Arrels

Quan finalment va decidir creuar el límit, no eren pocs els dubtes que ofegaven i oprimien el seu cor.

El que hi havia més enllà l'hi resultava totalment desconegut. Fins avui s'havia sentit segura, sana i estalvi, sota terra.

Pero, cada dia, veia com al seu entorn, totes les seves companyes anaven deixant-la, es quedava sola.

No tenien por elles? Sabia que sí, perquè nit rera nit, abans de tancar els ulls i adormir-se en la foscor, sentía com, en veu baixa, s'explicaven històries prohibides de la superfície. Contes que parlaven de sers increibles i fantàstics els noms dels quals podien semblar tan estranys com "vent", "sol", "estrelles", "homes", "arbres"...,"arbres", "arbres",..., es repetía una y una altra vegada, fins que la son es feia amb ella.

La nit anterior al dia en que havia decidit partir, un cansament inesperat va poder amb totes les seves pors.

Quan va despertar, no sabia on es trobava. Un intens color vermellós apuntava a l'horitzó. Podía respirar amb una facilitat que l'estremia. Els seus braços estaven coberts de petites i fredes gotes d'aigua.

Més tard l'hi van explicar que allò, era la rosada.