Aquest instant

t´han parlat molt de la forma visual del poema: piràmides, pagodes, dretes, inverses, tombades... pot ser tot això i més... ( secrets del poeta )...
jo... veig UN poema reflectit en l´aigua clara d´una imaginació enamorada... perfectament simètrics ( els poetes són també arquitectes de la paraula ), perfectament clars ( el Sergi ho té tot ben clar ) perfectament enganxats ( com un immens petó amorós de super-glu-3 ) je je je
Fantàstic, Sergi... per a mi ets un MESTRE... ara que diuen que te´n vas un temps ( jo sóc molt despistat, no me n´assabento de res)... ara et començo a llegir...
felicitats i un bon any!

jo ho interpreto com les dos cares de la moneda del temps, del bes, de l'instant en què gaudeixes però al mateix temps, l'instant que ja marxa. És com la descripció del present, d'aquest instant, que hi és però no hi és. I és que el present és gairebé evanescent, de seguida es fa record...

Esperem que la teva absència duri com aquest instant actual, com un obrir i tancar d'ulls.

tant la forma de l'estrofa que sembla aquell "temple buit" de què parles al poema, com el bes fugísser i la sensació que et va produir. Una forma suggeridora per a un contingut pletòric, però breu.

Felicitats, Sergi.

a l'instant fugisser d'una besada, a l'instant que ara passa i se'n va, i que tu has eternitzat amb belles paraules.

Un poema visual, en forma de... dos llavis que s'uneixen?, uns llavis que cerquen el petó?, una piràmide horitzontal?, una fletxa cap el més enllà, per recordar-nos que marxes durant un temps?... Moltes conjectures, i la solució dins teu.

Un poema complet.

Salut!

I torna aviat,

LLIBRE