Buscant la capsa adequada

Només recordo despertar en aquella nau plena de capses fins els bots, creuar el marc d’una porta per entrar a una nova sala, i una altra, i així consecutivament. Totes iguals: de la mida d’un dormitori, fredes, grises i guarnides amb capses perfectament apilades sobre la superfície. Sempre les mateixes capses, sempre en els mateixos llocs. Vaig obrir-ne una, desesperada: volia trobar la forma de sortir d’aquell univers de plàstic col·locat amb consciència on m’havien fet arribar dies abans. Volia tornar a casa, amb la meva família i amics, ser jo una altra vegada. El temps passava molt de pressa, quan t’escapaves del control del capità sabies que el teu càstig seria físic i punyent. L’última vegada, quan em vaig fer la morta per intentar sortir, volia cremar-me viva... sort que se’n apiadà. La capsa era plena de queviures de tot tipus: galetes, sucs, llesques de pa, llegums, conserves de verdura, peix i carn... Em va semblar reconèixer algunes marques però no el seu disseny. Necessitava saber de quina data eren, per esbrinar quant de temps portaven aquí. Totes elles caducaven 20 anys enrere. El món va caure’m a sobre. Havia de sortir, no podia permetre que m’emmagatzemessin en aquell malson durant vint anys! El meu company va aconsellar-me que ens anéssim, tornéssim amb la resta del grup i féssim com si no hagués passat res mai. Jo no volia. Vaig veure un cartell sospitós a un lateral de l’estança i m’hi apropí per descobrir que era una coberta que operava com a amagatall d’un botó. Vaig imaginar-me aleshores pressionant-lo i esmicolant les fantasies del capità i la resta de segrestadors, retornant a tots els seus súbdits a les seves vides reals, destrossant aquest parany per mosques que havien confeccionat durant anys. Vaig pressionar-lo. Les comportes van tancar-se, no podíem fugir. No va esmicolar-se res, sols les nostres esperances de sortir vius d’aquell lloc. El gas no feia cap so però sabíem que ens ompliria els pulmons fins silenciar-nos per sempre.