Angoixa

Un relat de: Alexandra

El telèfon sonà sobtant en Joan, que era assegut a la butaca de la sala. Però no es va moure. Per què ja sabia qui era. El seu editor.
Rumiant-ho fredament, era molt normal que el cridàs, perquè feia tres mesos que no li enviava res. Tres mesos que no se li acudia cap idea. Tres mesos que tot el que començava a escriure acabava arrugat entre les seves mans i llançat a terra. El mar de papers ja el cobria per complet. Tres mesos en els quals quasi no va descansar, durant els quals gaire bé no va sortit de casa seva, sols, pel que era estrictament necessari. No volia ser fora de casa molt de temps, per si de cas, ella tornava.
Ja feia tres mesos que se'n havia anat. El mateix temps que a ell no se li acudia res. Que la seva vida anava a pitjor. Que ningú l'escoltava amb l'esment que ella ho feia: sense interrompre'l, deixant-li expressar els seus sentiments amb tota llibertat. Just es deixava sentir de tant en tant, amb un suau carícia a la mà. Com enyorava aquelles afalagadures!.
Se n'havia anat sense cap motiu. Un dia, quan tornava de lliurar la darrera novel·la, ja no la va trobar. A on podia haver anat?. Els primers dies la va cercar bojament per tota la ciutat, sense èxit. Demanava a uns i als altres, però res. Desesperat, va decidir tornar a casa i no moure's d'allà fins que ella tornàs.
No deixava de demanar-se, ni tant sols per un moment, el motiu de la seva partida. Ell, que la tractava com una reina, que sempre li consentia els seus capricis, que li demostrava ,a cada minut del dia, que era el més importat a la seva vida; llavors, què volia?
Pensar amb tot això el sumia cada vegada més dins una profunda tristor i omplia, de tal manera el seu cervell, que no donava pas a cap idea positiva.
Ja era tard, la nit havia caigut suaument damunt la ciutat, omplint-la de llums de neó, i donant-li l'aire misteriós de les hores nocturnes. En Joan se sentia cansat i, sense despullar-se, es va tombar al llit. El seu cap ja no aguantava més tanta tensió, i la son, finalment, va vèncer l'afeblit cos.
Entre somnis, li va semblar escoltar un soroll suau, unes lleugeres trepitjades, quasi imperceptibles, atracant-se cada vegada més. Es deixondí alçurat. Va escoltar atentament, emperò no va sentir res. Va tornar a tancar els ulls, segur que s'ho havia imaginat. Però, quan els va tenir aclucats, el suau soroll es va escoltar més a prop. En Joan ja no dubtà més, s'aixecà i va anar corrents cap a la porta a enganxar-hi l'orella. Si! era una petjadissa suau que s'anava atracant amb sigil. El cor se li va disparar. Semblava que es volia escapar del seu pit. De sobte, les passes varen deixar d'escoltar-se, donant pas a una respiració especial, familiar. En Joan no gosava obrir, seria ella? I si ho era, perquè no tocava de la forma habitual?. No sabia que fer, si obrir o no.
Però l'esperança pogué més, i, posant la mà al pom, va obrir.
La seva mirada recobrà tota la seva lluminositat i acotant-se, amb un ample somriure, va agafar amorosament entre els braços la seva bufona moixeta de pel suau, corresponent-li ella amb un marrameu embruixador.
De cop, mil idees ompliren el seu cap i asseient-se davant el paper en blanc, aquest, es va començar a omplir amb el que seria, segur, la seva millor novel·la. Mentrestant, la dolça moixeta el mirava pacient, i, de tant en tant, li acaronava suaument la mà amb el seu sedós pel. L'harmonia havia tornat.




Comentaris

  • marta_gut | 02-07-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt.
    Una abraçada,
    Marta.

  • Inesperat[Ofensiu]
    TAF5759 | 15-04-2005 | Valoració: 8

    Qui pot transfalsar tant un homo, si no és una femella, encara que sigui un felí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alexandra

2 Relats

4 Comentaris

2222 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Últims relats de l'autor