Busco manobre

Avui és diumenge, m’he llevat ben d’hora, tinc molt a fer per deixar-ho tot enllestit: decorar el jardí amb serpentines, barrets, globus de colors; refredar les begudes, preparar uns entrepans variats, i sobretot el pastís.
Hem dinat tots dos, li he fet macarrons, segur esperava el primer dia trobar-se’ls a taula, és el que més li agrada al meu fill de dotze anys, després de tantes setmanes a l’hospital. No parla gaire durant aquesta estona, jo li parlo de tots els amics i companys que vindran a la festa. També li parlo de la Clara la noia que cada dia m’havia trucat preguntant per ell, per saber si millorava. Li explico que venia dos cops per setmana a l'hospital a veure’l.
–Si aquella noia que t’agrada, Joan.
–Laia per favor, no saps si m’agrada. –m’ha dit.– Era el primer cop que em deia pel meu nom en lloc de mare. Potser es fa gran, parlar de mals d’amor no es fa amb les mares. Tant és, s’ho valia per veure aquella brillor fugaç als seus ulls; massa setmanes de només veure les seves clares parpelles closes damunt els ulls color mel, que s’havien anat enfosquint des del bressol fins avui.
Sona el timbre de la porta, deixo els plats bruts a la pica i ràpid a obrir la porta. L’escalfor del sol em banya com tots els somriures de nois i pares que pugen corrent per les escales.
–Hola! Benvinguts, passeu, vinga, totes! –crido.
Les mares i els pares em fan petons, abraçades, agafo els globus de tots els colors que porten i em fan entrar a casa.
–Hola, Joan! –criden els nois i noies mentre entren i abracen al meu fill.
–Ajudeu-lo a sortir al Jardí, però a poc a poc. –els hi dic.
Uns pares l'agafen en braços i un altre agafa la cadira i surten a la gespa, entre rialles i bromes li donen regals que porten. Ara somriu, ara riu en Joan, creia que no arribaria aquest dia, però si, ara ja tinc la casa plena de gent corrent alegre, sento tot de rialles, estic feliç. Les mares i pares m’ajuden a treure les begudes, els entrepans fets.
Ja no puc esperar-me més, agafo el pastís. Si, si, l'agafo, el trec al jardí, el poso sobre la taula entre regals oberts, globus, rialles i el sol ens banya a tots.
Extenuada, des de la finestra de la cuina veig el jardí, amics, a en Joan sorprès obrint regals, rient. La Clara, la seva amiga mirant-se’l amb dolçor. Em salta el pensament de quines obres hauré de fer perquè el meu fill pugui passar per les portes de casa amb la cadira de rodes.