Bruixa de seda

Bruixa de seda, perduda entre el mirall de la foscor. La seva berruga fastigosa no és més que un embolcall que la protegeix de la seva bellesa, en el seu interior brollen llàgrimes de sang, buscant quelcom que la faci foragitar de la gàbia on és presa de la seva pròpia vida. No és enrevessada com sembla, la seva senzillesa travessa la penombra de les nits que passa en blanc.
L'escombra resta immòbil, dèbilment recolzada entre el gronxador i les barres que la mantenen lluny de fugir volant cap a un món Peterpanià. Ella viu perquè ha de viure, viu perquè sap que algun dia el mateix Peter Pan la vindrà a buscar, convertint la seva escombra en dolces ales de campaneta que farà bellugar lliurement a voluntat del vent.
Peter Pan no és un príncep blau, no és un salvador, simplement és algú que la comprèn.
Bruixa de seda lluita contra el temps, es baralla amb les plomes que converteixen el tic-tac del rellotge en dies tenyits del mateix color. Anhela un arc iris sense calendaris ni preocupacions, vol estar lluny del temor de viure, lluny de les normes i dels judicis de valor.
De la seva gàbia penja un vell mirall amb taques negres, s'hi planta al davant per observar què n'és d'ella i, quan veu la seva imatge enmig de la foscor, el reflex li recorda que cada dia li queda un dia menys per lluitar i que el temps li roba cadascun dels instants que li resten per viure. Per un moment, sent que la seva realitat està a l'altre costat del mirall, que és allà on hi ha el seu món. Li venen ganes de travessar-lo sense dilacions, vol seguir el seu impuls, però les barres de la gàbia la sostenen perquè no marxi. En el fons, sap que pot obrir la porta o serrar les barres amb el seu ingeni i la seva màgia de bruixa, sap que ho té tot per volar, però... què és el que la reté?