AQUELLA TARDA A LES 4 - INTRODUCCIÓ

Sembla ser que les casualitats no existeixen. Deu ser per això que quan vaig tenir a les meves mans el llibre de la Mercè Barallat “Els bombardeigs de Lleida” em vaig sentir d’immediat molt atreta per la seva investigació sobre aquella tarda a les quatre, d’aquell dos de novembre de 1937, quan caigué sobre Lleida una pluja de bombes que va ferir de forma molt cruent la població civil de la vila.

Sembla ser que tot una seqüència d’imprevistos va portar la malvestat sembrada aquell dia quan l’Aviazione Legionaria italiana va deixar caure la seva fúria sobre la ciutat.

Sembla ser que les sirenes no varen sonar, que les casernes de Gardeny no varen ser atacades i que l’efecte sorpresa va ser absolut i complet.

Sembla ser que la carga destinada a destruir i incendiar la indústria química de Flix, dedicada a la fabricació d’explosius, va ser utilitzada íntegrament sobre la ciutat, amb el Liceu escolar i el mercat de Sant Lluis, sense poder equiparar la importància entre ambdós objectius…

Sembla ser que des de 4.200 metres d’altitud es va efectuar el bombardeig de Lleida, en sèries de 6 segons per a les bombes de 50 kg, de 3 segons per a les de 250 kg i de 8 segons per a les de 2 kg.

Sembla ser que va deixar 221 morts i més de 700 ferits amb l’única finalitat d’escampar el pànic i la por entre la població civil.

Sembla ser que les víctimes d’aquell bombardeig van ser silenciades pels feixistes quan varen entrar en la ciutat, fins al punt que el registre del cementiri municipal corresponent a aquells dies ha desaparegut.

Sembla ser que la memòria històrica selectiva, no col•lectiva, recull molt poques coses d’aquell trist episodi de la Guerra Civil; no obstant això, sempre segons l’opinió de la historiadora Mercè Barallat, els objectius tocats aquella tarda no varen ser pas una casualitat...

Sembla ser que encara seríem a temps d’evitar que això tornés a passar, que tornés a desaparèixer la Història, deixant escrit sobre paper les vides d’aquelles persones que varen viure aquella tarda a les quatre...

Sembla ser, però, que el pas del temps només em permet fer-ho amb personatges ficticis, basats sobre testimonis reals però anònims, a qui he donat els noms de: Malena, Vicenç, Tilda, Salvador, Adelina i Joan.