Bach, univers musical. Hi ha més móns?

La llum del sol no il·lumina els colors mal combinats dels vestits de la gent que es mou al carrer de casa. L´astre no es veu. I sense poder-lo mirar, encara que sigui per uns breus instants, saber que la seva presència s´oculta, i malgrat que la ciència em garanteixi que no obstant hi és, em duu a escoltar les tonalitats de les notes de la música de Bach. Colors amb una combinació misteriosa, secreta malgrat el que les partitures puguin dir, que canvien els meus ànims i em deixen pràcticament sense aire- malgrat que la ciència digui que si em quedés sense aire ara no escriuria això. La respiració canvïa constantment de compàs i l´emoció segueix uns viaranys inescrutables, variables, i les seves combinacions no necessitten que el sol il·lumini de forma diferent els colors mal conmbinats dels vestits de la gent que el belluga pel carrer de davant de casa. Èl sol i els colors que provoca, Bach i les emocions que reviuen,, petits esclats que em fan pensar que pot ser que hi hagi algú que fins i tot pulsa les tecles d´un clavicordi en algun lloc de l´univers, mentre el sol, o pel que sembla, tornarà a ser visible.