Batre a l'era

El sol és alt, fort. Tal com diuen els pagesos estavella les pedres per l'escalfor. No passa gota d'aire. Els núvols no són presents i el cel blau és brillant i sense un bri de blanc, ens obsequia la diada.
La mula dóna voltes enganxada a una corda pel morrió. Al bell mig de l'era l'home mena la bèstia donant-li corda i fent-lo voltar circularment en cercles concèntrics per damunt les garbes de blat , estirades i deslligades.

La fressa del fuet se sent a l'aire i fa córrer més l'animal que, amb els ulls tapats amb ulleres d'espart no veu que sempre va donant voltes pel mateix costat i així no es marejava. Les potes de la mula trinxen la palla i separen les espigues, el curró de pedra i els de ganivetes també, així, es separa el gra de la palla. Després d'unes hores de batre a l'era han de començar a ventar o sigui separar la palla del gra.

Dos homes amb espardenyes, barret de palla, camisa cordada fins el coll o bé mocador lligat tapant la cara es defensen de la palla i allò que pica més el boll. Fan anar les forques, gra i palla barrejat amunt al vent, de manera que el vent vagi en contra i així, la palla cau a un costat i el gra cau a l'altre.
Després un cop separada la palla de les espigues i el gra, cal separar el gra del boll o sigui l'esclafolla del gra, blat, civada o ordi i altra vegada la mateixa operació. El vent separa petites partícules, càpsules del blat o civada a un costat impulsat pel vent i el gra cau precipitat a terra per la força de la gravetat, i per ensacar. Aquí és on el pagès diu: això és blat lligat i ensacat.

Una pala de fusta ample d'un metre i un llarg mànec d'alzina serveix per apilar el gra al bell mig de l'era per poder-lo ensacar. Amb la palla, ja estan fent un paller i fins al cap d'un dia no començaran a embalar-ne la palla.

M'agradava allò de fer bales de palla. Aquèlla màquina rústica i manual, premsa de dos braços de ferro que pitjava la palla en aquell recinte: capsa de fusta amb forats, una guia dentada i un pestell anava mantenint la pressió de la palla fins ser cosida i lligada.
Les agulles eren de ferro de gruix d'un dit d'infant. La punta un forat per enfilar un cordill que traspassaria la bala pel bell mig de la capsa fins donar-li la volta i fer-ne un nus de lligat. El nus era senzill i eficaç. Es feia tres passades a l'ample i dues per la part estreta. Un cop lligat s'obria l'empaquetadora i amb dos ganxos de ferro d'estibar, estiraven la bala de palla fins a tenir-la fora de la capsa, per una porta pesada com la d'un castell, que s'obria per la part més ample.

I altra vegada tornava a fer-se la bala. Un home dalt de la màquina, a baix dos homes més enviant-li palla amb les forques de boix, per poder omplir la capsa; la premsa, que contava amb: dues palanques llargues de ferro i un home a cada banda fent de premsadors simètrics per a tenir la palla adequadament atapeïda, equilibrada de forma i igualada evitaven fer una bala de palla deformada.

En els records de l'era no puc ni vull oblidar allò divertit de saltar en tou dins la palla. Després et picava tot el cos i amb els dits et rascaves quedant-te un clatell com el cul d'una mona, fins que la mare, a dins del cosi amb aigua escalfada al sol et feia dissabte. I quin dissabte! Amb fregalls d'espart i sense gels ni sals d'olor, sense banyera, a l'aire lliure fins que l'aigua sortia com el cafè.

També recordo la màquina de batre, tractor, politges i xemeneia per dirigir la palla. Mentre el tub que dirigia la palla a un piló el pagès feia el paller a l'altra banda un sac s'omplia de gra i al costat es feia un piló de boll, separat del gra i de la palla.
I la pols de palla que es posava per tot arreu et picava i no paraves de rascar. Calia anar ben tapat. Era la millor recepta.
O be, fe tal com diu el dit popular, si no vols pols no vagis a l'era.
La màquina, per a la mainada era com una festa major, fèiem més nosa que servei i nedar dins la palla, allò més divertit; menys el rentat amb fregalls d'espart que després ens feia la mare.