Cabells atzabeja

Mentre venies cap a mi et contemplava;
vesties de negre com els teus cabells atzabeja,
que eren com el reflex brillant d'un astre
que restava sol al firmament.

Per un moment vaig pensar que portaves dol,
però el teu somriure feliç i sense tristesa
va confirmar-me l'equívoc;
i encara et vaig veure més preciosa.

Et vas aturar amb el somriure als llavis
em vas fer un petó d'amic, de germà,
oferint-me la mirada franca, de qui viu el dia i la nit,
amb la felicitat i la pau de l'ànima.

La cara, el teu perfil helènic
em recorda sempre la poesia grega,
el cànon estètic de la bellesa del cos, l'amor i
el bes, i també de l'esperit i la saviesa.

Ara, et veig vestida de negre i
estic content al saber que res et dol
i que l'alegria corre per les teves venes
amb força desbordada com els elements.

Te'n vas anar tant ràpidament... sense poder
dir-te res. Jo, et volia agombolar per a provocar-te
la mirada brillant i franca i el teu sublim
somriure robí ornamentat per perles blanques.

Vas baixar les escales i et vas mesclar
entre la multitud, dins d'un mosaic de colors,
de cultures i de gent, homes, dones i nens, i allà,
continuaves sent la peça del mosaic més preciosa.