Bola de gel

El temps en que EEUU i URSS havien lluitat per la carrera espacial era un record del passat. Ara un conjunt de països formaven una Corporació per seguir amb els viatges interplanetaris. Les despeses per enviar naus espacials a altres planetes era massa per un sol país...
Tot està a punt. Des de petit volia ser astronauta i després de molts sacrificis va aconseguir una beca per entrar a la AAI (Agencia Aeronàutica Internacional). L’Agustí és un dels elegits per la pròxima aventura espacial, anar a Mart i construir una estació d’aprovisionament per properes expedicions. Ja ha arribat el gran dia i l’avió extra orbital que els portarà fins a l’estació internacional està preparat a la pista. Allí a l’espai els espera una gran nau que els endinsarà a l’Univers en direcció a Mart, el meravellós planeta roig. Aquesta és la tercera expedició tripulada i la segona ja va fer un descens al planeta per veure com serien les condicions per pogué instal·lar una estació perpetua. Una vegada comprovat que era possible van programar el tercer viatge.
El seu cor va accelerat mentre puja al avió acompanyat dels seus companys, en George de Ucraïna, la Berta de Alemanya i el Xin de Shanghai. Quan s’eleven el seu cos sembla volgué quedar-se enrere. Poc després veuen com de mica en mica el paisatge es va fent cada vegada més i més llunyà.
Unes hores després la Terra és una gran bola blava amb pinzellades blanques de núvols i algunes taques marrons. Amb suavitat el braç de l’estació espacial s’acobla a l’avió i són rebuts pels astronautes residents que els acompanyen fins entrar a l’antesala a on es posaran els seus equips pel seu llançament. Sense gaires comentaris prenen posicions al mòdul de comandament de la nau, un “Pegasus” d’última generació condicionat per pogué viure a l’espai durant llargues temporades.
A la hora prevista els donen l’ordre d’emprendre el viatge que durarà casi nou mesos. La hibernació farà que el viatge sigui una mica menys pesat. D’aquí a una setmana quan tot estigui preparat entraran en suspensió vital i una setmana abans d’arribar a Mart seran despertats per preparar el descens. Allí s’hi passaran aproximadament catorze mesos per fer la instal·lació i per esperar que la Terra estigui en posició. Després dos d’ells tornaran a casa ja que el Xin i la Berta es quedaran investigant tres anys...
Vint-i-tres mesos després...
- Ara que heu de tornar, la comunicació amb la Terra ha quedat interrompuda, és molt estrany. Comenta el Xin mentre comprova que tots els aparells estiguin operatius.
- Les últimes notícies ens deien que feia molt mal temps, però no crec que les comunicacions s’hagin tallat per això. Explica la Berta.
- Tot i així no podem esperar, la posició és la òptima pel llançament, sinó ens haurem d’esperar catorze mesos més. Diu l’Agustí tot preocupat.
- Espera, sembla que tornen a comunicar amb nosaltres...Central, us rebem! Què passa alguna cosa? Pregunta en Xin mentre s’escolta la comunicació des de la Terra amb forces interferències...
- ...Hi ...ha...problemes greus...per culpa del temps....esperem que quan arribeu...ja estigui tot arreglat. No...podeu...esperar més....heu de tornar...ja!
- D’acord emprenen el viatge ara mateix.
- Tampoc no tenim cap més remei. Contesta el George.
- Espero que ens vingueu a rescatar de aquí tres anys. Exclama el Xin.
- No et preocupis que vindrem encara que sigui en globus. Respon el George tot rient.
Poca estona després i havent-se acomiadat dels seus companys el George i l’Agustí s’enlairen en el mòdul de comandament del Pegasus, ja que han deixat al planeta la major part de la gran nau plena d’aliments i de combustible que servirà de magatzem als que es queden...
Quasi nou mesos després les llums dels comandaments comencen a encendre’s i a fer pampallugues mentre les càmeres de assistència vital es posen en marxa per despertar als dos astronautes...Una hora més tard i ja estan treballant observant que tot estigui al seu lloc i els càlculs no els hagin fet sortir de l’òrbita de trobada amb la Terra. Encara estan a set dies d’arribar però ja es veu dos punts a l’espai que saben que són el planeta blau i el seu satèl·lit. Tot és correcte però quan volen posar-se en contacte amb l’estació central no obtenen cap resposta. Tan sols radiació de fons...
- Què estarà passant? No puc contactar amb cap estació de seguiment, ni tampoc amb la central. Explica l’Agustí.
- Potser tinguem algun problema en els nostres aparells. Contesta el George.
- Els repassaré, però sembla que tot està bé.
Segueixen molts minuts de comprovacions i revisions del sistema, però no troben res, funciona a la perfecció i l’horari es segueix tal com marca l’operació. Després de molta estona decideixen esperar tot enviant un missatge repetitiu cada deu minuts. Passen les hores però no hi ha resposta...
Quan tan sols falten dos dies per arribar és el George, quan es desperta, el que ho veu...
- Agustí vine ràpid! Acabem de passar per darrera de la Lluna i...
- No pot ser! Què és això?
Des de els seus llocs de comandament poden veure aquell espectacle dantesc. En un principi es pensen que la Terra està completament coberta per núvols, però després de comprovar-ho constaten que està coberta de gel...
- L’efecte “Bola de Gel” ! Exclama l’Agustí.
- Però això tan sols passa quan hi ha el refredament global seguit d’una glaciació i no pot ser que hagi passat tan de presa. Contesta el seu company.
- Per això no hi ha comunicacions, tot està col·lapsat.
- I ara qui ens vindrà a buscar? Demana el George tot nerviós.
- Quan ens acoblem a l’estació internacional veurem que ens diuen els que estiguin en òrbita. Segur que ells tindran alguna resposta.
- Espero que si, sinó estem perduts.
Hores després l’acoblament és exitós, però el més estrany és que tampoc han obtingut cap mena de comunicació amb l’estació orbital. Quan entren una forta olor a descomposició els fa pensar en el pitjor. I allí estirat en els seu llit troben a un dels astronautes mort...
- No hi ha cap senyal de violència, sembla ser que ha mort de fam. Comenta el George tot examinant el cos.
- Doncs quants mesos deuen haver estat sense ser rellevats?
- Normalment tenen autonomia per quatre mesos. Deu haver estat una mort esgarrifosa.
- I el seu company, on deu ser? Pregunta l’Agustí.
- Allí en aquell racó!
Els dos s’hi apropen per veure si el segon astronauta està encara viu. El George ho comprova i observa que està molt dèbil. De la nau de comandament porten aigua i aliments per intentar reanimar-lo i poc després obre els ulls mirant-los amb temor...
- Què ha passat? Li demana l’Agustí.
- El...gel...el...gel...ho ha cobert tot...
- Com ha estat, que ho ha provocat? Ara és el George qui li demana.
- Les... corrents marines... càlides... s’han aturat... i han provocat... aquesta glaciació... Esteu... perduts...ningú us podrà...a...ju...dar...
En un últim sospir aquell home ha deixat la seva existència i els dos astronautes és miren amb cara de preocupació.
- I ara què fem, acabarem morint igual que ells. Comenta l’Agustí.
- Podríem aterrar.
- Ja saps que al intentar-ho quedaríem fets miques, el mòdul de comandament del Pegasus no està preparat per entrar a planetes amb atmosfera.
- Ho sé, però encara que tinguem una possibilitat entre un milió al menys moriríem intentant salvar la vida i no com aquests pobres.
- Això seria un suïcidi, és impossible! Hem de buscar un altra solució.
Després d’uns minuts de silenci...És l’Agustí el que torna a parlar...
- Només hi ha una sortida, tornar a Mart.
- Estàs boig! Ja no estem en posició, tardaríem molt més i hauríem de gastar tot el combustible en el viatge.
- Al menys sabem que allí hi podrem sobreviure durant uns anys i en el magatzem de la nau tindrem combustible pel viatge a la Terra. Potser tot aquest malson s’acabi i puguem tornar.
Després d’uns tensos minuts de discussió passen altra cop al silenci i per fi el George abaixa el cap i assenteix.
- Estàvem tan a prop de casa... Diu amb veu baixa.

Després fan els càlculs per la tornada i comproven que tardaran més d'un any en aconseguir el seu destí. Llavors es posen d'acord en no enviar cap missatge a l’estació de Mart per no fer-los patir, quan falti poc per arribar ja els hi explicaran.
Entristits miren per última vegada la Terra que ja no és el planeta blau de sempre sinó una bola de gel, blanca i freda. Els coets impulsors es posen en marxa i a poc a poc es van allunyant sense saber si alguna vegada podran tornar.






FI