Baf

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

L'Aleix va arribar a casa amb la sensació d'haver corregut una marató. Tancà la porta del vestíbul, mogué el cap a banda i banda per desentumir les cervicals -un lleuger cruixit l'indicà que havia assolit el seu objectiu- i es dirigí sense cap preàmbul cap a la cambra de bany. Necessitava banyar-se. O potser una dutxa.
Va entrar a la seva habitació, dotada de bany propi i un descomunal vestidor i va abocar tota la seva roba sobre el llit. Sospirà.
Va decidir que una dutxa provocaria l'efecte que ell desitjava, una relaxació expeditiva, sense haver d'esperar que s'omplís la banyera, així que entrà despullat al bany imponent i es dirigí a la dutxa revestida de gressite i tancada amb una mampara de vidre laminat del bo.
Tot era d'alta qualitat a la vida de l'Aleix. La roba, el cotxe, casa seva. Prop dels quaranta, emprenedor des dels divuit, els seus negocis nocturns i d'oci li havien donat la oportunitat d'amassar una considerable fortuna, per no parlar de les possibilitats de diversió i sexe fàcil de les que havia gaudit sempre. Amb una aparença correcta, convenientment guarnida pels diners i la roba cara, mai havia tingut problemes amb les dones.
Precisament ara tornava de casa d'una noia que fregava la vintena, la Lindsay, que havia volgut donar-li una sorpresa pel seu aniversari i se li havia ofert per a qualsevol desig eròtic, acompanyada per una complaent amiga de la seva mateixa lleva.
L'aigua calenta va sortir amb impetuosa exactitud tèrmica, electrònicament controlada per la columna de bany d'última generació. Sauna, bany turc, hidromassatge, i si vols, una palleta també te la fa, li va dir el seu amic Joan, qui li va recomanar.
L'Aleix s'hi va sotmetre, permetent-se el luxe d'oblidar-se de tot per un moment. Només romania sota el raig d'aigua, despullat, moll, amb els braços creuats davant del pit musculós i depilat (molt gimnàs, molta cura de si mateix) i, de tant en tant, rememorava algunes de les escenes recents amb les dues noies, tot i que involuntàriament, perquè no volia que res interferís en la seva evacuació de la realitat.
Mica en mica, la dutxa s'anà entelant, i el baf es convertí en una boira cada cop més espessa.
Aliè a aquesta circumstància, amb els ulls tancats, l'Aleix bellugava el cap sota el raig d'aigua en una negativa inconscient. A la seva ment s'hi havia instal·lat un pensament continu i emprenyador, com una mosca verda sota el sol d'un estiu dels de trenta graus a l'ombra. Per molt que intentava allunyar-lo, aquest pensament s'aferrà al seu cervell i es negà a abandonar-lo.
I és que, el pensament, amés de resistent era recurrent. Últimament l'assaltava en els moments més inesperats del dia, fins i tot feia estona, mentre les dues noies joguinejaven amb la punta de les llengües sobre el seu penis, a la banyera rodona i plena d'escuma de casa la Lindsay: "Aleix, no ets feliç".
No, no era feliç. Quan mirava al seu voltant, es trobava sol. Feia un temps que havia descobert que li hauria agradat portar un altre tipus de vida, conèixer una noia i enamorar-se'n, formar una família, tenir fills. Ara es veia empès irremeiablement al pou sense retorn -segons la seva manera d'entendre la vida- dels quaranta, una edat a la que ja no es podia emprendre res de nou, sinó que, més aviat, es començava a gaudir d'allò que s'havia conreat a la joventut. Sempre que havia conegut a algú que, amb aquella edat tan conflictiva, i en aquella etapa tan delicada de la vida, encara no tenia el futur assegurat, ni les coses clares, no tenien feina, es separaven, o no havien trobat la seva autèntica vocació, els considerava fracassats, perquè ell pensava que sí estava caminant pel camí que havia triat.
I en aquells moments, sota el raig d'aigua de la dutxa, perdut enmig d'una boira espessa de baf, s'adonava que ell també havia fracassat. Perquè no estava portant la vida per la qual havia estat fet; havia passat el temps caminant pel camí correcte, però en direcció contrària.
Obrí els ulls i es sorprengué per l'espessor de la boirina provocada per l'aigua calenta. I encara es sorprengué més quan deixà de notar l'aigua repicant-li a la pell. Tot era silenci. Un silenci humit de boira i desconcert.
L'Aleix va estirar els braços davant seu i amb les mans va tractar d'escampar la boira (literalment) amb els mateixos gestos que qualsevol faria en una habitació desconeguda i a les fosques. Caminà despullat i a les palpentes per aquell no-res boirós, estupefacte.
"Un moment, un moment -va pensar-: ¿on ha anat a parar la meva dutxa?".
No veia res. Només baf. Va fer voltes sobre si mateix, voltes i més voltes, sense ser capaç de reconèixer absolutament cap forma, amb una por creixent i astorada que se li enganxava al cor com aquell pensament d'infelicitat se li arrapava al cervell.
No va poder evitar llençar un crit, un crit que buscava que algú el respongués, com si navegués en una precària barca enmig d'un oceà de boira antàrtica, gèlida, sense rumb ni fanal, exposat a ser anihilat per la proa gegantina d'un balener.
Contra tot pronòstic, el seu crit va semblar ser respost des d'algun indret ignot d'aquells llimbs inhòspits.
Aquella resposta eriçà més els seus nervis, la seva pell humida i nua. Va dir-se a sí mateix que allò només podia ser un somni, o potser un mal viatge, que despertaria col·locat dins aquella magnífica banyera rodona, amb les dues noies encara aferrades luxuriosament al seu membre, i aleshores deixaria anar una riallada embriaga.
Però no. Continuà caminant amb els peus descalços trepitjant un baf (no notava cap superfície freda sota les plantes, com si estigués caminant sobre núvols) que s'aixecava en petits flocs lleugerament més espessos que la resta de la boira, uns flocs que es desmanegaven mandrosos fins desaparèixer.
Va passar una presumible eternitat abans que l'Aleix no s'atrevís a llençar un altre crit desesperat.
"¿Però a qui cony estic cridant?", es digué.
De sobte, a la llunyania emboirada, l'Aleix va veure una taca fosca, una vaga forma que semblava estar també en moviment. D'aquella direcció va procedir una resposta que semblava ser igual de desesperada.
Porugament, la forma es va anar apropant, amb les mateixes passes desconfiades que feia el propi Aleix, passes plenes de por i perplexitat.
La por va desaparèixer, expulsada sense contemplacions per la perplexitat, quan l'Aleix va reconèixer una altra figura humana, masculina, nua, la que responia la seva crida i semblava igual de perduda dins aquella estranya dimensió constituïda de baf.
Es van trobar, cara a cara, finalment. Eren dos homes de constitució pràcticament idèntica, mateixa alçada, mateix pes, fins i tot mateixa edat. No eren ben bé iguals, però podrien haver passat per germans si algú més els hagués vist mai junts.
Amb el mateix estúpid pudor, els dos homes cobriren a l'uníson les seves intimitats, i per dos cops intentaren dir quelcom al mateix temps.
Per fi va parlar primer l'Aleix, sense saber ben bé què diantre anava a dir:
-¿Què hi fots, a la meva dutxa?
-¿I tu, què dimoni fas a la meva?
Es fitaren. Cap dels dos comprenia què els estava passant, però tot i això van creure necessària la demarcació del territori, fos quin fos.
-¿Què està passant? -Va dir l'Aleix.
-Ni puta idea -respongué l'altre home-, jo només sé que m'estava dutxant i de cop i volta tot s'ha omplert de baf. I ara em trobo aquí... i no sé on dimonis és això.
-¿Tu creus que l'hem palmat? -va dir, supersticiós, l'Aleix.
-No ho sé. No crec -va dir l'altre-. Ho... hauríem notat, ¿no?
-Potser no -reflexionà l'Aleix-. ¿Com et dius?
-Miquel.
-Aleix.
Tots dos van fer el gest de donar-se la mà dreta, que era amb la que es cobrien les parts, i tots dos reaccionaren al mateix temps tornant-la a abaixar.
-No entenc res de res -va dir en Miquel.
-Jo tampoc.
Van romandre en silenci, mirant-se, sense voler donar la sensació d'estar observant la nuesa de l'altre, tractant de mantenir una dignitat decididament fràgil, donades les circumstàncies.
Entengueren que no es podien ajudar mútuament, i que la idea de caminar junts, despullats per aquella boira, no els agradava de cap de les maneres, així que decidiren continuar els seus camins de destí desconegut, s'acomiadaren vagament i es perderen entre el baf, cadascú per la direcció on aparegué l'altre.
Al cap de poc temps, l'Aleix va començar a escoltar la inconfusible caiguda del raig d'aigua d'una dutxa. Mica en mica, la boira es va anar desfent, i quan va girar-se per veure si encara era a temps d'avisar aquell home desconegut i dir-li que havia trobat la sortida, els seus ulls només trobaren una paret de rajoles mullades.
Va mirar al seu voltant i va veure que es trobava a l'interior d'una mitja banyera, sota el telèfon modest d'una dutxa convencional, envoltat de gres del barat, aïllat de la resta de la cambra de bany (que semblava petita i insuficientment il·luminada) per una cortina de tela plastificada.
"Però què... ", començà a pensar, però una veu femenina el va interrompre.
-Miquel, amor, ¿que trigaràs molt a sortir de la dutxa? El sopar és a taula.
Durant uns segons, l'Aleix va romandre en silenci. De sobta ho va comprendre tot, i amb un somriure i la veu imperceptible murmurà:
-Bé, Miquel, que gaudeixis el teu desig...
-¿Miquel? ¿Que surts?
L'Aleix... bé, ara en Miquel, buscà durant uns segons als seus records. Estava convençut que ben aviat els posaria tots en ordre. Va trobar el nom de la seva dona i els seus dos fills, les dates de naixement de tots, tota una vida que ara, sota l'aigua de temperatura inestable d'aquella dutxa, li semblava plenament viscuda.
-¡Sí, Paula -exclamà-, de seguida surto!





Comentaris

  • Molt bo.[Ofensiu]
    Llibre | 18-01-2005

    Una visió peculiar de l'etern somni de començar de zero, de canviar de vida, de poder rectificar les decisions. O una visió peculiar de l'eterna queixa: el que tinc no em satisfà.

    A més, i aquest és el valor principal, per a mi, del relat, tractat des d'un vessant irònic, no pas tràgic, que seria la primera reacció en enfrontar-se amb aquesta temàtica.

    El final està molt bé: confosos, se separen, i continuen el camí, cadascun d'ells per on ha aparescut l'altre. I l'Aleix, quan comprèn el que ha passat, accepta la nova vida que l'espera amb un somriure (potser amb la idea de tornar a la dutxa quan se'n cansi???).

    Pel que fa a l'adaptació al guió, trobo que és un relat vàlid. Només caldria vestir l'Aleix amb roba que ja per ella mateixa ens mostrés el seu estatus social. Les referències al "dubte existencial" que es planteja, aquest "no sóc feliç", es poden desprendre de breus comentaris que faci ell mateix en despullar-se per anar a la dutxa. Que es reflecteixi el dubte.

    O bé se'ls podria mostrar, els dos personatges alhora, en paral·lel, per fer evident el seu desencant davant de tot allò que tenen.

    I la boira... això sí que no tinc ni idea! Com no ens posem a fumar tots al voltant de la dutxa (és broma, que jo no fumo).

    Però sigui com sigui, considero que es podria adaptar sense excesius problemes.

    Me'n vaig a "La classe de violí".

    Salut!

    LLIBRE

  • Canvi de vida[Ofensiu]
    pèrdix | 14-06-2004 | Valoració: 8

    Sempre desitjem el que no tenim, no? Per anar bé, cadascú de nosaltres hauria de tenir molts passadissos de baf per anar escollint diferents vides a mesura que ens atipem.

    El que m'ha agradat del relat és la paradoxal naturalitat i resignació amb que entomen els protagonistes una situació impossible com la que viuen. M'agrada molt aquest recurs literari.

    Apa, una abraçada

  • 2 comentaris: Un per en Sergi i l'altre a l'AnNna[Ofensiu]
    NinGran | 13-06-2004 | Valoració: 9

    Sergi, m'agrada molt el ritme dels teus relats en prosa i també em sorprén la facilitat que tens per a construir històries. Tens un talent digne d'admiració. Enhorabona!

    AnNna, t'agrairia de tot cor que intentessis escriure els comentaris amb paraules senceres i no amb contraccions que venen del món SMS. Prou maltractat està ja el català, no? Vinga ànims!!!

  • raru raru raru[Ofensiu]
    AnNna | 13-06-2004 | Valoració: 6

    wey vaya paranoya, nu?? po sta b!

Valoració mitja: 7.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: