Bruixes I.

Al bell mig de la llarga platja de Llafranc llueix la silueta d'una dona jove. Sola, en un dia de fort vent talment com un miratge. Des d'aquí, de l'altre punta, darrere d'aquests rocs, es veu volaiar amb moviment seductor un mocador malva que porta al coll.
Els últims raigs d'aquesta posta de sol de diumenge són per ella, per ningú més. El seu cabell roig brilla amb tota la força del foc. Quan el vent fa moure els rínxols que li cobreixen l'esquena qualsevol diria que surten flames del seu cos.
Seu a la sorra amb els peus nus, fent passar la sorra entre els dits. Se la veu capficada, concentrada. Té els genolls lleugerament flexionats, i el sol em fa l'ullet, em deixa intuir la seva silueta fent passar els seus raigs a travès de la faldilla. Són el seu faristol, on recolza un bloc de fulls en blanc. I per la meva sorpresa, tot i el vent, els fulls resten immòbils. Com si la seva mirada fos capaç de calmar-ne l'agitació. Al costat esquerra sembla tenir-hi un pal, un bastó. Amb la mà dreta sosté una ploma d'una gran varietat de tons ocres i marrons. Amb la punta resegueix cercles a la seva galta alhora que alça la mirada.
Uns segons desprès trec uns centímetres el cap del meu amagatall, no m'ha vist.
Mira el mar. En consonància amb la terra, la mar està agitada i tremolosa. Mica a mica l'aigua avança cap a ella però no sembla preocupar-la. Immersa en una profunda nostalgia ignora tot el que l'envolta.
Per l'altre extrem de la platja veig aparèixer un gos corrents. Exaltat es dirigeix cap a ella., però absorta en els seus dibuixos o en les seves poesies o en allò que sigui que ompli aquells fulls no hi repara.
Pateixo per ella, l'actitud d'aquell animal és estranya. Estava a punt de sortir de darrere dels rocs per avisar-la quan el gos es va aturar.
Ella va girar-se cap al gos. Aquest s'havia assegut no gaire lluny de la noia. Deixant la ploma sobre la sorra i girant-se cap a ell va allargar el braç dret i va acriciar-lo. El gos va jaure al seu costat i ella va agafar el que semblava un bastó i va dibuixar un cercle al seu voltant per desprès continuar amb les seves tribulacions.
Desprès de llarga estona estudiant minuciosament cada racó del seu rostre vaig arribar a la conclusió de que era l'ésser més bell que havia vist fins llavors. D'un especial to de pell, un pàlid rosat amb alguna piga i unes pestanyes llargues i espeses hipnotitzants al parpalleig.
Perdut en el gaudir d'aquest espectacle m'han passat les hores. Els últims raigs de sol fa estona que han estat substituits per uns fanals i la lluna ja ha fet acte de presència.
El gos havia marxat seguint l'últim raig de sol i la noia seguia allà. El mar havia avançat imparable menjant-se la sorra. Però ella seguia allà. Quan la lluna va arribar al seu màxim esplendor il.luminava gairebé tant com el sol. I va ser llavors quan me'n vaig adonar.
Ella era allà envoltada d'aigua salina. Les ones es paraven en aquell cercle que abans havia dibuixat i es dirigien cap els costats. Del fons del mar, del més profund de la terra, d'allà d'on mai sabrem res, i alhora del racó més pròxim a la nostra imaginació, portat pels quatre vents va arribar als nostres sentits un xiscle d'horror. No només a l'oïda, aquell xiscle es podia olorar,tocar,veure i degustar.
Ella es va esparverar. Com un ocell espantat va fugir volant dalt d'allò que semblava un bastó, il.luminat el seu camí per una espléndida lluna vaig veure marxar l'amor. En la fugida li va caure al mar la ploma. Mentres la veia caure l'ànima se'm feia bocins.
Darrere d'aquelles roques vaig plorar hores esperant que arribès el sol. Esgotat vaig defallir per uns instants. Al despertar amb el primer raig de sol revitalitzant vaig notar alguna cosa entre les mans. Eren la ploma i un mocador malva perfumat.
Tornaria a venir a aquesta mateixa platja amb la propera lluna plena. No sabia perquè, però sabia que ho havia de fer.