Avi Lone

Una tarda d'estiu vas decidir que ja n'estaves cansat de fer somriure als que t'envoltàvem, vas dir prou, i vas entrar en un somni profund del qual només vas despertar en contades ocasions en els darrers dies abans d'abandonar-nos definitivament. El que més recordo són petites coses que m'unien a tu de manera eterna, encara et tinc present tot i que ja fa temps que vas marxar. Les teves mans perfectes, aquelles taques al front, les arrugues del saber, els ulls blaus de mar que em penetraven i arribaven fins al fons de la meva ànima, on només tu podies arribar i curar-la amb el teu somriure i les teves paraules. Hem compartit tantes coses junts... em vas ensenyar a nedar i no només a l'aigua sinó també a la vida, per que no m'ofegués en el vaibé de les onades que em pugués trobar... però des de la teva marxa he oblidat tantes coses... i tinc tant present d'altres... els últims dies... van ser un infern recordo perfectament com agafava les teves mans i et suplicava que marxéssis i deixéssis de patir, el vessar de les teves llàgrimes quan marxava a la nit, les últimes apretades lleus a les meves mans, l'últim cop que volies mirar l'hora, els meus plors continguts per fer-te més lleuger el partir per sempre més. La primera rosa del nostre roser que finalment et vas endur a l'altre vida on sé que m'estàs esperant amb la mirada càlida, ja sé que vols trigar en veure'm, sé que desitges la meva felicitat aquí, però sens tu és tan difícil, és tan amarg el dia quan recordo que ja no hi ets...
A vegades em sembla veure't en qualsevol cantonada, i el cor em fa un bot, fins que me n'adono que només és el meu cap que somia mentre està despert. A vegades no sóc conscient de que ja no hi ets i em trobo mirant un present per regalar-te, pel sols fet que sé que t'agradaria... T'anyoro tant que no m'en sé avenir que no et pugui trucar mai més quan tinc ganes de plorar com ara. Sovint escolto les nostres cançons, l'adagio d'Albinoni o Mediterráneo. Si, el mar...quants cops n'haviem parlat d'ell... aquella caleta de Tamariu on haviem de tornar aquest estiu i ja no em vas donar temps per fer-ho... Em sento sola, i trista per la teva retirada, la meva vida s'ha tornat com l'adagio, tinc un crit ofegat a l'ànima i no el puc acabar de treure, per què sens tu les paraules a vegades ja no em surten, i l'únic que em consola és escriure, i llegir, aquesta passió també me la vas ensenyar tu...estic coixa, sou tants els que m'heu abandonat, que el camí s'em fa feixuc, a vegades potser massa...
Les paraules se'm queden curtes per expressar tot el que sento i el que signifiques i el que és la meva vida sense tu, he perdut un cop més...i ja ni tan sols ho puc plasmar en un paper en blanc. Per què a vegades sento que la meva vida està en blanc, amb tot per fer, i no sé ja cap on tirar. Perquè??és un mot que apareix constantment en els meus pensaments. Però sé que demà tornarà a sortir el sol, i tot i que ja no hi siguis per compartir-lo amb tu, sé que et dec intentar gaudir-lo per què les paraules, els fets, els records i les vivències no caiguin en l'oblit. Per què el teu pas per aquí ha de ser i és un motiu de goig, per què tot i la desdita de no tenir-te sóc afortunada d'haver viscut gairebé 24 anys de la meva vida amb tu...i mentre et recordi i els teus somriures siguin presents en cada ensopegada estarem junts, per sempre...