autodiàleg

Un relat de: guillemnicolau

moments en què els records ocupen la ment, fins al punt de no deixar passar ni una engruna del present.. desitjant acabar amb el malson. només la agressivitat podria alliberar-me d'aquest patiment. un cop sec que em produís l'amnèsia o simplement la mort. només per oblidar-te.. cada segon és més llarg i cada passa em cansa més.. perquè? no ho sabria descriu-re. és com si no et meresqués, i desde el moment en què me'n vaig adonar del què sentia he estat sofrint sense poder fer-hi res. veurer-te m'alleuja el dolor, però quan ho deixo de fer augmenta més que abans. és com una droga. ETS com una droga. però només pel fet de que ets addictiva i que em relaxa estar amb tu.. t'estim i encara que hagis de ser la causa del meu patiment et seguiré estimant

diuen que dir el què sents alleuja, però jo seguesc sofrint i sentint com el rellotge segueix marcant els segons sense donar-li importància al què em succeeïx

Els dies passen i no puc deixar de pensar en tu.. de vegades penso que som molt desgraciat, perquè quan estic amb tu el temps em passa volant, però quan no hi ets el dolor és quasi mortal. quan no hi ets no val la pena fer res. noto com si el temps que passo amb els meus amics ja no tingués valor, com si tu fossis l'única capaç de fer-me feliç. Si estés en una altre situació..sense tu la meva vida no té importància..deixaria de ser el què som per estar al teu costat. ho donaria tot. però em noto tan allunyat de tu que no em veig capaç de fer res..

He estat pensant.. la teva absència em segueix maltractant..ja no sé què fer per distreurer-me..voldria no pensar més d'un segon en tu.. noto que ens acostam..però tinc por de què siguem amics.. la confiança fa oi! és com si no vegés la llum al final del tunel. em trobo desorientat sense saber quin camí agafar. sembla com si no tingués sortida, com si tots els camins portessin a la desesperació. Quan podré viure sense pensar en els teus ulls en els que m'agradaria endinsar-me sense pensar en el resultat..podria passar-me hores mirant els teus ulls i seguirien essent tant sorprenents com el primer dia en què m'hi vaig fixar. però no val la pena pensar-hi.. el rellotge segueix marcant els segons i cada vegada em semblen més lents..

noto que quan intento ser simpàtic amb tu, reacciones d'una manera diferent a així com ets..potser no em veus així com et veig jo a tu. Ja no sé què fer! m'atreus molt, però no vull fer res del què me n'hagi de penedir. moltes vegades tinc ganes de besar-te, però penso que pot acabar molt malament i em resigno simplement a mirar-te i veure't riure. M'agrada, sense cap dubte, però em sento com si els dies no passessin.. cada dia és igual, i si intentés canviar-ho pot ser seria el darrer. el què em fa més por és la possibilitat de perdre't..

avui me n'he adonat. sembla com si tot el què sento per tu es perdés.. em quedo sense aire. ho intento dissimular, però em sembla que no ho aconseguesc. I em sento..no ho puc definir. com si hagués perdut el temps. avergonyit. per molt que t'arribés a estimar tu mai ho podries entendre. per això intentaré oblidar els meus sentiments cap a tu.. perquè no vull tornar-me a sentir així. pot sonar egocèntric, però no es sap entendre el dolor fins que es sofreix. Pot ser mai sàpigues el què he sentit per tu, pot ser si. Però el què si que sabré serà que sempre seràs el meu ideal. Em sembla que sempre que et vegi no podré evitar pensar en el què podria haver estat, i em lamentaré..

ningú pot entendre el què sento. em desperto amb ganes de veure't, i a la vegada d'oblidar-te. surto al carrer i veig la gent feliç. això pot voler dues coses. o que no hi ha ningú més que estigui com jo(opció bastant egocèntrica), o que qui està com jo directament no surt al carrer(opció que m'atreu bastant). m'agradaria dormir-me i no despertar-me.. poder viure sense pensar en tu, però no puc. cada dia és pitjor i això no sembla acabar mai. ja no sé què fer! sé que no és el millor moment per pensar en aquestes coses..donaria el què fos per poder controlar els meus sentiments..

ja res val la pena.. ultimament penso en la mort, en les conseqüències que podria tenir i en si hi hauria algú que no fos familiar meu i que realment sentís alguna cosa si succeís.. al final l'únic que conta és el què pensen els altres, la gent que estimes. perquè la gent que no coneixes segueix la seva vida. poques vegades la mort d'una persona afecta a molta gent..serveix d'alguna cosa pensar en això? m'ajudarà? no ho sap ningú. com a mínim em serveix per distreurer-me.. la persona que m'importaria més saber si li hauria afectat la meva mort series tu. però no m'ho puc plantejar, perquè odio la idea de fer-te mal.. som molt desgraciat..

em sento sol, pot ser esperant alguna cosa que no arribarà.. no sé que em passa. ho donaria tot per dir el què sento, tot. intento entretenir-me, però res és el mateix sense tu. ho donaria tot per veure't despertar al matí i dir-te que t'estim. ets l'esperança que m'aixeca cada dia.. les paraules no serveixen per expressar-ho.. odio no poder controlar-ho i em fa mal. per fora semblo viu però per dintre m'estic fonent. desitjaria acabar ja amb el patiment.. ja no visc en el present.. ja no noto ni el vent.. joder, no puc estudiar! no em puc concentrar! això s'ha d'acabar..

no sé que em passa. surto al carrer i tot va a càmera lenta. la gent està trista i està ennuvolat. tot perquè no hi ets tu.. els nens ploren i els gossos lladren. tot perquè no hi ets tu. dones vida. alegria. per on passes la gent somriu. Faria el què fós perquè fossis feliç. per veure't riure. quan estàs trista m'hi poso jo, i em passo el dia pensant una solució. No sé què fer..acabaràs essent una obssessió..

passen els dies i tot segueix igual. estic tant boig per tu com el primer dia, però no puc fer-hi res.. només donar-hi voltes, sense importar-me res més que tu. mir-ho el rellotge continuament. és com si estés esperant alguna cosa.. estic nerviós i de vegades seria capaç de cometre alguna locura. no vull perdre més temps pensant en el que possiblement no arribarà a succeïr.. no sé com he arribat a aquest punt, però ara no en puc escapar. em tens atrapat i ni tu mateixa ho saps.. si vegés la llum al final del tunel..

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de guillemnicolau

guillemnicolau

4 Relats

7 Comentaris

4631 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Guillem Nicolau Alomar Sitjes(Palma de Mallorca-13 de Març de 1989) Nascut en una família de parla catalana, concretament mallorquina, vaig creixer amb els meus dos germans, en Toni i na Magdalena, i els meus pares, en Toni i n'Aina. Vaig seguir els mateixos passos educatius que els meus germans, anant a la mateixa escola, Mata de Jonc, i al mateix institut, el Joan Alcover, arribant així a obtenir el Batxillerat Científic. Mai m'he considerat una persona de lletres ni de ciències. Simplement crec que per a arribar a ser algú, s'han de dominar minimament els dos àmbits de l'educació moderna. Soc Enginyeria Informàtic.