Any sens mi

Ella és la Norma. Avui vesteix una camisa elegant de seda negre que conjunta amb una faldilla d'un rosa pàl·lid. Porta bolso i sabates negres, i sembla que està cansada de la
feina i només espera arribar a casa per treure's les sabates que tan mal li fan i escoltar el violí de Paganini mentre menja alguna cosa ràpida.
Té vint-i-cinc anys, o més ben dit, els tindrà el dia quatre de novembre a les cinc del matí. Per tan, el seu signe zodiacal és l'escorpí.
I ja farà un any.
Des de la finestra de casa meva, veig com treu les claus del bolso i obre la porta de casa seva. Ja no mira cap a l'altra banda de carrer, cap a casa meva, fitant la finestra de la meva saleta com ho feia uns mesos abans.
Sap que l'esguardo cada dia quan arriba a casa, com un àngel protector que l'empara, però ha decidit fer veure que m'ignora.
M'aixeco de la cadira i vaig a l'habitació. M'estiro al llit. Se'm passen pel cap pensaments, reflexions que vaig començar a fer fa temps.
Llavors em ve la imatge: jo, davant d'un llit blanc immaculat, mirant a la Norma estirada inconscient la matinada que va complir vint-i-quatre anys.

Ella i jo sortíem de feia algunes setmanes. Ens vèiem els dissabtes a la discoteca, preníem alguns cubates, algunes rules, algunes clenxes. Ens creàvem la nostra festa. I
aquesta festa sempre s'acabava a casa seva o a casa meva, al seu llit o al meu llit, amb un bon polvo, un cigarret després de l'acte, i un despertar sol altre cop.
La nit del seu aniversari volíem que fos especial. Volia que fos especial. Així que vaig anar a veure un amic meu.
Em va dir que eren les millors del mercat: pastilles arribades recentment de Colòmbia, que es feien dir "love" pel cor que tenien marcat en una cara. En vaig comprar tres per cadascú.
A la segona, va perdre la consciència.
Al llit, després d'aquesta imatge encara recent a les meves retines (tot i que el pas dels dies és present en tots els racons) no puc evitar pensar que enyoro dormir. Sí, només és una manera de perdre el temps, però… el dia, les seves vint-i-quatre hores, són tan llargues quan l'únic que fas és esperar una imatge, la seva imatge divina, delitós de recobrar aquest any perdut…
M'aixeco, no faig res al llit si tampoc puc dormir. Vaig vagant fins a l'estudi.
És una habitació petita i acollidora, amb una butaca, un escriptori amb cadira i una estanteria. La paret ja no recorda el color que tenia fa un any. És plena de fotografies
d'ella. Fotografies que les tardes de diumenge, quan sortíem a donar un volt, li feia sense més només per allargar el món fantàstic del cap setmana a la resta dels meus dies laborals.
Així que aquest pis, durant aquests llargs mesos, s'ha anat convertint en un santuari: al moment més insospitat, cada paret es pot convertir en el refugi de diapositives, imatges de llum que els meus ulls enfoquen a qualsevol racó. Totes tenen una cosa en comú: un gest, una mirada o el seu rostre; alguna petjada, gran o petita, del seu pas, profund i únic, per la meva vida. Tal com faig ara, molts dies em quedo hores penjat sense fer res, en aquest estudi, recorrent les parets d'esquerra a dreta i de dalt a baix, explorant fotos i recordant instants. Molt sovint miro a casa seva. Veig el seu menjador. També la veig a ella com plora arraulida sobre ella mateixa.

Les hores s'han fet llargues, però el cel ja comença a clarejar. El calendari, de fulls esgrogueïts i arrugats, em diu que avui és el dia. Cada dia, al primer raig de llum, prenc consciència d'una nova vida. És l'únic contacte amb el món, l'única manera de no perdre totalment la noció del temps. I avui sento molt endins que és el dia, que el
compte enrere per fi avui ha finalitzat: som quatre de novembre.
Veig com ja es vesteix. Es posa una brusa negra i uns pantalons gris foscos. Fa cara de no haver dormit. Veig com agafa l'abric, el bolso i un ram de flors i es disposa a sortir de casa.
Un estrany impuls m'envaeix el cos i m'empeny a seguir-la. No agafo ni claus ni jaqueta.
És com si només seguís vells instints animals oblidats o enterrats pel temps. O potser no són vells instints, si no nous i salvatges impulsos que sorgeixen el dia que fa l'any de la última i fatídica nit que vam estar junts.
Surto al carrer i la segueixo. No em preocupo d'amagar-me, o de mantenir una certa distància prudencial. Tinc l'absoluta certesa de que no em veurà, i aquesta seguretat
m'espanta.

Ella camina amb pas ràpid i la mirada baixa. Esguardo els seus passos, el seu moviment femení que fa intuir cert cansament, cert pes que reposa en els seus muscles.
M'adono que la seva essència no ha canviat.
Gira la cantonada, i accelera el pas pel carrer llarg que travessa el poble. No disminueix el pas fins a la part alta, on gira per un camí sense asfaltar. S'atura davant la porta del cementiri. El porter la veu i ella en penetra a l'interior. Jo la segueixo.
S'atura davant un nínxol, el mira amb els ulls humits.
Sense equilibri ni vida, se li dobleguen les cames fins a caure agenollada a terra, li cau el ram i es posa les mans a la cara plorant desconsolada.
Llegeixo les paraules del nínxol, i de sobte entenc perquè no dormo ni menjo, perquè sembla que tothom m'ignora.

I és que aquell fatídic quatre de novembre ella va perdre la consciència, però jo la vida.