Aquil·les i el Sr. Tortuga es troben als ferrocarrils

A l'estació de ferrocarrils de Catalunya es troben el Sr. Tortuga i Aquil·les. Fa temps que no s'han vist degut a que Aquil·les, com que no pot continuar fent atletisme per l'operació al taló, ara es dedica a estudiar filosofia i ... la filosofia absorbeix gran part del seu temps. El Sr. Tortuga està preocupat, pensa que potser li aniria bé que li toqués una mica el sol i l'aire a Aquil·les... massa hores tancat dins de casa no pot ser bo per ningú. Aquil·les no vol veure-ho, la filosofia és el seu refugi després de la seva operació...


Senyor Tortuga: Hola Aquil·les!, feia temps que no el veia... Com està? Em tenia una mica preocupat, i... perquè no dir-ho?... el trobava a faltar!. Costa molt trobar un interlocutor amb qui parlar de manera que et sentis com si haguessis trobat el fons a la teva forma o la forma al teu fons. Vaig trucar-lo per telèfon però no volia deixar un missatge que un cop dit esdevingués virtual i on la nostra possible conversa hagués derivat en un monòleg deshumanitzat en un món paral·lel de dubtosa certesa.

Aquil·les: Bon dia Sr. Tortuga!. Em plau molt tornar-lo a veure. Disculpeu la meva incomunicació. Aquests darrers dies he tingut molta feina. Fins i tot podria dir-li que he estat malalt, marejat intentant entendre com un nou filósof que he conegut no fa gaire preten resoldre el problema sobre el què tant n'hem parlat en altres moments.

Sr. T: Ai!, no em parli de marejos. Des de que vaig fumar de la pipa de Magritte que em va deixar el Sr. Cranc que no m'he refet. Miri! ara arriba el ferrocarril... S'ha fixat quin número té a la part del davant, el meu amic Najunamar segurament hi trobaria un significat.... Bé, sens dubte ens portarà sort...

Aquil·les: Sort, sort... au! No em digueu que creieu en aquestes coses, vosté que sembleu tant cerebral i racional... Però.. no vulgui canviar de tema parlant-me de nombres i del seu amic Najunamar. Sap perfectament que el culpable de que em trobi en aquest estat d'angoixa permanent sou vosté. Havia trobat una mica de calma fins que vaig rebre aquell poema seu destinat a aplicar-se'l a si mateix. Així doncs, el que vos havieu generat volieu aplicar-vos-ho a vos mateix !!!. Quan us aturaríeu llavors?!. Això em va fer pensar de nou en l'autoreferència, i sobretot com poder pujar de nivell...

Sr. T. : Oh! Si hagués llegit atentament els meu poemes, s'hagués adonat que la resposta era clara. Sempre hi som en tots els nivells. Per tant, si sempre estem en tots nivells, per què insisteix en buscar una escaleta per pujar d'un nivell a l'altre?. Ah!, no m'ho digui... deu ser perquè vosté és un fan de Wittgenstein, i ja se sap que això de pujar per l'escala i després llençar-la és un dels seus esports favorits!

Aquil·les: Sr T!, això ha estat un cop baix! (es mira el taló que encara porta embenat... pensa que mai més podrà fer esport.. tampoc podrà tornar a pujar escales amb l'alegria en què abans ho feia.. ). Sobretot quan vos no feu més que repetir-vos que cal veure-ho tot amb els nous ulls que sempre heu tingut. Jo tant sols busco això, un lloc, una distància que em permeti enfocar-ho tot amb nous ulls... I ara, altre cop, m'heu fet pensar en Hegel i en la postura filosòfica a la que arriba al final de tot el seu plantejament: la del savi en el què coincideix el seu per si amb el seu en si, el filósof on coincideix el tot amb les parts, l'infinit.... ja sabeu.. allò tant spinozià de que tot el món és natura naturans i nosaltres no som més que natura naturata, casos particulars de Gaia...

Sr. T.: Oh no!, si us plau, no comenceu a parlar crípticamente... no us entenc!. Què és això del en si i el per a si?! Per què barrejeu a Spinoza i a Lovelock?.. a veure si encara haurè de denunciar-vos a Bricmont i Sokal per terrorista que barreja-figues-de-paners diferents!. No entenc res de res! Però... canviant aparentment de tema (sé que inevitablement m'explicarà coses de Hegel, per tant he d'aprofitar a dir la meva abans que no pugui aturar-lo). No us sembla que un cop entrat en aquesta espiral mai en podreu sortir? No teniu la sensació d'avançar inexorablement cap a no-sé-on? Sovint sento,... deu ser perquè sóc una tortuga..., com si el corrent m'empenyés i no pogués sino deixar-me portar per ell...

Aquil·les: Tot això que dieu efectivament em recorda altre cop a Hegel (penso que m'he obsessionat), la temporalitat de la història és com una fletxa unidireccional (espero que no em tatxeu de wittgenstenià ara per usar el terme 'fletxa'). Però digueu-me, no teniu por?... no us sobrevenen més marejos pel fet d'anar a la deriva com un veler?

Sr. T.: Al principi he de confesar-vos que si. Tenia records d'anys enrera quan els corrents marins eren tant forts que no em permetien aferrar-me a res, i tenia la sensació d'estar en el buit. Quan vaig arribar a les costes de Grècia, vaig conèixer a un mestre Zen. Em va fer entendre que contra el devenir no podia fer res. Ja sabeu, el viatge és molt llarg i cal deixar que el món segueixi el seu camí. Vaig aprendre a gaudir del fluir...
Però... no em feu parlar més! després dieu que sóc molt nerviós i que parlo convulsivament... Digueu-me, serieu capaç d'explicar-me en deu minuts això que tant us preocupa sobre Hegel?. Per cert, on aneu?

Aquil·les: Tenia intencions d'anar a Vallvidrera... a caminar una mica, i pensar sobre el tema en qüestió.

Sr. T. : Perfecte!. Si us sembla bé us acompanyo... conec una trosset de muntanya ombrívola on podrem xerrar còmodament, i després podem anar a dinar a un petit restaurant que hi ha....

Aquil·les: Ai Senyor Tortuga!, fa temps que ja no tinc ni ganes de menjar!. Tanmateix el que puc explicar-vos no aportarà res nou després de tots els diàlegs que hem mantingut. I a més, des de que sou a Grècia i us aferreu al buit ja esteu en situació de tirar l'escala.... Però bé, si insistiu.. Comencem: us heu adonat que sempre dialoguem, que sempre fem el que Sòcrates en boca de Plató feia? No us heu preguntat mai per quin motiu ho fem? Podeu descriure'm el que fem?

Sr. T.: És clar: Jo dic alguna cosa i vosté em respon. Quan dic alguna cosa, degut a que vosté sou un dur oponent, he d'esforçar-m'hi i sovint tinc la sensació que deixo part de la meva vida en les meves paraules... Quan vosté em contesteu, donat que sou un dur oponent, em doneu un trosset de la vostra vida, i feu que em replanteji el que acabo de dir-vos i en fer-ho us hagi de tornar a donar un trosset de la meva vida. I malgrat que sovint, els nostres diàlegs, semblen acabar en un no res, sempre tinc la sensació de que hem avançat una mica més respecte el principi.

Aquil·les: Exacte!. Per què voleu que us expliqui Hegel, si ja el sabeu, si ja el viviu...?. L'únic que puc fer és explicitar-vos-el. El que acabeu de descriure és el que ell anomena moviment dialèctic. Recordeu allò tant tòpic de tesi-antítesi-síntesi que ens van ensenyar? Allò que a l'escola, ningú acabava mai d'entendre?. Quan vosté em dieu alguna cosa, jo us responc, negant en certa manera el que dieu, però conservant-ho a l'hora, i en tornar a respondre'm vosté, en feu una síntesi, pujeu en certa manera de nivell, perquè heu superat el que deiem inicialment... El primer que va parlar d'això va ser un contemporani a Hegel. El seu nom era Schiller i li deia Aufhebung, que aquí vam traduir per superació...

Sr. T.: Atureu-vos!. Torno a no entendre res... em sembla que heu estat en contacte amb massa filòsofs de l'àgora que us han inflat les neurones d'idees estrafolàries....

Aquil·les: Si, si que és cert que he passat massa estones a l'àgora. Ja sabeu, des de que em vaig lesionar el taló, ja no puc correr... i m'avorreixo...

Sr. T.: Però home i no us sembla millor anar-vos- en al cine!. Heu vist la darrera pel·lícula de la saga de la guerra de les galàxies? Jo hi vaig anar l'altre dia i fins i tot vaig menjar crispetes!

Aquil·les: Ja sabeu que em fa molta mandra anar al cine sol.. A més, no puc parar de pensar, fins i tot quan sóc allà.... Deixeu que reprengui el tema!.... A l'àgora va ser precisament on van començar les meves angoixes. Hi heu estat mai?

Sr. T. : Hi vaig passar un dia, però la veritat és que aquell grup de persones desgarbades amb túnica que no feien més que contradir-se em van provocar uns marejos més forts que quan em mirava els quadres d'Escher. Mai he entés als filòsofs quan escriuen, imaginis quan parlen!. Els seus llibres tenen masses lletres i poques demostracions...

Aquil·les: Sabeu que quan era jove tenia una còpia d'un dibuix d'Escher al capçal del meu llit.., el de les mans que es dibuixen a si mateixes. Bé, aquest no és el tema, oi? Tampoc crec que ara mateix tingueu interés en saber res de la meva vida de joventut... En fi, efectivament, a l'àgora tots es contradiuen. Com podem doncs saber qui diu la veritat?

Sr. T. : Au va! No hi torneu! Sempre buscant certeses.... No havíem quedat que el món era un flux heraclitià!

Aquil·les: Si, d'acord. Però també vareu admetre, precisament en un dels vostres poemes, que hi ha quelcom que sense saber què és podem dir que hi és. Al cap i a la fi, Heràclit parlava d'una llera en el seu riu, com Wittgenstein molts anys després quan es va haver d'enfrontar al dogmatisme de G.E. Moore... Ajá! Això és el què busco... la llera del meu riu, la posició a dalt de l'escala que em permeti llençar-la, i això és el que Hegel buscava: l'atalaia del filòsof!. El lloc, la perspectiva fonamentada des d'on veure-ho i comprendre-ho tot...

Sr. T. : Correu massa, malgrat estar lesionat... Voleu prendre un glop d'aigua fresca?, precisament he comprat una ampolleta d'aigua, o preferiu un caramel de menta?. Des de que he deixat de fumar, per prescripció mèdica, que no faig més que menjar caramels...

Aquil·les: Gràcies!. Ho necessitarè per continuar parlant.. Bé, estavem a l'àgora on tothom diu la seva. Davant d'això, algú que ho observi, vosté mateix quan hi va passar pel davant, diria que la millor postura a adoptar és l'escepticisme. Com podem saber la ve
ritat davant de tants discursos contradictoris?, segurament la conclusió més raonable és pensar que no podrem saber-la mai la veritat, oi?

Sr. T. : Efectivament. La filosofia no és una ciència deductiva, o si?, bé... en tot cas no ho sé. De vegades no sé on encabir-la, sovint no sé quin sentit té, ... En canvi les matemàtiques, són tant clares i precises.... (sospir d'admiració).

Aquil·les: Si us plau!, però si vos escriviu poemes magnífics!, .. digueu-me, és llavors quan deixeu descansar les matemàtiques?... Començo a pensar que si s'hagués fet més cas al pobre Aristòtil i no ens haguessim enlairat tant en el món de les idees, ens haguessim estalviat segles de filosofia...

Sr. T.: En això no sé pas si teniu rao!. Estic d'acord en què els filòsofs s'han entestat en buscar un fonament i una certesa, i no es van adonar que el nostre coneixement no funciona segons la lògica deductiva, sinp que ho fa a través de la inducció !. Potser és cert que ara som, en certa manera, on Aristòtil ens deia..., però em sembla que ens ha calgut fer tot aquest camí... no em volieu dir que hi ha un camí a fer, uns graons que pujar?

Aquil·les: Bé.. si, en certa manera va tenir una mica la culpa Descartes en això de buscar certeses. Dic una mica, perquè en el fons ell només va explicitar el què a Grècia ja havia passat. Vosté ho deu saber millor que jo.. em sembla que va ocórrer just quan vau arribar a les costes gregues i vareu conèixer al mestre Zen. És com si en el cervell de Thales de Milet s'hagués produit alguna mutació que li va permetre ascendir al món de la reflexió i deixar la vida quotidiana... recordeu com va caure al pou mentre caminava distret en els seus pensaments?

Sr. T. : Mutacions? Voleu dir que abans de Thales les persones no es feien representacions del món que els envoltava?

Aquil·les: És clar que sí!. La resta d'animals també se'n fan... és una qüestió de supervivència, d'adaptació.. ja ho va dir en Charles en aquella xerrada del Museu Britànic.. recordeu? hi vam anar l'estiu passat. Per cert, què se n'ha fet d'en Charles ? Ha tornat a marxar en vaixell a les Galàpagos?

Sr. T. : No ho sé ben bé. M'han dit que ha anat a Alemanya a veure un tal Mendel... es veu que es un monjo que cultiva pèsols... Aquest acabarà com el seu idol Wittgenstein, fent també de jardiner!

Aquil·les: Bé... (Aquil·les comença a estar una mica fart de les referències a Wittgenstein...) Reprenem el fil! : a Grècia va ocorrer un fenòmen interessant. Les persones van començar a pensar, els filòsofs van sortir de les cavernes, Zaratrusta va començar la pujada a la muntanya i... Epimènides va dir que era un mentider!

Sr. T.: Coooom? Però que dieu ara?!. Heu perdut el cap totalment! Demostreu-me que el què dieu té algun sentit!

Aquil·les: Tranquilitzeu-vos. La filosofia no fa demostracions... de vegades penso que es tracta d'opinions, de trobar la millor conjectura per explicar-nos millor el món... Bé. Què va dir Epimènides, ho recordeu?... era veí vostre quan ereu a Creta, oi?

Sr. T. : I tant!... un altre que es va beure l'enteniment!.. Un dia va sortir al jardí de casa meva on, tot just havia acabat el jardiner de tallar les males herbes... coneixeu aquella planta tant molesta, invasiva, que té com unes petites capsuletes que quan s'obren sonen sorollosament...?

Aquil·les: Acanthus mollis...

Sr. T.: Bé, doncs Epimènides va sortir al jardí recent polit i va i em crida: 'Sóc un mentider!!!'. Vaig mirar si s'havia acabat les cerveses, però no... estaven totes allà.
Després però, hi vaig estar pensant tota la tarda: si em deia que era un mentider en realitat no ho era perquè en dir-ho em deia la veritat... i si em deia la veritat.. llavors m'estava dient que era un mentider!.

Aquil·les: Doncs aquest era el problema d'alguns filósofs... Es van trobar que quan feien filosofia oblidaven la vida, si es centraven en el subjecte negaven l'objecte, si donaven pes a la rao deixaven de banda els sentiments... Per quina cara de la moneda us haurieu decidit vos?

Sr. T. : Jo vull la moneda sencera!

Aquil·les: Doncs això em sembla que pretenia trobar Hegel, el lloc des d'on veure la moneda sencera amb les dues cares.... Em van explicar que un tal Fichte li va dir, un dia que se'l va trobar a Jena que la consciència per definició era quelcom que estava escindit i que a l'hora buscava unitat... Això va ajudar-lo molt en la seva obra... en canvi a Hölderlin el va fer tornar boig...

Sr. T.: Em sembla molt que torno a no entendre res...

Aquil·les: Imagineu la vostra moneda... És moneda perquè està definida com un objecte que té dues cares que no es veuen mai... però a l'hora tota ella és una moneda, oi? Si mireu una cara no veieu l'altra, però segueix sent tota ella una moneda...

Sr. T. : Potser si que començo a veure per on aneu....

Aquil·les: Uiiii... em sembla que estem arribant a Vallvidrera... Seré breu... La moneda la veieu quan la teniu a la mà, quan sortiu del món de la moneda, quan teniu la perspectiva del filòsof, el ull de déu que tot ho veu....

Sr. T.: Mmmmmmm... Em queden però molts fils per lligar... digueu-me que se n'ha fet dels escèptics?

Aquil·les: Els escèptics només tenen cabuda si busqueu certeses i fonament, sobretot fonament... si feu ciència inductiva i us adoneu que no cal justificació, que no cal un fonament que les coses són com són, si adopteu una postura realista... els escèptics no hi podran entrar...

Sr. T. : Això haureu d'explicar-m'ho més a poc a poc.... Caminem? O potser us farà mal el taló?

Aquil·les: He oblidat el meu mal de taló per una estona... Gràcies a la seva inefable companyia estimadíssim Sr. T.!

El Sr. T. i Aquil·les baixen del ferrocarril. Fa un dia assolejat. Els ulls d'Aquil·les estan contents perquè pensa que compren més coses... El Sr. T. treu inconscientment la pipa de Magritte i es posa a fumar...