anorexia nerviosa. . .

Un relat de: annaa_agullanaa

Quasi no recordo quan a la meva vida no existia el terme ansietat. L' ansietat va aparèixer, de sorpresa, una tarda de novembre, ja fa bastants any, aleshores jo en tenia 8 i ara, quinze.
Ja han passat set anys des de el moment que va començar tot aquell malson. . .
Era una tarda d'hivern, una tarda de la més normal que hi podia haver agut, jo estava tranquil·lament patinant amb uns patins de línia per el bar que llavors tenia la meva mare llogat.
A ella no li agradava la idea que anés patinant per allà al mig, primer de tot perquè hi havia moltes taules i em podia fer mal i en segon lloc perquè hi havia la gent que estava dintre el bar.
Però com sempre jo passava de tot, li vaig dir a la meva mare que em dones 20 cèntims, per comprar-me un xiclet de bola, eren molt grossos i de color molt macos, per això em cridaven tan l'atenció. Vaig anar patinar fins a la màquina on hi havia els xiclets, vaig agafar els 20 cèntims i els vaig introduir en ella, vaig espera dos segons hi ja tenia el xiclet entre les meves mans, era de color vermell, i amb una aroma molt bona, de cop i volta me'l vaig introduir a la boca i vaig començar a patinar, fins que els patins se'm van descontrolar i vaig anar a caure d'esquenes a una taula de marbre que hi havia allà. Ningú s'havia donat conte de que havia caigut, vaig començar a cridar (crec que no hagués tingut que cridar d'aquella manera.) però de sobte, el xiclet que duia a la boca se'm va cardar clavat dintre el coll, no podia respirar, ni parla, no era conscient del que passava en aquell instant, de seguida la meva mare va venir corrents a ajudar-me, jo estava tan nerviosa que no s'havia que fer. Em va aixecar del terra ràpidament però jo ja no reaccionava, em va començar a donar cops a l'esquena perquè el xiclet sortís del meu coll, però no hi havia manera, estava allà enganxat dintre meu. . .
recordo que la meva mare va deixar el bar sol i va sortir corrents a casa a busca el cotxe per portar-me a urgències, em van tenir que portar en braços fins allà, de cop em vaig sentir estirada al terra, i vaig començar a estossegar , fort molt fort, i el xiclet va sortir del meu coll. . . vaig començar a plorar desesperadament i la meu mare em va agafar molt fort entre els seu braços,
Em va tranquil·litzar de tal manera, que em va portar a casa i em vaig cada dormida al llit, però encara sentia el cor anar a 100 per hora. . .
Van passar els dies i jo no oblidava el que havia passat, no m'ho podria treure del cap, i mira que només tenia vuit anys, des de aquell dia, tenia por a menjar, tenia por de que al empassar un aliment se'm quedés enganxat al coll i em tornes a passar igual que amb el xiclet. No menjava, cada setmana m'aprimava 2 quilos, no m'aguantava dreta, fins que un dia la meu mare em va veure molt prima, molt pàl·lida, no aguantava, no tenia ganes de jugar amb els meus amics per el carrer, ja no era jo. Vaig anar al pediatre, el doctor bardalet, ell em va fer una visita aprofundia al màxim, va veure que la cosa no anava bé que si continuava així em tindrien que ingressar a un hospital, a sant Joan de deu, a Barcelona. Però havans d'això em va voler porta a un especialista a l'hospital per assegurar el que tenia, anava cada setmana al hospital, una visita i fins i tot dos visites a la setmana, al cap d'unes visites, em van descobrir el que tenia, vaig agafar una;
Anorèxia nerviosa, i si segui sense menjar em podria morir. Només amb 8 anys el fet de sentir aquelles paraules de: "si no menges et moriràs" van fer que les coses canviessin, aquella anorexia que vaig agafar no va ser per complexa d'esta gorda, sinó el fet de que relacionava el menjar en ofegar-me i morir- me. Era una cosa molt complicada d'entendre. Vaig estar molt de tems anant a metges , a especialistes, van anar passant els anys i la cosa anava millorant, em tenia que prendre unes pastilles molt fortes, tan sols en 9-10 anys em tenia que prendre antidepresius. . .
Vaig estar des de els 9 anys fins als 13 anant amb psicòlegs, a Girona. Gràcies a ells, van fer que passes aquesta etapa tan dura de la meva vida de la millor manera possible. Amb ajuda dels meus pares, dels avis, de la germana i Bueno millor dit, de tots els familiars la cosa va començar anar bé, jo ja menjava bé, ja no tenia aquella por de menjar i ofegar-me, ja no em feien anar a l'hospital cada setmana, va ser un canvi molt radical, de anar-hi dos cops a la setmana a anar-hi un cop o dos al més. Als 12 anys em van donar la alta hospitalària, és a dir ja no tenia que anar-hi per que havia superat aquella malaltia perfectament, al cap d'uns mesos també em van donar l'alta del psicòleg, veien que jo ja estava perfecta, i que si volia ja no calia anar al psicòleg.
Han passat ja 7 anys d'aquella tarda de novembre, que per culpa d'un xiclet, em va fer canviar la vida radicalment, ja no era la de sempre, aquells 5 anys que vaig estar malament em van fer canviar molt, amb van fer madura moltíssim, al veure que vaig estar a punt de morir , ara veig les coses de diferenta manera. Però ara, encara recordo tot el mal que he passat, i hem fa ser forta, perquè quasi ningú, per no dir ningú, ha passat per una cosa així. Ara encara tinc aquells atacs d'ansietat, tinc aquella por a la por, sensació d'ofegament, marejos i molta por a morir.
però gràcies a la gent que m'envolta, que estan amb mi ja no i penso i ja no em passa tan sovint. . .


si es que una petita cosa com un xiclet et pot arriba a canvia la vida radicalment.

Comentaris

  • No ho acabo de tenir clar[Ofensiu]
    Aina_R | 02-09-2008

    El que descrius al text no és una anorèxia nerviosa, sinó més aviat una fòbia al menjar per por a ofegar-se, són coses que crec que no s'han de confondre.

    Has de vigilar amb les faltes d'ortografia, 2 consells, un escriure el text i un parell de dies més tard repassar-lo, veuràs que detectes més faltes i després sempre tens l'opció del diccionari pels dubtes (n'hi ha una versió per internet)

    A banda d'això se't veu que tens bona fusta, no deixis d'escriure, encantada de llegir-te, m'aniré passant per aquí

    :)

  • "Era una cosa molt complicada d'entendre."[Ofensiu]
    jacobè | 02-09-2008

    L'anorèxia va ser un símptoma de la gran ansietat. Expliques molt bé les situacions i sensacions de por de la nena de vuit anys i l'angoixa que li queda a la noieta d'avui.
    Redactes de manera fluida les històries que et passen, Anna, però compta amb les faltes d'ortografia i les majúscules a principi de cada frase i títols.
    Endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: