Bernat de Claravall. Els primers anys

*

L'avi es deia Bernat, com tots els primogènits de la nostra família. Nasqué l'any 975 al castell familiar de Claravall. De ben petit es quedà orfe i fou criat pel seu oncle Bartomeu i la segona esposa d'aquest Ricarda, una aragonesa malcarada i avariciosa. L'avi no parlava gaire dels oncles però sembla ser que tingué una infància solitària sense l'escalfor d'una mare i amb un oncle que tenia cura dels seus interessos materials però que exercí molt poc com a pare. Potser per això l'avi sempre fou diferent, estrany dirien uns, somniador diria jo. Amb els cosins, una caterva, mai tingué bona relació estaven gelosos ja que ell era l'hereu de la família. Només mantingué una bona amistat amb la cosina Elisenda que amb els anys es convertí en la seva muller.
El sobrenoms del Moro i el de Còrdova li vingueren de la relació que, al principi per força i després voluntàriament, mantingué amb l'Andalús. A 10 anys, l'estiu del 985, estava a Barcelona per uns documents que havia de signar l'oncle en nom seu a cal notari. Amb uns criats s'estava a una casa llogada del carrer de l'argenteria, tot esperant l'arribada de l'oncle, quan es tingueren notícies de l'aceifa que el general Almansur dirigia contra el comtat de Barcelona. Com havia passat altres estius tothom imaginava una host que cremaria i destruiria alguns pobles i castells i que després de rapinyar bens, collites i persones se'n tornaria cap a les terres dels sarraïns. Aquest cop, però, fou diferent i era el propi Almansur qui dirigí un poderós exercit contra Barcelona i qui després d'un curt setge la incendia i espolià.
L'avi Bernat caigué presoner; fou el botí de guerra d'un dels capitans d'Almansur. Un botí llaminer ja que la família estava vinculats estretament als Comtes i era segur que Borrell II el rescataria.
Però tot es complicà, intrigues de palau, enveges, nefastes maniobres de la miserable Ricarda portaren a que el captiveri de l'avi es perllongués incomprensiblement.
Fins el 995 l'avi no fou alliberat. Tenia 20 anys i havia après més els costums i la llengua andalusina que no pas els costums cristians. Per això per sempre més fou un personatge diferent, sospitós, estrafolari fins i tot, per exemple en la vestimenta que portava, mig àrab mig cristiana. O en els costums: la mania de banyar-se cada setmana o el gust per alguns tipus de menja.

En tornar a casa disputà amb els oncles i recuperà les propietats familiars encara que una part se la quedaren els cosins, l'oncle havia mort feia uns anys, instigats per la mare. Aquestes propietats, alous i cases, foren objecte de litigi durant molts anys i fins que no es pactà una conciliació, amb motiu del casament amb l'àvia Elisenda, foren motiu de moltes discòrdies familiars.
Encara tingué relació amb l'Andalús un altre cop, al cap de quinze anys, quan l'expedició mercenària dels comtes catalans del 1010. Ell manava una mesnada però el paper més important que jugà fou el de traductor i ambaixador. S'integrà a l'host del comte de Barcelona i demostrà el seu valor a les dues batalles que allà es lliuraren .
Aquells dos mesos de l'expedició catalana a l'Andalús foren una prova difícil per al meu avi. I així m'ho explicava quan jo era petit, eren les històries favorites de tots dos. Per una banda l'alegria de sentir-se integrat i acceptat en un exercit com aquell, 9.000 milites entre nobles, cavallers i peons. I l'alegria del botí que es va emportar cap a casa: or, joies, armes, valuosos llibres... Per l'altra la destrucció de la seva estimada Còrdova saquejada per dos cops per les hordes catalanes.
Ja de tornada, enriquit amb l'or de l'Àndalus, jugà un paper important a les lluites entre els nobles i el senyor Comte de Barcelona, però aquesta ja és una altra història.