Bella

Bella. La vista era esplèndida. Al voral, la pol·lució havia calat en les plantes, que havien deixat de ser verdes. A l'horitzó, una boirina grisosa, flaire de fum. Arbres pansits, flors sense llum, gespa esgrogueïda i la mar, sense fons, amb plàstic surant sobre un tèl oliós, membrana gruixuda estesa sobre un glop d'agror. Sorra de tots colors, brillant en un punt diferent a cada pas, petites engrunes somortes. Sorra cobrint les plantes, sorra damunt de sorra. Muntanyes de bosses de plàstic negres com l'atzabeja. Ocells amarats de suor, piulant amb gravetat, com d'afonia. El cel oferia aquell corol·lari tènue de boira i núvol tèrbol, on la fosca desdibuixa l'encaix amb la mar. El sol més malaltís cremava els núvols per dalt i els esblaïmava. Una gata verge miolava delitosa ran de mar amb crits histèrics de nadó. Sense aturador. Un tuf com de quitrà marcia el moment. La pesantor pal·lidia l'aire pèrfid de baf amortallat. I enmig del paisatge esplèndid, tu. Bella.