Buida

Buida. Recordant converses, rialles i complicitats. Bromes, veritats i llàgrimes. Què ha passat? Les nostres coses, els nostres moments i les nostres beneitures… només en queda el record. Un record que se'm fa difícil empassar, de regust amarg, que em fa venir ganes de tornar… Ganes de tornar a passar nits senceres sense deixar de parlar de tot i de res, de riure fins ofegar-nos, de mirades que parlaven soles. Tot s'ha refredat.
L'altra nit vaig pensar en trucar-te preguntant-te si sabies perdonar. Vaig encendre el mòbil i vaig penjar abans que me'l poguessis agafar. No tenia prou valor per parlar-te, ara tampoc. Tinc por que em diguis la veritat: que vaig ser jo qui es va allunyar, qui es va tancar. Hauria d'haver confiat en tu i haver-te explicat què em passava però sabia què dir-t'ho et faria mal. No ho vaig fer. Sabia que m'estimaves més que a una amiga i no volia ferir-te amb els meus problemes amorosos. Em vaig penjar d'un tio que no em feia cas. Tu hauries pensat que sóc ben burra (i quina raó hauries tingut!) i que podria haver-me penjat de tu, que no em deixaries mai.
Sense consultar-t'ho, vaig decidir que ens havíem de prendre un descans: tu perquè em desmitifiquessis i em veiessis simplement com una amiga i jo per superar aquell obstacle tota sola. Des de llavors només vam tenir converses curtes i ràpides, seques, somriures buits i mirades dures. Estava actuant quan tot el que volia fer era abraçar-me a tu i sentir la teva veu dient: «Ets ben burra quan vols…» i tornar a riure sense poder parar, amb els ulls molls, sabent que tot el que sempre he desitjat, i ja mai podré tenir, ha estat al meu abast.