Aquell amor d'esclavatge

Un poema que traspua emocions a borbolls. Una passió desfermada, que gairebé fa mal.
Les imatges que envolten aquell mar tempestuós, ple de misteri, d'un instint indòmit i salvatge, omple de ple aquesta sensació de onades imparables que colpegen sense clemència i alhora amb la força més vital de la vida.
Un enigma envolta aquest encís ferèstec, aquell amor d'esclavatge...

Una abraçada!

Força i passió, continguda i que es desferma amb brutalitat, i que ens arrossega molt endins incapasos de fugir malgrat la por i el dolor que provoca.

Segur que ens estas parlant de passió desfermada, però saps? a mi m'ha evocat el dolor i l'esclavatge, i al hora la força dels amors d'auqelles dones que malgrat que la roca les maltracti un i un altra dia, com el mar son incapaces de fugir de la roca i retornen cada instant com les onades.

Segurament tu no volíes dir això i malgrat tot trobo duresa, dolor i fermesa, amb un poema fort, contundent, de imatges dures i apassionades. Un bon poema que evoca més del que diu i convida a reflexionar.

Felicitats

Serà pel retorn d'unes vacances? Per la fúria literaria conservada en format Gran Reserva durant tant de temps?

"Aquell amor d'esclavatge" és un poema, així d'entrada, molt complex. La imatge marina és una constant al llarg d'aquests versos de preguntes. Preguntes que, per cert, cada vegada que apareixen ocupen tota una estrofa. Fins a quatre en total.

Quant a la forma, resulta un poema aparentment espontani, però que es nota treballat d'alguna manera. Destaquen algunes rimes puntuals (a l'avantpenúltima estrofa especialment), i aquest joc de sí però no i de combinar-ho una mica tot em sembla molt interessant. Aquest estiu mateix he provat aquest sistema amb un poema sobre la imaginació, i encara l'estic pulint. No sé, alguna cosa no m'encaixa.

Tornant a "Aquell amor d'esclavatge", i encara parlant de la forma, pot aparentar, pel que acabo de dir + el vers lliure + estrofes irregulars pel que fa al nombre de versos, pot aparentar, deia, críptic. Però no hi ha res que no solucioni una segona lectura!!!

Pel que fa al contingut, és d'una profunditat excepcional. Pot semblar que et perds, a vegades, però en cap moment abandones ni per casualitat la tònica marina, la qual cosa és indicador indiscutible de cohesió.

Ja he dit prou sobre aquest poema! Només em queda dir la segona part de la teva biografia: BENVINGUT!!!

Salut, Sergi!

Vicenç

m va enfurismar les aigües,
I em vas erosionar les platges
Amb onades d'indolència.

¿Qui demanava clemència
quan els teus ulls em mossegaven el cor,
peixos de roca quallats d'espines?

¿Qui escoltava les gavines,
cridant al cel del meu desfici?

Demanaves sacrificis,
Que t'oferís sang salina.

Però a les meves costes
No arribava la ressaca,
Ni a les meves roques
S'aixoplugaven els crancs.

Les sorres se'm feren miratges,
I les barques, fusta morta,
Ara cap onada em porta
Ni una ampolla, cap missatge.

¿A quines aigües salvatges
vam fer naufragar les hores?

¿Quines profunditats devoren
aquell amor d'esclavatge?