i seguidament es dirigeix en
direcció a Barcelona i a Girona per la carretera general.
Aquesta nit, és nit de lluna nova i per tant el cel és força fosc i
a mes a mes, està ennuvolat; el que fa que estigui encara mes
fosc. Però a en Bernabé, això no li és cap mena de problema;
al seu pas, això no li impedeix de poder circular amb
comoditat.
Comprova que dugui el dipòsit de combustible ple i decideix
omplir el dipòsit a la primera benzinera que troba per no
haver de patir durant el trajecte. I així ho fa.
43
Durant el camí, posa la radio per sentir-se acompanyat
escoltant bona música i alliberar la seva ment de la rutina del
viatge.
Al cap de mes d’una hora de camí per la carretera general de
Barcelona a Girona i sense haver trobat massa trànsit per la
carretera, en Bernabé sent un fort sotrac.
 Diantre, -va exclamar, - aquest sot no l’he vist, espero no
haver malmès res del cotxe, al primer lloc on pugui parar, li
faré una ullada.
El cotxe, li responia amb normalitat, però va notar que s’avia
desviat per una carretera local, d’aquelles que amb prou feines
hi passen just dos vehicles i no massa grans.
Això li va estranyar, doncs aquell camí no li era gens conegut.
Al cap de molta estona de viatjar, força desorientat, va veure
una llum al fons. Era un parador on estava obert les 24 hores,
a saber per quins motius, molts camioners i passavolants hi
paraven a prendre alguna cosa, a pernoctar i a saber a que
mes.
Va arribar al parador, va mirar que no s’hagués fet res de
malbé al cotxe i va decidir entrar a preguntar a on era i com
anar en direcció cap a Girona, bona fora que no hagués de
recular el camí per retrobar la carretera general.
44
Finalment, com ja he dit, en Bernabé va decidir entrar. Un cop
a dins, va veure que estava ple d’homes i també alguna dona,
parlant i prenent alguna cosa.
A fora, estava ple de vehicles de tota mena, aparcats. Això el
va animar una mica doncs volia dir que aquella carretera duia
a algun lloc.
Al fons, hi havia el taulell on un cambrer, no donava l’abast en
servir begudes i menjar.
Ningú el va mirar, ningú es va fixar amb ell.
Per una porta, hi entraven i sortien homes sols amb una
espècie de reservat on ningú sap que hi anaven a fer, doncs els
lavabos estaven just a l’altre costat.
Finalment, en Bernabé, va decidir de preguntar a la gent la
direcció per anar a Girona però, ningú li va respondre, ni tan
sols se’l varen mirar; talment com si fos un fantasma.
Sols un gos que estava allà en adonar-se’n de la presència d’en
Bernabé es va posar a bordar; el cambrer va exclamar – Calla
Bobi!, para de bordar!, sembla que hagis vist algun animaló
per aquí fora!.
Ni tan sols el cambrer, se’n va adonar de la seva presència.
Finalment, en Bernabé, va decidir sortir i fer un tros mes de
camí per a veure a on sortiria.
45
Al cap d’una bona estona de camí per aquella carretera estreta
i fosca que no hi passava ni una ànima, en veure que aquella
carretera no portava a enlloc, va decidir que el millor seria
recular i retrobar la carretera general.
Finalment, va trobar un recó on poder girar i així ho va fer.
Fet i fet, havia passat quasi ve una hora perdut per aquella
carretera estreta; finalment, va veure a l’horitzó la senyal de la
carretera general que el portaria en direcció a Girona.
En arribar a la cruïlla, just al lloc on havia sentit aquell fort
sotrac, va veure un cotxe que s’havia estavellat en una tanca. –
Mare de Déu, - va pensar en Bernabé, - aquest cotxe ha
quedat ben trinxat, no crec que ningú se’n hagi pogut sortir!.
Allà hi havien arribat policies de trànsit i els bombers, fins hi
tot una ambulància esperava per poder traslladar algun
possible supervivent.
En Bernabé va decidir aparcar el seu cotxe, va baixar per si
podia ajudar i va preguntar a uns i altres el què havia passat.
Ningú li va contestar, ni tan sols es varen girar. Tots estaven
enfeinats en les tasques de rescat.
En acostar-se al cotxe sinistrat, va veure que era de color blanc
i molt semblant al seu, va pensar que si no fos que acabava de
baixar del seu cotxe que havia deixat a la cuneta, diria talment
que era el seu.
46
Finalment, va arribar fins aquell cotxe que havia quedat força
irreconeixible i va mirar per la finestra del conductor. Allà es va
adonar que el qui estava mort a dins el cotxe era ell.
47
La nit
Era una nit de ple hivern a la vila de Sabadell, en el barri de
Covadonga.
Aquella nit, era una nit freda com mai ningú la recordava, una
nit humida on la boira baixa, espessa i gebrada, planava
lliurement pel bell mig del carrer. Una boira vinguda del riu
Ripoll, la qual es clavava com agulles afilades fins el moll de les
entranyes.
Era una nit on convidava a quedar-se a casa, al llit, acurrucat
dins les flassades o a la vora del foc, tot mirant el televisor o
llegint un vell llibre.
Però..., com cada dia al vespre, el Nasi, un home vidu que
rondava la setantena, tenia que sortir puntualment amb el seu
vell amic i company: el Bobi.
A fora, tot era fosc, fred i humit. En Bobi, impacient, ja frisava
per sortir.
A les deu en punt, plogui o nevi, faci fred o nit serena, en
puntualitat Britànica, el Nasi i el Bobi sortien en direcció a la
Cobertera. (indret de barri de Covadonga de Sabadell)
Aquella nit, ningú, ni una ànima gosava sortir al carrer; ni tan
sols els fantasmes ni els esperits, bons o dolents, s’atrevien a
treure el nas.
48
Un cop al carrer, ben abrigats, ja enfilaven carrer Quevedo en
direcció carrer Covadonga avall fins arribar a la plaça de Sant
Salvador.
La boira era espessa, molt espessa i la llum de les faroles no
l’atinava a penetrar.
Tot era fosc, molt fosc, ni tan sols la vella llanterna del Nasi,
era capaç d’endevinar el camí.
En Bobi, que coneixia el camí a ulls clucs, feia de guia.
En arribar a la plaça de Sant Salvador, com cada nit, plogui o
nevi, faci fred o nit serena, el Bobi, revisaria detingudament
cada arbre i cada farola de la plaça, tot procurant que tot
estigui en ordre i al seu lloc.
El Nasi, es va dirigir com de costum al claustre de l’església que
donava a la plaça.
Allà, com cada nit, l’esperaven el Boris, el Mohamed i la Josefa,
tots ells, indigents que no havien arribat a la trentena i eren
vinguts de terres llunyanes.
Tot tremolant de fred, es varen saludar, doncs el Nasi tenia la
bona costum de fer-els-hi cada dia, una estona de tertúlia .
El Nasi, com de costum, portava un vell farcell amb menjar,
beure i també en portava unes flassades per suportar la
intensa nit; el va obrir i els hi va donar pa, vi, brou calent i
49
unes llaunes per poder-se alimentar i sobreviure al fred intens
i la humitat d’aquella nit tan freda.
Allà, malgrat el fred intens i la boira gebradora, mentre el Bobi
inspeccionava la plaça, feien una estona de conversa.
Al cap d'una mitja hora, el Nasi I el Bobi varen tornar a casa.
L’endemà, el Boris, el Mohamed i la Josefa, ja no hi serien.
En aquella nit freda, la mort que vetllava emetent, se’ls va
endur a tots tres, presos pel fred i la malaltia. El mossèn, els va
trobar acurrucats, tots tres junts en un recó del claustre. La
mort els havia vençut.
Resulta que aquella nit, un infant d'uns 12 anys havia aparegut
al claustre de Sant Salvador. El Boris, el Mohamed i la Josefa,
no varen dubtar i li van oferir les flaçades i compatir el poc
menjar que tenien.
Pel matí, el mossèn va ser quan va trobar l'infant dormint en
un recó arresarat del claustre i els tres indigents morts.
50
El meu darrer viatge (testament vital)
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Recordeu, això si, els meus millors moments, els moments de
joia, els moments de bons records.
Si per mala sort, algun d’aquests moments no ha estat prou
bo, us demano disculpes. No ha estat aquesta la meva
intenció.
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
No deixeu de viure ni d’atendre les vostres tasques per mi. No
cal.
El millor favor, el millor homenatge, és fer un cant de joia, un
cant de vida, tot seguint el camí de la vostra vida
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Deixeu-me partir tot sol, amb pau i discreció, partir tot sol,
sense fer soroll ni res que destorbi la meva partida.
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
51
Sigueu discrets i tot allò que ja no em serveixi, allò que us sigui
útil als que aquí encara us quedeu, els meus bens, objectes,
records i també el meu cos, que ja no em farà cap mena de
falta, sigui útil i doni felicitat a algú; infant, adult, o ancià que li
doni vida o sinó, que sigui d’utilitat a joves estudiants en llur
aprenentatge per poder curar.
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Recordeu tot allò que us ha donat alegria, bons records i bona
ensenyança.
Que el meu llegat, sigui no tan sols allò material, sinó també i
sobretot allò que pertany al més profund del ser humà; créixer
i ser persones autònomes, de bon cor, que puguin fer el seu
camí amb llibertat i allò que em diem qualitat de vida.
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
No tingueu por de caminar i fer el vostre camí.
Si la vida ha estat cruel amb mi, penseu que el descans serà el
meu millor amic.
Si la vida ha estat bondadosa amb mi, els bons records seran
les meves maletes i si us plau no perdeu ni un bri del vostre
temps en deixar de viure i atendre a tots aquells que encara
son vius. Jo, ja no us necessito
52
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Us vull recordar des del cel, rient i plens d’alegria i força per
viure i que així amb recordeu a mi.
Si la pena i les emocions us dominen, sigueu discrets i penseu
en tot allò de bo i de felicitat que us he pogut donar.
Sols vull endur-me el vostre tresor mes preuat. La riquesa que
tot ser mes desitja: el vostre record
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Vull recordar el vostre somriure, el vostre bon tracte, la vostra
pau d’esperit i que recordeu de mi lo poc de bo que us he
pogut llegar.
Quan sigui l’hora del meu darrer viatge, si us plau, no ploreu
per mi.
Deixeu-me partir tot sol amb silenci, pau i discreció, sense cap
mena d’ acomiadat, sense res que em lligui al passat, sols el
record mutu dels bon temps que junts hem passat.
53
Text de les cantates
Rafel Ribas
La granja d’en Martí
Una granja particular
Cantata escènica amb 9 moviments
54
1.- Obertura
En un principi aquest conte-cantata, estava pensat perquè la
part de narració i els ritmes de cada animal, sigui representat
per els propis infants
En un principi, la meva idea anava encaminada a nois i noies
amb discapacitat intel·lectual, ja que en aquella època, jo
impartia la classe de ritmes en un centre de discapacitats
intel·lectuals.
En la actualitat, penso que aquesta cantata pot funcionar tant
amb persones amb discapacitat intel·lectual, com amb infants
de primària.
Conte (narrador)
Vet aquí la nostra granja.
En primer lloc, tenim el porc Garrigros; el porc Garrigros, tot
el dia menja i cada dia està mes i mes gros; i mes i mes pesat i
quasi be no pot donar un sol pas. De tant gros que és, fins i tot
coixeja.
El porc Garrigròs, és l’encarregat de vigilar la granja; tenir cura
que tot estigui al seu lloc, que no hi hagi aldarulls i que ningú
pugui vindre a robar ni fer mal als habitants de la granja.
Cada dia pel matí, comprova que tot estigui el seu lloc i abans
d’anar a dormir, fa la darrera ullada i vetlla que tot estigui amb
55
ordre i tothom al seu lloc dormint.
El cert, és que a la granja, mai passen coses i el porc Garrigros,
no te mai massa feina, llevat algun petit aldarull entre els
pollets o alguna picabaralla entre les gallines.
Uns altres animals, son les gallines lloques, encapçalades pel
gall kirigall, qui és l’encarregat de despertar a tots els
habitants de la granja, tot just en començar a despuntar el dia.
Infla el seu portentós pit, s’escura la gargamella i es posa a
cantar a ple pulmó la cançó del despertar.
La resta del dia se la passa dormint i gallejant tot contemplant
les seves lloques, les gallines. Es pot dir que el gall kirigall, no
“dona brot” en tot el dia.
Les gallines lloques, tot el dia coven els seus ous i tenen cura
de tot un seguit de pollets que es passen el dia corrent i
enredant tan com poden.
Mentre coven, no tenen massa feina, però..., quan neixen els
menuts, els hi passa l’avorriment de cop.
Entre totes elles, la Lloca Cloti, n’és la veterana del grup i
l’encarregada d’ensenyar a les joves gallines lloques, la tasca
de covar i de criar als pollets.
Mentre coven, les gallines es passen tot el dia xerrant i
criticant-ho tot.
56
Com que s’avorreixen de tan covar, xerra que xerra, critica que
criticaràs i de tot això, constantment en son queixes per tot; i
que el porc Garrigros, escolta pacient; això si: no els hi fa ni
mica de cas.
Un altre animal, és el cavall Galopaire, aquest cavall tot el dia
salta i brinca pel prat, empaitant tot allò que es mou; ara una
papallona, ara un conill o qualsevol altre animal que li agrada
de perseguir per poder-hi jugar.
El cert, és que els pobres animalons no els hi fa gens ni mica
de gràcia que els empipin, però el cavall Galopaire, ho fa per
jugar.
El cavall Galopaire, té la funció del jutge. Davant d’un conflicte
seriós, és l’encarregat de fer de jutge i de fer complir la llei
amb justícia i fermesa que el porc Garrigros, es l’encarregat
d’executar.
A mes, d’aquests animals, a la granja hi viuen conills, bens,
cabres, ratolins, coloms, però també trobem un animal que hi
viu només al bon temps.
En arribar la primavera, s’instal·la al sostre del corral on hi te el
seu niu.
Allà hi viurà fins a la tardor, on tornarà a marxar per passar
l’hivern a terres llunyanes on hi fa mes bon temps.
Aquest animal, és l’oreneta Coqueta.
57
L’oreneta Coqueta, és l’encarregada de la neteja de mosquits,
mosques i altres insectes empipadors.
Gràcies a ella, tots els habitants de la granja poden viure i
dormir tranquils; també, com que vola lleugera, explora tot el
rodal i porta les noves que hi passen a les afores; així, tots els
habitants de la granja, saben que passa al exterior i en arribar
del seu vol matinal, l’oreneta Coqueta, és esperada amb
alegria per tots els animals de la granja, per saber les noves
que passen a fora.
2 .-Un dia a la granja
Narrador/a
Avui, és un dia especial a la granja d’en Martí.
De bon matí el gall Kirigall, ha rebut el nou dia amb mes força
que mai.
Cal dir que a fora, fa un dia amb un sol de primavera radiant
com pocs; sembla que el sol, no es vol deixar perdre
l’esdeveniment que està a punt de succeir.
Les gallines, avui estan de festa, dons les lloques joves s’han
incorporat a la noble tasca de posar i covar els seus ous per
primera vagada.
La lloca Cloti, és la mes veterana i experimentada de totes les
lloques del corral; ella és la que mes hi entén de tots els afers
58
que ha de saber una bona lloca per covar els ous i criar els
pollets.
Avui, com cada any per aquest temps, la lloca Cloti, va mes
enfeinada que mai donant els darrers consells a les joves
lloques; com posar-se els ous correctament sota de la panxa
per tal de que quedin ben calens i protegits del fred..., que cal
fer quan neixi el primer pollet..., i així una llarga llista de
consells que no s’acabava mai mes. Cada any, en arribar
aquest dia sembla que es torni boja de tan estressada que va.
Lloca Cloti
Mireu noies, cal que els ous estiguin ben protegits, és
important que cap ou li toqui l’aire de fora i sobretot durant la
nit que és quan fa mes fred i humitat, cal que estiguin ben
protegits a la vostra panxa...
Cavall Galopaire
Avui, sembla que la lloca Cloti, se li ha girat feina.
Porc Garrigros
Al menys, avui, aquesta, no em donarà la tabarra queixant-se
per qualsevol bestiesa..., encara que ben mirat..., això encara
és mes estressant.
Aquesta dona, en arribar el dia d’estrena de les lloques joves,
no para ni un segon. Sembla com si s'hagués embogit.
59
Narrador/a
Aquell dia, havia estat esgotador i en arribar la nit, sota un cel
estrellat i una lluna plena, gran i lluminosa com mai, els
habitants de la granja d’en Martí, dormirien plàcidament com
uns socs.
3.- S’ha perdut la lloca jove
Narrador/a
L’endemà, pel matí, la lloca Cloti, abans no es despertés el
porc Garrigros i just després del cant del gall Kirigall, com
tenia de costum; va fer el recompte de tots els ous, les lloques
i els pollets. Després, meticulosament, passaria llista de totes
les lloques i pollets del corral per tal que no n’hi falti cap.
Aquell matí, en contar, va notar que li faltava una de les
lloques joves i va veure que els seus ous, estaven al descobert
sense que ningú els covés.
Lloca Cloti
Un, dos, tres, quatre..., vint i cinc, vint i sis.
Em falta una lloca jove?
Tornem a contar.
Un, dos, tres, quatre..., vint i cinc, vint i sis.
Em falta una lloca jove!
60
Ens han robat a una lloca jove!
Narrador/a
Immediatament, tota la granja es va esglaiar.
Tots
Oh!
Lloca Cloti
Porc Garrigros, has vist a la lloca jove que em falta?, saps qui
l’ha robat?
Porc Garrigros
No pas. Jo, he dormit com un soc tota la nit.
Ahir al vespre al darrer recompte no hi faltava ningú i després,
em vaig posar a dormir fins que el gall kirigall ens ha
despertat, que per cert, aquest gall, cada dia desafina mes.
Lloca Cloti
Algú sap on és la lloca jove? sabeu qui l’ha robat?
Tots
No!
Lloca Cloti
No pot pas ser, cal esbrinar qui l’ha robat
Porc Garrigròs, com a vigilant de la granja, et toca investigar el
cas.
61
 La investigació del porc Garrigros
Narrador/a
Immediatament, el porc Garrigros, va posar mans a la feina, es
va arremangar i es va posar a investigar el cas.
Va mirar per tots els racons de la granja.
A tothom qui veia, li preguntava si l’havia vist i quan va ser que
la va veure per darrera vegada.
Porc Garrigros
Gall Kirigall, tu que sempre estàs a les alçades, no has vist pas
aquesta lloca jove?
Gall Kirigall
No pas. Altra feina tinc en dormir que preocupar-me de les
lloques.
Porc Garrigros
Cavall Galopaire, no has vist pas aquesta lloca jove?
Cavall Galopaire
No pas. Ahir vaig tornar molt cansat de galopar pel prat i he
dormit tota la nit com un soc. Ni un terratrèmol, m’hagués pas
despertat.
Porc Garrigros
Oreneta Coqueta, no has vist pas aquesta lloca jove?
62
Oreneta Coqueta
No pas. Ahir, estava enfeinada netejant de mosquits el corral,
deu acostar-se una bona turmenta.
Ben pensat..., si ningú l’ha vist; o l’ha robat algú de fora o s’ha
extraviat per alguna cosa.
Tant de bo fora que..., la lloca jova hagués sortit a fora i s’hagi
perdut?
Porc Garrigros
Sigui el que sigui, surt a explorar a veure si la trobes o trobes
alguna pista. Jo, mentre, seguiré investigant a veure si trobo
també alguna pista, algun rastre que ens pugui donar llum i
saber on pot ser aquesta lloca jove.
4.- L’oreneta Coqueta surt a explorar
Narrador/a
L’oreneta Coqueta, va sortir sense mandra a mirar si la veia
perduda pel prat o si veia algú que en podia ser sospitós.
L’oreneta Coqueta, amb la seva exploració, preguntava a
tothom qui veia. Als cérvols, els conills, els ànecs, les vaques...
Oreneta Coqueta
Ànec coll verd, que has vist a una lloca jove?
63
Ànec (imitar la veu de l’ànec)
Cuac, cuac. No pas, aquí no hi ha vingut ningú.
Oreneta Coqueta
Vaca Suïssa, que has vist a una lloca jove?
Vaca (imitar la veu de la vaca)
Muuuu. No pas, aquí no hi ha vingut ningú.
Oreneta Coqueta
Conill de bosc, que has vist a una lloca jove?
Conill (imitar la veu del conill)
Hi, hi. No pas. Aquí no hi ha vingut ningú.
Oreneta Coqueta
Cérvol, que has vist a una lloca jove?
Cérvol (imitar la veu del cérvol)
Ooooh. No pas, aquí no hi ha vingut ningú.
Oreneta Coqueta
Ruc Català, que has vist a una lloca jove?
Ase (imitar la veu del ase)
Hi-ha, hi-ha. No pas, aquí no hi ha vingut ningú.
64
5.- La nit de llamps i trons
Narrador/a
Finalment, l’oreneta Coqueta, va tornar a la granja sense haver
pogut esbrinar res de res, la seva exploració, va ser inútil.
Durant la tarda, el cel s’havia començat a ennuvolar i a l’entrar
el vespre, el cel estava molt i molt tapat.
Aquella nit, va ser mes dura que mai; a fora era tan negre com
la gola del llop, ni lluna ni estrelles, gosaven treure el cap i
il·luminar el cel.
Tot era fosc, molt fosc, sense la llum de la lluna ni les estrelles.
Diríem que la lluna i les estrelles, s’havien amagat per guarirse de la turmenta.
Durant tota la nit va ploure a bots i a barrals, semblava el
diluvi universal; els camins i els camps estaven negats d’aigua i
formant autèntiques torrenteres. Per mes afegitó feia uns
llamps i trons que tremolaven fins i tot les entranyes;
semblava que la terra s’hagués d’esquinçar.
Tots els animals de la granja, El porc Garrigros, el cavall
Galopaire, la lloca Cloti, Les gallines lloques, els pollets,
l’oreneta Coqueta, els bens, la vaca, els conills, l’ase, els
ratolins... i fins i tot el gall Kirigall que se les donava de valent,
tremolaven com la fulla a l’arbre de por que tenien.
65
Porc Garrigros
Mare de Deu, no se pas si la contarem aquesta.
Cavall Galopaire
Mai havia vist una cosa així..., i la pobre lloca jove..., ja deu ser
morta, allà fora no es pot sobreviure amb aquesta turmenta.
Lloca Cloti
Tens raó cavall Galopaire, avui és un dia trist.
Oreneta Coqueta
No hem de ser tant pessimistes nois, a lo millor s’ha pogut
guarir en algun lloc segur; demà sortiré de nou a explorar.
Cavall Galopaire
Demà a primera hora del matí farem el judici per trobar el
culpable del robatori de la lloca jove.
Tots
Si, si!. Demà serà el judici!.
6.- El judici a càrrec del cavall Galopaire
Narrador/a
Finalment la turmenta va passar i pel matí el sol va tornar a
sortir radiant. Els camins estaven negats d’aigua i plens de
bassals. Moltes plantes, amb l’aigua de la pluja, es van
engrescar en florir i lluïen les seves flors plenes de color i de
perfums, totes estaven contentes de l’aigua i el sol que havien
rebut.
66
Tots els animals de la granja amb el cavall Galopaire al davant,
es varen disposar a fer el judici per tal d’esbrinar qui podia ser
el culpable de la desaparició de la lloca jove.
Van parar la taula de la presidència on s’asseia el cavall
Galopaire presidint el judici. Al costat, ben dret, estava el porc
Garrigros per posar ordre. Al davant, s’asseien tots els animals
de la granja.
Enfilats a la finestra els coloms i altres ocells vinguts de fora i
per últim enfilats a una biga, els ratolins que no s’ho volien
deixar perdre.
Cavall Galopaire
Procedim: Porc Garrigròs, tu ets l’encarregat de posar ordre.
Tu sortiràs el primer en declarar.
Porc Garrigros
Diguem cavall Galopaire.
Cavall Galopaire
Porc Garrigròs, que vas fer abans d’ahir al vespre, abans d’anar
a dormir?
Porc Garrigros
Abans d’anar a dormir vaig recórrer tota la granja com tinc de
costum i vaig contar tots els animals i no en faltava cap animal.
Després, vaig posar-me a dormir tota la nit.
67
Cavall Galopaire
D’acord, pots tornar al teu lloc i que surti la lloca Cloti.
Lloca Cloti, que vas fer abans d’ahir al vespre, abans d’anar a
dormir?
Lloca Cloti
Abans d’anar a dormir vaig contar totes les lloques, pollets i
ous tal i com tinc costum de fer cada dia.
Després, vaig posar-me a dormir tota la nit i va ser pel matí
quan em vaig trobar a faltar a una de les lloques joves.
Els seus ous, estaven desemparats, sort que la nit no va ser
freda i no els hi va passar res.
A continuació, vaig haver de repartir els ous de la lloca jove
per la resta de lloques per tal que no estiguessin desemparats.
Cavall Galopaire
D’acord, pots tornar al teu lloc i que surti la oreneta Coqueta.
Oreneta Coqueta, que vas fer abans d’ahir al vespre, abans
d’anar a dormir?
Oreneta Coqueta
Un cop vaig haver arribat del meu vol de la tarda, vaig posarme a netejar i arreglar el meu niu per preparar-lo per la posta
d’ous d’aquesta temporada. Un cop vaig haver acabat, en
caure la nit, em vaig posar a dormis d’una tirada fins el cant
del gall Kirigall.
68
Cavall Galopaire
D’acord, pots tornar al teu lloc i que surti el gall Kirigall.
Gall Kirigall, que vas fer abans d’ahir al vespre, abans d’anar a
dormir?
Gall Kirigall
Mira, abans d’anar a dormir, com de costum, no vaig fer res; la
veritat és que abans d’ahir, després de l’enrenou de les
lloques, em vaig quedar dormit com un soc i com que
l’endemà m’havia d’aixecar de bon matí...
Cavall Galopaire
D’acord, pots tornar al teu lloc.
Narrador/a
I així, el cavall Galopaire, va entrevistar a tots i cada un dels
animals de la granja d'en Martí sense poder-ne treure
l'entrellat.
Finalment, va decidir continuar amb la investigació a càrrec del
porc Garrigròs i l'exploració de l'oreneta Coqueta , per tal de
buscar alguna pista que pogués donar una mica de llum al cas
de la lloca jove.
69
7.- El retorn de la lloca jove
Narrador/a
L’endemà però, no va fer cap falta cercar mes proves.
La lloca jove, va tornar com si res no hagués passat cap a la
granja.
El gall Kirigall, va ser qui primer la va veure, sense mandra va
donar l’avís que la lloca jove, venia del camí del riu
Cavall Galopaire
On has estat noia?
Porc Garrigròs
Ens tenies tots amoïnats
Oreneta Coqueta
T’he cercat per tot arreu i no t’he trobat
Lloca Cloti
Mira, mira, això d’abandonar els ous, és un delicte molt greu,
sort que per fi has pogut tornar sana i estalvia.
Tots
Xerrameca.
Narrador/a
Tots parlaven a l’hora i la pobre lloca jove no podia ni obrir la
boca fins que el gall Kirigall, amb un crit, va dir:
70
Gall Kirigall
Prou!. Deixeu-la parlar, que s’expliqui
Cavall Galopaire
Te raó el gall Kirigall.
La lloca jove, ha fet un delicte greu en marxar i abandonar els
ous.
Convoco ara mateix el consell per tal de fer el judici.
Porc Garrigròs, prepara-ho tot.
Narrador/a
I així va ser amb un tres i no res, es va preparar el consell per
escoltar a la lloca jove i fer-ne el judici.
Cavall Galopaire
Lloca jove, explica què és el que ha passat.
Lloca jove
Mireu nois, l’altra nit, amb l’emoció i el neguit de tot el dia, no
podia dormir de cap manera.
Vaig sortir un moment a fora per relaxar-me una mica, avia’m
si amb l’aire fresc de la nit em podria ajudar a dormir.
Un cop a fora, vaig veure la lluna que estava plena i lluminosa
com mai l’havia vist; era tant gran i rodona que la veia a prop i
71
vaig començar a caminar per tal de poder-la atrapar i tocar-la
amb les meves mans.
Les estrelles, també brillaven com mai en el cel i vaig pensar
que s’hi m’enfilava a una muntanya, també les podria tocar
amb les meves mans.
El cert, és que quan hem vaig adonar, estava tan lluny de casa
que no vaig saber on era i no vaig saber trobar el camí de
retorn a la granja.
S’havia fet de dia sense donar-me conte; em trobava tan lluny
del corral que no s’avia pas on era; la veritat és que estava
molt espantada i perduda del tot; patia pels meus ous.
Sense mandra, em vaig posar a caminar en sentit contrari per
tal de desfer el camí que havia fet durant tota la nit, però de
dia no vaig reconèixer res del paisatge i caminava perduda
sense saber massa si el camí era el correcte.
De dia, aquell camí era tan bonic..., arreu hi havia flors,
animalons estranys que no els tenia vistos a la granja i entre
bada que bada i que no sabia del cert el camí de retorn, se’m
va fer fosc i el cel amenaçava turmenta.
Aquella nit, em vaig refugiar amb un antic celler que vaig
trobar pel camí. La veritat és que amb aquesta turmenta, vaig
passar molta por, aquells llamps amb aquells trons tant forts...,
encara m'esgarrifo ara de pensar-hi. Ahir pel matí, vaig veure
que tot estava serè, vaig emprendre el camí de tornada a casa.
72
Per últim, aquesta darrera nit, m'he refugiat a un molí fariner
que he trobat prop d'aquí.
Finalment, aquest matí he reconegut el paisatge i m'he pogut
orientar quan he trobat el riu i he vingut directe cap a la
granja.
En realitat sento molt tot el què ha passat i l’enrenou que he
causat i el mal que hagués pogut fer als ous.
Cavall Galopaire
Bé, hem sentit les declaracions de la lloca jove. Crec que ha
estat una falta greu d’inconsciència que no pot quedar
immune.
Tots ens alegrem de que la lloca jove hagi tornat sana i
estàlvia, per aquest motiu, farem una gran festa, però crec que
se li ha de donar un bon escarment, perquè un altre dia s’ho
pensi dues vegades abans d’actuar a la lleugera.
Com a jutge, delego a la Lloca Cloti que sigui l’encarregada de
donar la sentència mes justa a la lloca jove.
Lloca Cloti
Bé, crec just que la lloca jove rebi com a càstig netejar tota la
granja de dalt a baix durant tota una setmana, a mes de portar
a terme la seva tasca de covar els ous.
73
8.- Festa a la granja
Narrador/a
Finalment, tots els habitants de la granja d’en Martí, varen
acordar fer una gran festa de benvinguda a la lloca jove.
Narrador/a
I conte contat, conte acabat
74
Maruixa
Les aventures d’una gota
d’aigua
Text i música: Rafel Ribas
75
INTRODUCCIÓ
Fa temps que tenia a la ment escriure una sèrie de cantates
infantils, per a diverses agrupacions instrumentals.
Aquesta és la primera cantata feta. Hores d’ara, en tinc tres
mes que espero que algun dia puguin sortir a la llum.
La primera cantata que vaig fer, és una obra a capel·la,
pensada amb elements d’Avantguarda com és la música atonal
i aleatòria, de forma que resulti fàcil i divertida pels cantaires,
que a més a més, han de coreografiar la música com a part
integral de la mateixa.
Maruixa, és la segona obra, i és treta d’una antiga idea sobre
un conte que vaig fer basat amb el recorregut d’una gota
d’aigua des de que surt del mar fins que hi torna.
Aquest conte, que el bon amic i escriptor Joan Pedraforca
(Joan Rosselló) va batejar amb el nom de Maruixa i que ell
mateix, seduït per la idea en va escriure un magnífic llibre
pensat pels adults, avui s’ha convertit en una cantata infantil
pensada per un cor infantil a 3 veus amb acompanyaments del
piano i un narrador que s’encarrega d’explicar el conte.
Rafael Ribas
76
MARUIXA
1. En el fons del mar
Vet aquí que en el més profund del fons del mar, hi viu la
Maruixa.
La Maruixa, és una gota d’aigua molt eixerida i espavilada,
podríem dir que és una de les tantes i tantes mils, que dic...
trilions de gotes d’aigua que habiten al planeta.
La Maruixa, vivia en el fons del mar des dels temps de la
formació de la terra, quan els gasos es van convertir amb
líquid i posteriorment amb pedres, tot creant els mars, els rius
i les muntanyes.
La Maruixa, feia temps que en duia una de cap.
Algunes de les seves companyes que havien viatjat, explicaven
coses extraordinàries que havien viscut a fora d’aquell lloc fosc
i fred del fons marí, deien que si havien vist animals de dues
potes, que vivien en unes coves de pedra que anomenaven
cases.
Aquests animals es posaven a dins de la panxa d’altres animals
que anomenaven cotxes i... així tantes i tantes històries a
quina més extraordinària i inversemblant.
Tot això, a la Maruixa la fascinava; i avorrida de veure sempre
77
els mateixos peixos florescents dins la foscor de l’oceà, i els
cucs que s’arrossegaven pel fons marí, va decidir pujar cap a
munt, cercant la llum, per veure coses diferents i emprendre
una aventura.
Finalment la Maruixa, va decidir pujar i pujar, cercant la llum i
l’escalfor.
Dit i fet, un matí quan la tènue llum il·luminava el fons del mar,
va començar a pujar i emprendre el seu camí vers l’aventura.
No us penseu que li va resultar fàcil de pujar i obrir-se pas
enmig d’aquella multitud de milions i milions de gotes d’aigua,
moltes, com ella, volien també pujar a la superfície per
emprendre el seu viatge.
Al final però, ho va aconseguir; a mesura que anava pujant la
llum era més intensa i notava com el seu cos s’escalfava i era
mes lleuger.
Tot allò li proporcionava una gran emoció; el cor li bategava
cada vegada mes de pressa.
Un cop va arribar a la superfície, la Maruixa, estava tant
contenta que es va posar a córrer i saltar per damunt les
onades. La llum era tant intensa que va quedar enlluernada
sense poder-hi veure, però, aviat s’hi va adaptar mentre l’aire
acaronava tot el seu cos.
Poc a poc, notava com el seu cos era cada vegada més i més
78
lleuger i va començar a volar cap al cel junt amb moltes altres
gotes d’aigua.
2. Viatge sobre els núvols
Un cop la Maruixa va arribar al cel, l’aire la va anar conduint
junt amb les seves companyes, cap a un immens núvol gris,
que carregat amb moltes gotes d’aigua que venien de molt
lluny tot esperant arribar al seu destí.
Un cop a dalt del núvol, la Maruixa es va instal·lar a un lloc
còmode que li permetés veure tot el paisatge.
Aquell núvol avançava impulsat per la força del vent.
A mesura que avançava, s’anava fent cada vegada més i més
gran per poder enquibir les noves gotes d’aigua que hi
pujaven.
Dalt del núvol, la Maruixa, va viatjar per tot el món, va veure
els Alps plens de verd i de neu, també les muntanyes Rocoses,
els Càrpats... aquelles muntanyes la fascinaven i de ben cert
que eren ben diferents de les muntanyes del fons del mar;
també va veure els grans rius com el Danubi, el Volga, el
Tàmesi, El Nil...
Va visitar les millors ciutats del món com Nova York, Paris,
Moscou, El Cairo, Berlín, Roma, Atenes, Barcelona... i fins i tot
Pequin i Tòquio.
79
Va veure monuments i edificis ben estranys i originals, com el
Partenon de Grècia, la torre Eiffel de París, la Sagrada família
de Barcelona, la gran muralla de Xina, l’estàtua de la Llibertat
de Nova York, i tants i tants grans monuments i ciutats. Per
alguns llocs fins i tot hi va passar dues o mes vegades.
Després de tombar i tombar pel món, un dia, tot passant per
damunt dels Pirineus, va notar una sensació estranya de fred;
de sobte, algú la va empenya cap avall i es va trobar que
baixava molt lentament.
A mesura que baixava, va notar que cada cop pesava més i
més i que el seu cos es tornava blanc i en forma d’estrella. La
Maruixa, s’havia posat el seu vestit d’hivern per guarir-se del
fred!.
Altres gotes també baixaven. Havien fet com ella i el cel, es va
convertir ple de petits punts blancs, com si fossin follets, que
baixaven lentament sense fer gens ni mica de soroll.
Poc abans d’arribar al terra, la Maruixa, va veure un gran i vell
castanyer que també s’havia vestit amb el vestit d'hivern i va
decidir recolzar-s'hi sobre una branca i descansar. Des d’allà
podia veure el terra i el paisatge, però aviat el cansament va
poder més i es va posar a dormir damunt d’aquella branca.
80
3. Viatjant pel riu
La Maruixa va passar tot l’hivern dormint plàcidament,
damunt d’aquella branca de castanyer.
En arribar la primavera, sota un sol radiant, es va despertar del
seu llarg son.
Aquell sol, escalfava a la Maruixa que ja s’avia tret el seu vestit
de l’hivern.
La Maruixa no sabia on era, si tot allò ho havia somniat o era
real. En un principi va quedar enlluernada de tanta llum, però
ben aviat s’hi va acostumar, va fer una forta estirada, es va
treure les lleganyes dels ulls i va començar a contemplar tot el
seu entorn.
Va mirar el cel i el va veure d’un blau intens, com mai l’avia
vist. Des d'aquell arbre va mirar l’horitzó i va veure majestuós
el Pedraforca, encara amb el seu cap blanc de neu.
Després va mirar al terra i va veure una immensa catifa de
flors de tots colors, flors de colors, groc, vermell, lila, blanc...
totes les flors com les Roselles, les Margarides, les Violetes, els
Narcisos, els Lliris, donaven varietats de colors i formes
damunt l’herba verda.
De sobte, la Maruixa, va fer un gran salt i es va llençar sobre el
terra; ella, no es podia perdre aquell espectacle de colors;
81
tocar la gespa, olorar les flors, fregar-se amb les flors, tocar-les
i rebolcar-se pel terra...
Altres gotes d’aigua que com ella havien passat l’hivern en
aquella muntanya, també corrien i jugaven sobre l’herba
fresca de la primavera.
Damunt l’herba, era una festa, córrer, saltar, empaitar-se, un
mai parar formant petits rierols de centenar de gotes d'aigua
que baixaven muntanya avall.
Poc a poc les gotes d’aigua, es van anar amuntegant i
formaven rierols cada cop més grans fins arribar al riu
principal.
Aquell riu, a la Maruixa, li semblava molt gran, clar que res a
veure amb els rius que havia vist viatjant amb els núvols.
Sense pensar-s’ho gens ni mica es va precipitar junt amb les
seves companyes de viatge a dins el riu.
Allò va ser massa, aquell riu a la primavera, baixava esverat i
amb un gran cabdal d’aigua provenint del desglaç.
Ja us ho podeu imaginar, ràpids plens de salts de les roques
topant aquí i allà, salts intrèpids de les cascades, giravolts
esfereïdors dels remolins...
Tot això envoltats d’un paisatge d’allò mes meravellós a base
de gorgs, boscos espessos i algun que altre animaló que
82
baixava a abeurar al riu.
Finalment, després de tantes emocions, va arribar la calma.
4. Viatjant per les canonades
Finalment la Maruixa, va arribar a un lloc quiet, d’aigües
tranquil·les i profundes.
Durant dies i dies pràcticament no avançava, podríem dir que
allò avançava molt lentament, tant lentament que la nostra
Maruixa, s’avorria d’allò més.
La Maruixa, no sabia que estava en un pantà. Els pantans son
llocs on s’acumula l’aigua del riu per tal de moderar el seu
cabal.
Una part de l’aigua continua riu avall i garanteix que el riu
porti aigua a l’època de sequera; una altra part d’aigua, va a
unes canonades pel consum humà, ve per nodrir a les ciutats
per beure, cuinar, netejar... o els camps per tal de regar les
hortalisses, arbres fruiters, ús de les granges...
En aquell indret tan tranquil hi vivien peixos d’aigua dolça,
semblants als peixos que viuen al mar.
El fons del pantà és ple de llot i fang que el riu porta de la
muntanya, tot plegat, un paisatge d’allò més insípid i
monòton.
83
La Maruixa, n’estava una mica farta d’estar allà, però no sabia
com sortir-se'n.
Tot aquell paisatge, li recordava massa a casa seva i encara li
quedava molt per veure, aprendre i viure aventures
interessants.
Després de dies i dies, la Maruixa estava realment
desencisada.
Ella buscava sense resposta la manera de sortir d’aquell lloc,
pensava que podia pujar a la superfície i tornar als núvols...
però no, per aquella experiència ja hi havia passat; calia trobar
una solució millor, potser... al final d’aquell camí la cosa
s’animaria, però... els dies passaven i passaven i no tenia cap
ganes de millorar.
Finalment, va trobar la solució: al final a l'horitzó, s’endevinava
una espècie de gruta fosca, ella, havia sentit de l’existència de
monstres marins com el monstre del llac de Banyoles o del llac
Nest i molts d’altres, potser seria una gruta fantàstica...
Poc a poc, va fer per manera d’acostar-s’hi, al cap i la fi, pitjor
que allò, segur que no ho seria.
Finalment hi va aconseguir entrar.
La sorpresa, és que allò no era una altra cosa que una
84
canonada que portava l’aigua a la ciutat.
En un indret del camí, van entrar unes dispeseres que deien
ser les que desinfectaven l’aigua, el cert, és que de presumides
i presumptuoses si que n’eren, doncs l'olor se sentia de deu
hores lluny.
Aquells tubs, cada vegada es feien mes i mes estrets,
l'avantatge, és que avançava mes de presa que en l’estada al
pantà.
Finalment, es va posar en un tub molt estret i va quedar
parada sense poder avançar.
La Maruixa, no sabia que havia arribat a una casa i esperava
que s’obrís l’aixeta per poder sortir.
5. A la casa dels humans
Finalment, algú va obrir l’aixeta i la Maruixa, va sortir d’una
escopetada a empentes i rodolins per moltes gotes d’aigua
que també volien sortir d’aquell lloc.
Allà va veure la mestressa de la casa que volia omplir l’olla
d’aigua per fer el brou. Una dona ni jove ni gran que preparava
el dinar per a tota la família.
La Maruixa, va caure de pet dins l’olla del brou, un cop va estar
plena d’aigua, la Marta, que era la mestressa de la casa, hi va
85
començar a posar tota mena de verdures, api, ceba, porro,
pastanaga, alls, una fulla de col i una patata i també altres
ingredients, com un os de pernil, trossos de carn, sal oli...
Un cop va haver tingut tots els ingredients a dins l’olla, va
començar la festa. La Marta, va tapar l’olla i la va posar al foc.
Al cap d’una estona, la Maruixa, va notar com una forta
escalfor li cobria tot el cos i això li va fer venir ganes de ballar.
La Maruixa, junt amb les altres gotes d’aigua, no parava de
pujar i baixar, ballant constantment.
Totes topaven les unes amb les altres, els seus cossos es
tornaven vapor i fins i tot alguna fugia cap a fora.
La Maruixa, va poder resistir a dintre. Finalment quan estava
esgotada de tanta gresca, la Marta va apagar el foc i tot va
tornar a la normalitat.
La Marta va colar el brou i va posar l’aigua on hi havia la
Maruixa a una altra olla per separar els ingredients.
La Marta, va deixar refredar el brou i el va posar a la nevera
per desengreixar-lo.
A la nevera, la Maruixa bruta i llardosa, va tenir temps per
reposar i observar el seu entorn.
Va observar les hortalisses, el menjar, i va observar que a
vegades s’obria la nevera i a més a més de la Marta hi havia
86
altres humans en aquella casa, i fins i tot un ésser estrany de
quatre potes que li deien Boby i que no era altra cosa que un
gos d’atura que vivia a la casa i també el Mixu, que com podeu
imaginar n’era un gat falder que tot el dia anava a darrera
d’algú per veure que podia pescar.
Al cap de moltes hores, la Marta, va treure l’olla de la nevera,
va enretirar el greix i va posar la pasta, l’oli, la sal i la va posar
de nou al foc, on, con podeu imaginar va tornar la gresca.
Finalment la Marta, va servir l’escudella a la taula. A la taula
estava tota la família el Pol, la Mariona que eren els més
menuts de la casa, el Ricard que era el senyor de la casa i
també el Josep i la Maria, els avis del Pol i la Mariona que
aquell dia havien vingut a dinar.
Per terra, el Boby que no parava de remenar la cua i pidolar
alguna que altra llaminadura; i el Mixu fregant-se el cap per les
cames d’uns i altres.
A partir d’aquí, la Maruixa, va viure una experiència única que
seria molt llarga d’explicar, doncs va ser la Mariona qui se la va
menjar i va recórrer tot el seu cos fins que la Mariona
l’expulses amb el Pipí a dins el vàter.
87
6. Visitant les clavegueres
La Maruixa, després de recórrer tot l’interior del cos de la
Mariona, va reposar no massa temps a dins de la seva bufeta,
allà es va trobar en un cul de sac i no podia seguir cap
endavant i va aprofitar per descansar una mica.
De sobte, es va obrir una porta i va sortir empentada qui sap
per qui o per què cap a fora; allà va baixar de pet per un forat,
bruta com anava i pixada tota ella.
Finalment, al final del forat va caure a les clavegueres, allà
totes les gotes d’aigua, anaven d’allò més llardoses i brutes, les
unes venien de rentar la roba, altres de fregar el terra o els
plats, moltes, com la Maruixa venien de visitar el cos dels
humans...
Totes elles s’explicaven, volien justificar la seva fortor, el treball
que havien realitzat i com malgrat tot havien gaudit amb la
seva experiència..
Durant el seu recorregut, per un forat, entraven unes gotes
que anaven prou netes, doncs a fora i plovia de valent i moltes
d’elles en caure al carrer, es precipitaven a la claveguera.
En entrar, totes exclamaven el fàstic que els hi produïa aquella
fortor, però quan els hi explicaven d’on venien i que havien fet,
els hi tenien una mica d’enveja.
88
En aquell lloc hi vivien uns animalons que no els importava
aquella fortor, ans el contrari, allà s’hi trobaven prou be i
encara trobaven restes de menjar per alimentar-se. Aquells
animals eren ni mes ni menys que les rates de claveguera.
Al final del trajecte van sortir a l'exterior i seguien un
recorregut apart del riu, doncs les aigües brutes, no es poden
barrejar amb l’aigua neta del riu.
7. La depuradora
Al final d’aquell trajecte, va arribar a la depuradora. Algunes
gotes veteranes estaven contentes i deien a les seves
companyes, que havia arribat l’hora de rentar-se i treure’s tota
la porqueria del damunt.
No us podeu imaginar quina festa, totes les gotes d’aigua ja
tenien ganes d’arribar a la depuradora i treure’s aquella
enganxor del cos; qui mes i qui menys estava ben llardosa i
enganxifosa dels detergents i les grasses que duien incrustats
al seu cos, doncs totes, havien treballat de valent en aquelles
tasques que els havia tocat fer.
Un cop varen entrar a la depuradora, les esperaven amb les
eines de neteja esmolades i a punt, unes basses on les ferien
passar per uns processos complicats i laboriosos, per tal de
rentar-les ben netes i deixar-les fetes una patena.
Allà rebrien una sessió complerta de neteja: desinfecció de
bacteris, oxigenació per la pell i el cutis, drenatge a base de
89
sorres i argiles...
Una vegada neta, polida i perfumada, la Maruixa va tornar al
riu.
En el riu va gaudir d’un paisatge diferent al paisatge de la
muntanya. En aquesta fase del riu mig, les aigües estaven mes
assossegades i travessava terres de conreu, pastures i pobles.
Prop dels pobles, no massa grans, hi havia nens i nenes jugant
a la vora del riu i en llocs on l’aigua no cobria, s’hi banyaven
durant el bon temps.
La Maruixa, li encantava mirar amb ulls ben grans i escoltar
amb les orelles ben afinades, també li agradava apropar-se
amb els menuts per jugar amb ells; el joc que mes li agradava
era el de poder-los esquitxar.
En aquella part del riu, hi vivien peixos i plantes d’aigua dolça,
a la superfície, els ànecs i altres aus d’aigua s’hi reproduïen
durant l’estiu. Pel damunt les aigües, s’hi passejaven unes
petites embarcacions, be per passejar o per la pràctica del
rem.
En aquell indret, les zones boscoses s’alternaven amb els
camps i pastures i estaven formades per arbres de ribera com
el Pollancre i l’Àlber.
Amb les zones de reg, havien unes sèquies on prenien l’aigua
de reg. La Maruixa, preferia jugar amb els nens i els ànecs que
90
li semblava més divertit.
Finalment, no massa lluny de les poblacions més importants,
hi havia zones amb molins i indústries.
8. Visitant una fàbrica de tints
Riu avall, la Maruixa, va trobar un canal que s’endinsava a una
zona industrial.
Com que feia estona que jugava amb els ànecs i els infants, va
creure oportú que seria bo investigar noves rutes per veure si
podia trobar coses diferents.
Aquell canal, semblava que anava a un indret poblat on intuïa
que havia molta activitat humana; el cert, és que no es va
equivocar.
Durant el trajecte, la Maruixa va passar per un indret ple de
fàbriques i molins. En una d’aquestes fàbriques, hi va entrar, i
resulta que era una fàbrica on rentaven i tenyien la roba.
Un cop a dins, va començar l’activitat; unes comportes anaven
recollint l’aigua per fer diferents tasques. Aigua per rentar el
teixit, aigua per tenyir de color... a la Maruixa, li va tocar la
bassa del tint vermell.
Un cop a dins de la bassa, van introduir el tint vermell, i unes
pales feien girar l’aigua per tal que el tint es dissolgués
91
ràpidament a l’aigua. Aviat, la Maruixa va quedar tota
vermella.
Ja us ho podeu imaginar gira a la dreta, ara a l’esquerra,
empeny cap aquí, empeny cap allà, com una espècie de nòria
de la fira.
Un cop ben tenyida l’aigua, la van conduir a un estany on
tenyiria el teixit.
En aquest estany, el teixit, entrava i se submergia a l’aigua
mentre feia tot un recorregut fins quedar tot de color vermell;
a més a més, l’aigua era remenada per tal d’impregnar més
profundament amb el tint. Ara pujo, ara baixo, ara a la dreta,
ara a l’esquerra.. El cas és no estar mai quieta.
La Maruixa, quan va veure el teixit que passava, si va aferrar
ben fort per tal de saber cap on anava. Va recórrer una part
del llarg camí fins que, una altra gota empipadora li va prendre
el lloc i es va desprendre del teixit abans de sortir de l’estany.
La Maruixa ho va intentar amb altres teixits que no paraven de
passar, però no va aconseguir sortir de l’estany.
El teixit, un cop sortia del tint, es dirigia a un altre
departament on l’assecarien i fixarien el color.
Un cop feta la feina, es va obrir una comporta i l’aigua tenyida
va sortir cap a fora.
92
La Maruixa, va sortir amb la resta de l’aigua.
Més endavant, es mesclarien amb l’aigua d’altres colors i
finalment, va sortir a l’exterior.
9. La depuradora 2
En sortir de la fàbrica de tenyir la roba, la Maruixa, ja sabia
que aniria de nou a la depuradora per poder-se rentar ben
neta, la veritat, és que malgrat que el seu color era
indesxifrable, s’ho havia passat com mai tenyint la roba; el seu
color, després de barrejar-se i jugar amb les altres gotes, no
era ni blau ni verd ni lila ni marró, ni tan sols era gris ni negre o
potser tots a la vegada.
Les gotes més novelles, es lamentaven del seu estat, un estat,
sigui dit, bastant penós, però aquesta vegada, la Maruixa, com
a veterana, n’era l’encarregada de notificar a les seves
companyes que ben aviat es podrien ben rentar i netejar a la
depuradora.
Aquesta vegada, totes les gotes d’aigua provenien de la zona
industrial i anirien a una altra depuradora que es trobava mes
avall i la resta, ja la coneixeu.
93
10. Retorn a casa
Finalment, la Maruixa, va sortir de la segona depuradora, neta
i polida com una rosa.
Com l’altra vegada, la Maruixa, va tornar al riu, aquesta vegada
a la part mes baixa, per tornar a casa seva.
En aquesta part del riu les aigües són profundes i tranquil·les, i
el riu no té cap pressa per arribar al mar; la veritat, és que
després d’un viatge tan llarg, el camí es fa mes pesat i les
coses, es veuen de forma mes relaxada.
Mentre anava baixant lentament, la Maruixa recordava totes i
cada una de les vivències i ja començava a enyorar la seva casa
del fons marí.
Recordava com havia pujat des del mes profund del fons del
mar cap a la superfície, i com s’havia evaporat per poder volar
i poder agafar el tren del núvol que la portaria a viatjar per tot
el món, fins que un bon dia d’hivern, es va convertir amb neu i
va caure sobre un vell castanyer.
A vegades, sentia l’olor de les flors de dalt de la muntanya que
just en despertar del seu llarg son hivernal, va poder gaudir i
jugar pendent avall, damunt l’herba fresca de la primavera fins
arribar al riu; potser aquest, era el mateix riu que jove i
enjogassat, saltava i lliscava pels pendents sense tenir por a
res.
94
També recordava, aquella llarga i avorrida estada al pantà i a
les canonades, sort que finalment va poder entrar a la casa
dels humans i allà va descobrir tot un món i uns éssers que
mai havia pogut imaginar. Del que més grat record en té
d’aquella estada, és l’excursió per dins l’organisme de la
Mariona.
Pel seu pas per la claveguera, recordava com tota ella estava
enganxifosa, però contenta per tot allò que havia viscut.
Finalment, recordava aquella netejada a les dues depuradores,
que la van deixar com nova i també com s’havia divertit a la
fàbrica de tenyir la roba, jugant amb els colors.
Del riu, recordava els infants que es banyaven a les aigües poc
profundes i com els animalons, anaven a abeurar a les seves
aigües.
Poc a poc, lentament, la Maruixa, s’acostava al mar.
De mica en mica, li arribava l’olor de l’aigua salada, però no
tenia cap pressa, volia recordar i acabar de gaudir del seu
trajecte, les darreres cases, els darrers paisatges, els darrers
humans, els darrers animalons...
Finalment, sense adonar-se’n, va entrar a dins del mar.
Es va girar per mirar la gent que es banyava a la platja, va
aixecar la mirada i els va dir adéu!, amb els ulls emocionats,
però ningú la va sentir.
95
Ara, la Maruixa, descansa a casa seva, i explica a totes les
gotes joves, les seves vivències i potser algun dia, decideixi
emprendre un nou viatge ple de noves aventures.
11. Final.
I conte contat, conte explicat.
96
Rafael Ribas
CANTATA
DE
SANT NICOLAU
Cantata escènica per cor infantil, solistes i grup
instrumental
97
Cançó de la llegenda de Sant Nicolau
Si n'eren tres petits infants, varen anar a espigolar als camps.
Mireu el que els va succeir, que es varen perdre pel camí.
Tiren per aquí, tiren per allà. La nostra casa on serà?
Truquen al vespre a un carnisser: Que ens obrireu, bon carnisser?
Entreu, entreu, nois estimats, que jo tinc lloc per tots plegats.
Passar el portal només van fer i els va matar aquell carnisser.
Els va tallant en xics bocins i al saler els posa com a garrins.
Si n’eren tres petits infants. Varen anar a espigolar als camps.
Set anys després passà per allí, Sant Nicolau, tot fent camí.
Al carnisser va anar a trucar: Carnisser, tens llit i sopar?
Sant Nicolau, entreu, entreu, que aquí dins lloc trobareu.
Sant Nicolau, així que entrà, ja demanava per sopar.
Voleu pernil d’allò millor? –No en vull, no en vull, que no és gens
bo.
Voleu un tros de vedell xic? – no en vull, no en vull, que no és
bonic.
De la carn tendra menjaré, que fa set anys que és al saler.
El carnisser, quan ho sentí, de casa seva va fugir.
Oh, carnisser, no fugis, no, demana a Déu el teu perdó.
Sant Nicolau al saler va, picant tres voltes amb la mà.
Si n'eren tres petits infants, varen anar a espigolar als camps.
Petits infants que aquí esteu, jo sóc el gran Sant Nicolau
I va estirar el Sant tres dits i s’aixecaren els petits.
El primer diu: Que he dormit bé! El segon diu: I jo també!
I fa, per últim el tercer: jo, al mig del cel, ja em creia ser.
Si n'eren tres petits infants, varen anar a espigolar als camps.
Cançó popular Francesa .Traducció: Joan Llongueres
98
1.- Obertura
Instrumental
2.- La llegenda
Temps era temps, allà al segle IVt, a la regió de Lícia al país
d’Anatòlia, avui en terres de Turquia, país llunyà a prop de
l’extrem Orient, hi vivia un home bo anomenat Nicolau.
Nicolau, era tan bo que tothom el considerava un home Sant i
a l’època tothom el coneixien com a Sant Nicolau.
La seva fama, fou tan gran que fins i tot, ens ha arribat als
nostres dies i any, darrera any, Sant Nicolau, a la nit de Nadal,
amb el seu trineu de Rens, arriba des del Pol nord a totes les
llars dels nens de molts i molts països arreu del món, els hi
porta el seus regals.
En molts països, Sant Nicolau, porta regals als nens, però en
altres països, aquesta tasca la fan els Reis Mags d’Orient o
altres personatges que tenen la tasca de donar els regals als
nens.
En molts llocs la tasca de repartir les joguines s’alterna en
diferents personatges com els Reis mags d’Orient, el tió, i com
ja hem anomenat, Sant Nicolau entre tants i tants d’altres.
A cada lloc, a Sant Nicolau, el coneixen per un nom diferent,
uns li diuen pare Noël que vol dir el pare de Nadal i altres, com
99
a Santa Claus que és un nom derivat de Sant Nicolau o
Sinterklaas en Neerlandès.
3.- La casa dels infants
Sant Nicolau, durant tota l’edat mitja, va recórrer tota Europa
predicant l’Evangeli i fent el be.
Tant va ser la seva fama que explicaven haver-lo vist ajudar a
persones en diferents llocs al mateix temps i aviat va ser
venerat arreu del mon.
Nombroses, son les llegendes i miracles que s’expliquen
d’aquest home sant que va arribar a ser bisbe.
Entre les moltes llegendes cal destacar la d’un pare que tenia
tres filles, era tan pobre que no els hi podia donar de menjar i
se les tenia que vendre, però Sant Nicolau, en assabentar-se,
va passar aquella nit per davant de la casa d’aquella família
pobre i va posar tres saquets amb monedes d’or per tal que
aquell pobre pare, no s’hagués de vendre’s les seves tres filles.
Des de les hores, la tradició mana posar al balcó o a la finestra
un saquet de menjar la nit de Nadal.
Però la llegenda que us volem explicar avui, és un altre.
Mireu: Explica la llegenda que en un poblet hi havia una
família que hi vivien tres nens petits.
100
Un dia, a la vigília del Nadal, la seva mare, com cada any, els va
deixar a anar a espigolar al bosc, es a dir a buscar tota mena
de fruïts i herbes per sopar de la nit de Nadal, molsa per fer el
pessebre, pinyes per pintar per posar a l’arbre de Nadal, flors,
bolets i tants altres elements per adornar la casa...
Els tres nens, varen agafar els cistells i contents tot cantant,
varen emprendre el camí del bosc tot collint els fruits i les
herbes que necessitaven per a celebrar el Nadal.
4.- Jugant al bosc
Narrador
Un cop varen arribar al bosc s’hi varen endinsar per omplir els
cistells.
Ara cap aquí, ara cap allà, pujant i baixant marges tot collint
allò que necessitaven per a celebrar com cal la nit de Nadal.
Aquell any, el bosc estava ple de fruits de tota mena; com
cireres de pastor, pinyes de tota mena, pinyons, molsa, vesc,
groselles, bolets, maduixes... i tants i tants fruïts que ferien les
delícies del sopar de la nit de Nadal de l’arbre i del pessebre
amb el seu nen Jesús, la Maria, el Josep, el bou, la mula, els
àngels i els pastors amb tota mena de bestiar.
Aquell any la tardor havia estat esplèndida amb molt bona
pluja, una bona temperatura, i tot plegat havia afavorit que
fruïts propis de la primavera, també els trobéssim a la tardor.
Els nens, engrescats en la seva tasca, es van allunyar força del
101
camí, sense adonar-se’n. Un cop varen tenir els cistells plens
de molsa, fruïts de tota mena i altres regals del bosc, com que
era aviat, en un replà del bosc, es van posar a jugar a cuit i
amagar una bona estona.
5.- La casa del carnisser
Sense adonar-se als tres nens, se’ls hi va començar a fer fosc,
doncs no oblidem que a l’hivern es fa fosc molt aviat.
Varen començar a caminar de pressa per tal de trobar el camí,
però com mes caminaven, mes se n’allunyaven.
Molt espantats, finalment, a l’horitzó, varen veure una llum en
una casa on hi vivia un carnisser.
Els tres nens s’hi varen acostar, varen trucar a la porta i li varen
demanar si els podia ajudar.
El carnisser, els va fer entrar i un cop a dins, amb un ganivet els
va matar i en va fer bocins tot posant-los al saler.
6.- Sant Nicolau
Narrador
Tal fora l’esglaï d’aquells tres infants i l’odi d’aquell carnisser
tan malvat que Sant Nicolau que en aquell moment estava
molt lluny i enfeinat, se’n va adonar d’aquella tragèdia.
102
La mare dels infants, estava desesperada en veure que no
tornaven a casa i aquell Nadal, tot el poble els va buscar, però
ningú els va trobar.
Aquell any, ningú del poble va poder celebrar el Nadal.
Sant Nicolau, que era un home savi i just, es va dirigir a la casa
del carnisser, però va trigar set anys en arribar-hi.
Durant aquells set anys la mare dels tres infants no va poder
celebrar mai mes el Nadal i any darrera any, pregant a Déu i a
Sant Nicolau, asseguda en una cadira, esperava l’impossible,
que els seus tres fills apareguessin per la porta la nit de Nadal.
Ella, només pregava i pregava a Sant Nicolau perquè el miracle
fos possible.
7.- El miracle
Al cap de set anys, Sant Nicolau, per fi, va arribar a la casa del
carnisser, va trucar a la porta per a demanar-li un llit per
dormir aquella nit i menjar per a sopar. En veure el carnisser a
Sant Nicolau, el va reconèixer i el va fer entrar.
El carnisser li va oferir de menjar el millor que tenia, li va oferir
pernil del millor, vedella tendra, però Sant Nicolau ho va
rebutjar tot i finalment li va demanar un tros de la carn tendra
que feia set anys era al saler, es a dir, dels tres nens que feia
set anys va matar. En sentir aquelles paraules el carnisser va
103
fugir corrents, però Sant Nicolau li va dir que no fugís i que
demanés perdó a Déu pel mal que havia fet.
Finalment, Sant Nicolau va picar tres cops amb la mà damunt
del saler, va estirar els tres dits de la seva mà i va fer aixecar
als tres infants.
Els tres infants es varen aixecar i es varen despertaren d’un
llarg son de set anys.
8.- Retorn a casa
Un cop els tres infants s’havien despertat d’aquell llarg son de
set anys, Sant Nicolau, els va prendre a tots tres i els va
acompanyar a casa seva.
Els tres infants varen prendre els cistells plens de fruits i regals
del bosc que just feia 7 anys havien collit, i tot estava fresc
com si els haguessin acabat de collir.
En arribar a la llar, la seva mare com cada any, a la vigília del
Nadal, els esperava asseguda en una cadira, amb la mirada fixa
a la porta d’entrada, pregant a Déu i a Sant Nicolau tot
esperant el miracle que per fi havia arribat.
9.- La festa de Sant Nicolau
Finalment, com ja he dit, al cap de set anys, a la nit de Nadal,
els tres nens varen tornar a casa seva amb tots els fruits que
104
havien collit feia just set anys.
Aquell any, van adornar l’arbre de Nadal amb els fruits i pinyes
que havien collit al bosc i al peu de l’arbre de Nadal, varen fer
com cada any, el pessebre mes bonic que mai havien fet.
La mare, es va posar a la cuina i va trobar el rebost ple de
menjar i sense mandra es va posar a cuinar el sopar de Nadal;
aquell sopar que feia set anys tenia que fer i que no va poder
fer.
Un cop tot enllestit, el sopar, l’arbre, el pessebre i els
adornaments de Nadal per a tota la casa, es varen posar a
celebrar el Nadal com mai l’havien celebrat.
Prop de la llar de foc junt amb la mare i els tres nens, i tots els
veïns del poble, van sopar i celebrar tots plegats aquella nit de
Nadal.
La mare, els tres nens i tots els veïns del poble, es van passar
tota la nit dansant i cantant al voltant del pessebre i l’arbre de
Nadal, les cançons de Nadal.
10.- Cant final
I aquesta és la llegenda de Sant Nicolau, una història que va
donar la volta al món i que ens ha arribat a nosaltres.
Aquest any, un any mes els grans, expliquem aquesta història
105
als petits de la casa, una història que va succeir fa tants i tants
anys.
De nou, com cada any, Sant Nicolau o si preferiu el pare Noel
o Santa Claus, agafarà el seu trineu ple de regals amb l’ajut dels
seus amics i ajudants repartirà les joguines als nens i nenes
d’arreu del món. Un cop acabada la feina, després d’un llarg
treball de tota la nit, tornarà a casa seva, allà al Pol Nord, per
començar de nou, la tasca de preparar els regals per l’any que
ve.
Ah, i recordeu, nens i nenes, que cal fer bondat, ser bons, fer
els deures, menjar de tot per feu-se ben grans i que Sant
Nicolau i els Reis mags d’Orient que tot ho veuen, estiguin
contents i us puguin portar uns bonics regals.
Tampoc no oblideu el menjar pels patges i ajudants dels Reis
mags i de Sant Nicolau; no us oblideu de deixa

Comentaris

  • Però hme de deu!!!![Ofensiu]
    Fidel Català | 04-08-2022

    On va vostè amb un relat que marca 99 minuts de lectura!!!???

    Ara ja el té publicat, però jo li recomano que faci com molts per aquí, trenqui el relat en capítols i els va publicant dia si, dia no, o com li plagui millor, i que no durin gaire més de deu minuts, o menys si fos possible.

    Jo no m'ho he llegit, però per l'inici sembla interessant. Faci'ns aquest favor, escapci i per capítols, i així anirem avançant amb més i millor esperit de descoberta.

    Un relataire Fidel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Rafel Ribas

2 Relats

2 Comentaris

222 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor