Breu relat de la realitat

Que bonic que és el cel quant és color blau, i només hi pots observar ls gavines que s'hi passegen i voltegen els voltants. Que bonic que és el so de les ones quant arriben a la costa on els nens les esperen tot construint altres mons.
Alguns construeixen castells amb la sorra, per tancar a dins, com si d'un esclau es tractés, els seus somnis perquè una ona se'ls emporti i els faci eterns.
D'altres busquen petxinetes per penjar-les d'un cordill al seu coll i fer-les onejar al vent, per sentir-se més lliures.
I d'altres com jo, (que encara en moltes ocasions crec ser una nena) juguem a observar tot el què ens envolta i a escriure en una llibreta vella el què més ens crida l'atenció de cada moment que passem a la platja, mentres el sol ens acaricia l'esquena.