Bona nit, dolça

Bona nit, dolça,
Em sap molt de greu no haver complert la meva promesa que t'escriuria cada nit, però no he pogut dolça, no he tingut temps. Tu vas decidir que jo ho faria però no he pogut. Estic molt cansat, saps? Cansat dels senyor i les senyoretes tal i qual, cansat d'assassins als que per molt difícil que sigui sempre atrapen, de morts provocades per armes acabades d'estrenar que tot seguit desparaeixen del món com per art de màgia. Cansat de la feina, de la gent del pub, que sempre m'anima però que no em comprèn, de les editorials. I de la mare, que ja vol que trobi una dona i m'hi casi, ja que no ho vaig fer amb tu. Vull néts, em diu. Jo no vull fills, ni una altra dona, jo només et vull a tu i no puc tenir-te. Estic fart del món, dolça, de la societat, de la gent. És per això que he decidit deixar de fer el que hauria d'haver deixat de fer fa molt de temps, quan tu m'ho vas aconsellar. Deixo d'escriure novel·letes de pa sucat amb oli que la gent compra per esvaïr-se i viure històries inútils de detectius inútils que no salven vides ni salven res. Només t'escric a tu, dolça. A tu, que em vas fer sentir útil i estimat, inel·ligent, fort algú. A tu i a ningú més. Per culpa de les estúpides novel·les no vaig gaudir de l'única que de debò apreciava, de tu. Però ho has d'entendre, dolça. Jo només escrivia per guanyar diners amb els quals poder guarir-te. Però ni la casa als Pirineus perquè et donés l'aire lliure, ni les vacances a Hawaï, ni el balneari, ni tan sols la forta operació a la que et vaig haver de sotmetre al final no van servir de res. Una operació que podia salvar-te o treure't la vida, d'una manera ben ràpida, tal com ho va fer. Tothom ja em va avisar que podia ser perillós, però jo només volia curar-te. I no vaig poder. Em vaig sentir tan impotent, llavors, quan el metge em va comunicar la fatídica notícia! Perquè ja no hi havia res a fer. No havia sapigut interpretar les paraules del metge, de la gent, les teves, capficat com estava en la meva meta, guarir-te fos com fos. I vaig matar-te en realitat. Ja sé que t'haguéssis mort igual, però llavors jo t'hagués fet costat, hagués estat amb tu, i tu no haguéssis patit. Haguéssim hagut d'aprofitar el poc temps que ens quedava per estar junts, gaudir-lo, però jo no ho vaig voler entendre, dolça. I és per això que et vaig perdre en una taula de quiròfan. I em sap tan de greu, dolça! Vaig fer-te les mil i una, visites al metge, injeccions, aparells, antibiòtics… i tu et vas deixar fer, per no ferir-me, per no decebre'm. Tu sabies la veritat, dolça, et coneixies a tu, al teu cos i a la teva malaltia. T'estimava i t'estimo, dolça, i tu ho sabies. Però tot i així em sap tan de greu no haver-t'ho pogut demostrar! Amb aquella operació vaig esborrar de cop petons i abraçades, rialles i plors. Excursions i viatges. I les nostres nits d'amor, que ara recordo intenses i que trobo a faltar tant. Recordo el principi de tot, quan els nostres amics, que llavors sortien junts, ens van presentar. Recordo que em vas semblar la noia més estúpida del món, amb aquelles ulleres i les dues cuetes. Em vas semblar massa infantil, no eres el meu tipus. I després va arribar la conversa i tota l'estona discutíem perquè no estàvem d'acord amb res, només amb una cosa: en que els nostres amics acabarien casant-se, tenint tres fills, pagant una hipoteca i passant les vacances en un apartament a Lloret de Mar. Això significava, per a tu i per a mi, aquella monotonia que no voliem arribar a viure mai. Jo volia veure món i escriure novel·les ambientades en diferents cultures i tu volies conèixer, saber més de tot. Eres trempada i curiosa, uns tres ideals per a una peridosta, et deia sovint. I tu t'emprenyaves perquè els peridistes et recordaven al teu pare, que escrivia cada diumenge un article d'opinió al diari i es quedava assegut al sofà, a qui tu estimaves molt, és cert, però no suportaves. En canvi, volies ser pintora, però eres una negada per al dibuix. I t'agradava fer experiments pintant en superficies rares i amb coses fora del normal com podia ser maionesa barrejada amb pintura blava o terra molla. La qüestió és embrutar, em deies tot sovint. Tu sempre anaves bruta, dolça, i jo sempre acabava tan brut com tu. Un dia era un riu d'aigües gelades, un altre una bassa plena de fang. El més important és passar-s'ho bé, em deies. Sí… això és el que hauria d'haver fet jo. Tu ja sabies el que ens esperava, el que m'esperava, en canvi jo no. Vas ser injusta, en aquest sentit, dolça, vas jugar sempre amb avantatge. I jo vaig perdre. Vaig perdre en un joc injust on tothom feia trampes i on estava cantat des del principi que jo no podia guanyar. I tu vas ser la meva contricant més forta i alhora la meva millor aliada. Em somreies i jo et somreia i em sentia feliç i per l'altra banda et podries per dintre i no m'ho deies, m'enganyaves. M'enganyaves benevolent, per no fer-me mal, per no preocupar-me. I jo et deixava actuar, desconeixent la veritat, sentint-me fort i protector, invencible. És per això que quan tot just abans de l'operació em vas demanar això de les cartes, em vaig sorprendre i et vaig dir que sí només per fer-te contenta. En realitat mai no vaig pensar a fer-ho perquè, confiat com era pensava, com sempre, que aquell cop jo tenia la raó, que tu no tenies perquè morir-te, que jo et salvaria. Però em vaig equivocar un altre cop, com sempre, i tu vas morir-te, no sé com, segurament espantada, adormida per una anestèsia de la que en devies tenir molta por perquè no sabies si en podries tornar a despertar. Abans d'entrar a quiròfan em vas demanar que et fes un petó als llavis i em vas dir que m'estimaves. Jo vaig respondre't el mateix només per tranquil·litzar-te. No sabia que aquell seria l'últim cop que ens escoltaríem dir mútuament aquestes paraules. El metge va entrar a la sala d'operacions, quan en va tornar a sortir, tot era diferent. Tu ja no hi eres, ja no existies. I jo vaig començar a sentir la tristesa que la meva esperança i el meu optimisme havien evitat durant tot aquell temps. Es aquesta tristesa de la que et parlo la que t'entrego en aquesta carta. I t'escric també perquè sàpigues que t'estimo, que t'estimaré sempre. I per dir-te que m'agradaria poder repetir tot el que vam viure plegats com si fos una pel·lícula rebobinada, que m'agradaria dormir amb tu cada nit, que m'agradaria que estiguéssis amb mi, al meu costat. Però mai no podrà ser. Perquè tu estàs morta, ets morta. Morta i punt. Punt i final.
M'acomiado de tu, dolça
Adéu.