Bruixes II.

Vora el riu la veig a passar cada dia. No camina, acaricia el terra passa a passa, com si anès descalça i llisques per un camí ple d'herba tendra, humida pel gebre desfet de primera hora del matí. El cabell, fi i negre com el carbó, tot just li tapa el clatell i volaia al vent quan es gira de cop. El serrell, pentinat cap a la dreta, li tapa lleugerament l'ull. Els seus ulls transmeten tanta força, empenta, emoció, vitalitat,decisió,devoció i tantes i tantes tones d'amor que per això s'amaguen rera aquestes cortines. Sense les ulleres i els cabells com a filtre no sé si jo mateix podria resistir a aquesta estranya força d'efectes desconeguts que despren.
Me la miro en la distància, dissimulant, llegint el diari assegut en aquest banc. Ja fa mesos des del primer dia en el que les casualitats van fer que la descobrís. I ja fa mesos que des d'aquí la miro i, admiro cada detall.
Tot va començar amb un canvi radical en la meva vida. Em vaig veure obligat a acceptar un canvi de residència i adaptar-me a un entorn totalment diferent al que estava acostumat. D'una ciutat a un entorn rural i tot el que això comporta. Temps desprès vaig assebentar-me que a ella li havia passat el mateix, això era el que jo creia que la feia lluir d'aquella forma tan especial passejant pel poble vell. Però m'equivocava. Allà on fós ella sempre encisaria igual.
Quan encara no han tocat les nou del matí al fons del carrer la veig aparèixer. Normalment, jo ja fa mitja hora que sóc aquí i, ben bé un quart d'hora que pateixo anel.lant el moment.
Sempre amb un vailet agafat de la mà. El mira amb una tendresa divina, amb l'amor immens de qui l'ha portat dintre, de qui li ha donat de menjar el seu propi ésser. Aquella mirada només és per a ell, no li regalarà mai a ningú més. Sense tocar-lo, només amb aquella mirada l'acarona amb tendresa cara, cos i ànima. El nen li agraeix amb amor infinit les caricies d'esperit i els petons i abraçades a l'ànima que la seva mare, amb una sola mirada, sap fer-li arribar al racó més profund i amagat del seu cos, allà on sigui que resideix l'amor. D'una tendresa exquisida són els seus actes.
Dies bons i de no tan bons reflexats en el color de la seva aurèola, aquells mil·límetres de llum que, segons el color, m'informen del seu estat anímic i, segons la intensitat, de la passió amb la que els viu. No sé si sóc l'únic que veu la màgia que l'envolta, mai he gosat a demanar a ningú si també la veu. Prefereixo pensar que sóc l'afortunat.
Avui està il·luminada per un rosa pàlid, sembla estar recoberta per una capa fina de cotó fluix d'aquell de les fires. Aquest és el meu color preferit. Combina perfectament amb el mocador que porta sempre lligat al coll, també rosat. Se la veu serena i alegre, encantada amb el seu xicotet. Un somriure permanent llueix als seus llavis els dies que està envoltada d'aquest color, l'espurneig dels seus ulls travessen qualsevol barrera, tan és serrell i ulleres, l'expressió perfecta de la felicitat trobada.
Els minuts de goig del dia ja han acabat. Giren la cantonada i la màgia es perd darrera seu. El paissatge perd tot l'encant i el poble vell torna a ser això mateix, un vell poble de tons grisos sense cap mena d'emoció. La llum s'apaga quan ella marxa i el color la segueix donant vida només al seu pas.
Mentres penso el que cada dia em passa pel cap: "Demà tornaré, com cada dia a viure aquest petit instant de plaer sublim, a veure passar la felicitat..."
Un xiscle d'horror arribat del no res, com sortit d'un forat negre perdut al mig dels estels, precedeix al pas agitat d'aquella dona amb l'aurèola, ara, vermellosa, exaltada com mai l'havia vista en tots aquells mesos. Espurneja metres enllà del seu cos. Espurnes d'ira, temor, espant i valentia surten dels seus ulls. Sembla que només nosaltres ho hem sentit, ningú més ha reaccionat. I jo la segueixo sense saber ben bé perque. Quan de sobte, un cop trencada la cantonada m'he d'amagar, segueixo sense saber perque. S'acaba de trobar amb una noia que porta un bastó llarg a la mà. Una noia de roja cabellera encesa també d'horror. Miren a un cantó i a l'altre. No m'han vist o això crec jo. I les dues dalt del bastó alcen el vol. El sol sembla la lluna.
A l'endemà quan em desperto ho tinc clar, tot ho he somiat. I desprès de seguir tota la rutina habitual d'un matí normal surto al carrer. Però tot és diferent. El vent lliscant-me la pell, les olors del poble vell, els colors del voral del riu, res és com era. Transcorregut el trajecte fins al quiosc ja no ho tinc tan clar, res és com era i no ho he somiat. Igualment compro el diari i vaig a seure al banc amb la confiança que ella tornarà i portarà de nou amb si la felicitat. Però ja són gairebé les nou i encara no l'he vist aparèixer, l'ansietat avui em supera. Quan el campanar dóna les nou una llàgrima em rodola per la galta i cau picant al diari com la mar brava s'estavella contra les roques. Per uns segons tanco els ulls, al obrir-los de nou trobo l'esperança. Amb la llàgrima la tinta del diari s'ha mogut escribint un missatge:
" Cuida'l si us plau, vigila'l com fins ara!
Tu també ets part d'un altre món.
Tornaré aviat!
Sílvia."