Aqui no es balla decalç

La musica d'una petita radio trenca el silenci allà on no plou, a una cambra fosca i bruta, plena d'engoixa i de nostalgia, buida d'esperança i d'alegria, lluny d'un mon que no coneix, aillada a un mon que no mereix... a un pais que no te nom o, com a minim, es difícil recordar.

Nowak sap que el seu pare aviat marxarà. Son molts els anys de malalties, de patiments, de dormir a cambres com aquella que ara ocupen, de no saber si sera demà o demà PASSAT, de somnis mai complits, de promeses oblidades i de vides maltractades, de recerques d'un futur millor que avui encara no ha arribat.

Ara Nowak somriu. De tant en tant es perd una frequencia que porta un xic de vida a la seva radio bella. Aquella rumba l'havia escoltada a un cassete que algu perdria estant de pas i, que ell va arreplegar del terra sent encara molt petit. Un cassete que ja no sonava de tants cops com el seu pare, sempre despres de treballar, l'havia posat imaginant que ballava aquelles rumbes mentre gaudia d'un combinat ben carregat.

El pare cambia el gest i Nowak sap que vol dir. Abans de marxar però, li promet que anira allà on ell mai no arribà. Que ballara aquella rumba a un pais molt millor, que refrescara la gola amb una beguda típica, que trobara una dona amb la que tenir fills lliures... i el pare tanca els ulls per darrer cop, feliç, d'escoltar aquella promesa.

El dia mor i la pastera comença el viatge que els ha de portar allà on tantes voltes han somiat que aniríen. La nit es molt freda i les complicacions son continúes.
Despres de tretze hores de tormentos viatge i un cop recuperada la conciencia, Nowak, no sense dificultats, llig un cartell que hi ha a la pared: "servir y proteger"
De cop i volta, a una radio molt mes moderna i gran que la que ell tenia, sona la mateixa canço amb la que va acomiadar el seu pare.
Encara que sap que no ho podra acompanyar de cap mena de refresc, demana a un home vestit de verd, si pot ballar aquella peça musical, per poder complir encara que sigui en part la promesa que li va fer al seu pare, quan aquet consumia el darrer alè de vida.

Aquell home de verd somriu i, en veu baixa, li comenta al seu company: "pobre hombre, no sabe que esta en Espanya y, aquí, por fortuna, no se baila descalzo"