Bruna

La Bruna està asseguda al terra del balcó de la seva habitació mirant la panoràmica que hi ha des del 9e 2a. Porta un vestit blanc i lleuger, a l'estiu fa calor a Barcelona, tot i que avui passa un xic d'aire que fa que la xafogor disminueixi i que les cortines voleïn de tant en tant acompanyades dels seus llargs cabells ondulats.
Està allà la relaxa, l'ajuda a pensar o a deixar de fer-ho.
Avui, igual que ahir, i avanç d'ahir, i l'altre... pensa en ell, en el mal de ventre que té quan el veu, en el buit que sent quan l'enyora.
Comença a tenir una mica de fred, veu com els núvols es van fen més densos, prediu que demà plourà. El veu. Cada cop que mira el cel, veu el seu rostre allargat de nas discret i llavis fins i rosats, d'ulls foscos com la nit amb una petita espurna d'il·lusió i alegria que transmet i encomana només amb la seva mirada penetrant.
Avui sap que no dormirà, potser es passarà hores allà asseguda amb les cames creuades i arrepenjada a la paret, mentre l'aire que fa moure les fulles mou també els seus cabells i voreja tot el seu cos, des del rostre mig entristit i del tot enamorat, fins als dits dels peus nus i oblidats.