"Aquell qui et fa patir t'estima"

Les pors cobren formes fosques, abstractes i fondes dins de tots nosaltres, però mai ningú ha conegut algú que les faci realitat totes. Les paraules que dius tremolen quan vessen de la teva boca. Cada dia cobres una forma diferent, t’adaptes a les meves pors i ets capaç de conèixer-me millor que ningú altre. Les teves paraules impacten com un mur de ciment sobre tendra pell, com una barra d’acer trencant el crani. Les teves paraules no s’apropen a l’esgarrifor que em fa sentir el so de la porta tancar-se després del teu pas per ella. Un tímid grinyol que condueix a un seguit de passos i: pum, el silenci.

El silenci, precursor sempre dels pitjors malsons. El descans que un director de la millor de les pel·lícules sobre fets paranormals deposita en la seva cinta abans de l’esclat de l’espant. De sobte, ja hi som tots. El teu espant arriba. El meu i el nostre. Ulls com plats, boca torta, pell de granota, tòxica, el meu cap esquiva, el teu crit, el braç, el dit on més fa mal, en Joan mira, plora a la cantonada de la cuina, la música és alta, ningú fora sent els meus crits, o pot ser ni tan sols crido, qui sap, els meus ulls criden auxili però mai m’escoltes. Sembla que m’odies i vols fer-me invisible, fer-me sentir minúscula com un tros de brasa fonent-se amb el torrent de lava, creia que ens estimàvem tant... Deixo d’existir en mi: pateixo pel Joan, pateixo per la mare, només existeixo per patir. El dia que acabi el meu malson, no hi seré pas per veure’l créixer. El dia que acabis, aquest dia acabarà amb mi també. El dolor m’haurà absorbit tal com jo pretenia que absorbís totes i cada una de les nostres baralles que prometies que serien la última.