Au Fènix

Com bé diria el meu estimat, la setmana ha esdevingut estranya, rara, quelcom que m’ha perseguit com una mosca “cojonera”. Quelcom que he intentar visualitzar, sentir, identificar, treballar, tot i que no sé fins a quin punt ho he aconseguit.
He fet moltes coses per mi aquesta setmana, he regirat el meu ritme de vida, sobrepassant les “normes” imposades per ningú més que les “meves” creences, sobre el que està bé i el que està malament, sobre que sortir un dimarts a fer una birra amb uns col·legues i tornar a la 00:30 està bé també. Entendre que em puc desfer de tot allò que m’han anat repetint en la meva vida, desfent-me de creences imposades per tercers, per les seves pors, alliberant-me d’un ser que no em pertany i el qual, tampoc vull que ho faci. Tot això, comporta inevitablement la creació d’un nou ésser, un nou jo, una espècie de reencarnació, o com a mi m’agrada sentir-me, l’oportunitat d’esdevindre un Au Fènix.
Comprenc que d’això és tracta, de sentir-te disposat a perdonar, a deixar anar i sobretot i el més important, afrontar-se a un mateix.
Tanmateix em qüestiono la llibertat per conformar-me mil i una vegada. És a dir, la llibertat de no estancar-me en la primera regeneració del venerat Au Fènix. Apreciar l’oportunitat d’indagar en el meu constant moviment, en la fluïdesa del riu que esdevé molt més que un insípid final en la desembocadura d’un mar.
Estimar-se entenc que rau en això, en sentir-se alliberat, en respectar-se, en no culpabilitzar-se i en la importància d’interpretar els teus pensaments propis, les il·lusions i en la creació del propi ritme melòdic de la teva vida.