AMÈRICA. l´al.ligàtor i el càstig de la mare natura

Vora un riu situat al continent americà una al.ligàtor havia posat un munt d´ous i esperava amb ansietat que sortissin trencant la closca com ho havien fet els fills de les seves amigues.
Rumiava feliç, volia veure la carona d´aquells petits animals que acabarien convertint-se en els més grans rèptils de tot l´hemisferi occidental.
De sobte, va arribar l´ansiat moment i d´un en un van sortir mirant tafanejant l´exterior. La mare els repassava amb detall, eren realment macos, semblaven forts, sans, amb escames dures com les dents que apuntaven obrint la boca, estava nerviosa volia ensenyar-li a tothom aquelles criatures que havia creat. De sobte, mirà a un d´ells, era diferent, la seva boca era enorme potser com a tres de les altres.
-Deu meu, - va cridar espantada.

Va recordar la història de l´aneguet lleig que de petita li havia explicat la seva mare, ella no ho rebutjaria, l´estimaria com als altres i no deixaria que ningú es rigués d´ell, tampoc permetria que ell es sentís infravalorat, però seria difícil havia sentit d´altres històries semblants i tots s´havien sentit diferents. Ja s´ocuparien la resta d´animals de riure d´ell, de mofar-se sense pietat i de fer conya del seu aspecte, fins i tot els humans es riurien d´ell, era massa còmic, la seva condició ho arraconaria. Va començar a sentir-se trista , no volia aquella vida pel seu fill.
Va girar cap al forat prop del riu i no va gosar d´ensenyar-los, havia fet el seu primer error. Va tenir por de les riallades.

-Igualment ho coneixeran? Perquè mostrar-lo com a ninot de fira? Ja ho veuran més endavant, quan ell pugui defensar-se amb paraules i actes i jo hagi paït aquest desafiament de la natura.






No va passar gaire temps quan la resta dels al.ligàtors i cocodrils veïns van veure aquell rèptil tan peculiar, estava intentant atrapar una tortuga per menjar-se-la, aquesta el mirava estranyada.

-Quin animal tan lleig, té la boca tan gran que no pot ni caminar.

Mentrestant la tortuga rumiava, l´al.ligàtor va aprofitar la seva distracció per atrapar-la. Per ell la caça era fàcil, tots es quedaven tan absorts, que parats no gosaven ni a córrer, llavors ell es llançava sobre la pressa amb facilitat. Algun factor positiu havia de tenir aquella boca tan horrible, li deien sovint els seus germans, sempre avergonyits davant els altres.

La comunitat d´al.ligàtors va explotar en una riallada unànime que va durar tot un dia, alguns van plorar de la rialla, altres es van posar panxa enlaire encongint les quatre potes, d´altres van córrer a les seves cases per explicar a les seves famílies el que havien vist, no paraven de riure.
El nostre rèptil no entenia que passava ni per que reien, clar que sabia que ell era diferent, però, a banda de la mobilitat complicada la seva enorme boca l´otorgava moltes coses positives.
La mare que havia promès defendre sempre al seu fill, no va poder evitar sentir vergonya d´ell, els germans es van amagar, un d´ells va començar a perseguir un ocell, va devorar-lo molt cruelment, no estava d´humor, volia demostrar que ell no era com el seu germà. Ningú va veure aquell cruel acte, tothom estava absort, només gosaven a ridiculitzar-los.
La família va hivernar abans d´hora, potser l´estiu següent hauria canviat l´actitut irracional i infantil d´aquells veïns i veïnes.






El bon temps va despertar d´hora la família, la mare va comptar-los hi eren tots, s´havien fet enormes, havien crescut moltíssim, estava orgullosa d´ells, fins i tot algú d´ells havia de fer més de cinc metres. Però va recordar-se del seu problema, el seu fill diferent que quan va despertar tots van obrir la boca molt espantats. Era increïble, fins i tot monstruós per la seva família, feia de llarg més o menys sis metres, va mesurar la mare i potser uns sis més de boca.
Com riurien d´ell tota la població, que cruel havia sigut la natura amb ells, no podria suportar més mofes i comentaris, haurien de viure tota la vida aïllats, lluny de comentaris, la mare va plorar i darrera d´ella tots els germans. Havien de marxar i deixar-lo sol.
L´al.ligator, ja recuperat de la letargia, els va somriure a tots, estava feliç, era l´estiu i va tenir ganes d´anar a caçar i de veure la comunitat però la mare li va impedir i li va tancar el pas.

-Fill crec que no hauries d´allunyar-te molt del nostre amagatall. Potser hauries de fer d´altres activitats, pots viure prop de nosaltres però no barrejar-te amb tots, és millor així, quan siguis més gran ho entendràs i ens donaràs les gràcies per aïllar-te de les crítiques i humiliacions.

Ell no va entendre aquell discurs, no va entendre res, volia jugar, caçar lluny d´aquell riu, trobar un pantà per banyar-se durant dies però va acatar l´ordre de la mare i els germans per que era conscient de la vergonya de tots ells, però no els entenia.






-Tant greu era ser diferent? Va preguntar-li a la mare.

Ella li va contestar raonant:

-A vegades els altres, i fins i tot nosaltres mateixos ens comportem de manera vergonyosa. Aprofitem el defecte d´algú per riure´ns, criticar, fer anècdotes, acudits, histories exagerades. Tots ho hem fet, ara m´ha tocat a mi, jo no vull que pateixis per això, vull que visquis amagat fora dels ulls i el mal parlar dels altres.

Però l´al.ligàtor va replicar:

-A mi no m´afecten els comentaris, soc feliç tal com soc, en definitiva estic viu, això és l´important, no mare?

La mare va assentir, ell tenia raó però pel seu bé i de la resta de la família va obligar-li a fer una vida diferent i solitària.

L´al.ligàtor era tant innocent que va acatar aquella cruel ordre, no volia que la seva família patís pel seu aspecte.
Però la mare natura s´havia enfadat, havia dissenyat una vida per a tots els seus habitants i una de les seves creacions havia sortit diferent i els altres no van acceptar-lo, els castigaria per això, provocaria sequeres en aquell riu, canviaria el ritme del moviment, d´ara endavant, els cocodrils anirien molt, molt a poc a poc, els costaria obrir la boca, en canvi les tortugues, ocells i d´altres animals que tant els hi agradaven anirien molt de pressa, tant que no els podrien caçar.






El càstig de la natura va ser immediat, no va enviar pluja i els ratolins corrien a una velocitat espectacular, les tortugues no donaven crèdit a la seva nova situació, trigaven molt poc en arribar a tots els indrets.
En poc temps la comunitat va entrar en crisis, no havia aigua ni res per menjar. Mares i fills van començar a menjar herba però això no satisfeia les seves ànsies depredadores ni emmudien els sorolls procedents d´aquelles panxes planes i buides.
Pel nostre amic res havia canviat, com la seva boca era tan gran , només d´obrir-la i tancar-la algun animal havia caigut entre les seves dents, sempre tenia de menjar i si restava aigua feia pous amb aquelles pales amples que tenia per boca i treia aigua d´allà on no hi havia.
Veïns i veïnes es van reunir per parlar d´aquella nefasta situació, alguns ja havien mort secs i famèlics.
La mare va explicar-lis a tots com el seu fill defectuós havia sobreviscut d´aquell estiu misteriós.
Volia fer-se la important i que tothom fes callar les seves crítiques, ara ella era la que manava per que a la seva família estava l´ansietada solució per tots.

-Hauríeu de demanar-li perdó? - els va dir ella. Potser així ens ajudarà. L´hem fet mal, tots l´hem fet mal.

Alguns van xiular, estaven en desacord, no volien demanar perdó i menys a aquell ésser monstruós, però d´altres van sentir-se avergonyits, aquella mare tenia raó, primer haurien de demanar-li perdó i després convidar-lo a viure amb ells amb la intenció de caçar i treure enlloc aigua per remullar-se , tots, plegats, en pau, la comunitat estava en perill.
No trigaria molt per que tots perisessin de fam i set.






Quan va ocultar-se la lluna i va sortir el sol, un grup de rèptils van dirigir-se a l´amagatall de l´al.ligàtor. Estava sol, s´estava menjant un gran ocell que despistat va aposentar-se en aquella boca tan gran, ell va obrir un ull, algú li feia pessigolles a la llengua, va tancar-la i nyam!!! La pressa havia sigut capturada tothom es rellepava amb l´escena.
La mare va cridar-li, ell es va girar i va veure una multitud de cocodrils secs i prims, quasi no podien arrosegar-se, anaven molt a poc a poc, l´esforç havia deixat a molts d´ells pel camí.


-Fill meu, la comunitat vol demanar-te perdó, volem que ens ajudis, la sequera ens ha robat l´aigua i la mare natura ens ha privat de la mobilitat. Poc a poc morirem. Pots ajudar-nos sis plau?


Ell no va contestar, va seguir jugant ,havia passat tant de temps sol que havia oblidat el llenguatge dels seus, amb prou feina recordava la cara de la seva mare i germans i a més no coneixia el significat de perdó, ningú li havia explicat. Va ignorar-los, actitud que adopten els éssers privats de companyia, el viatge dels seus companys havia sigut inútil, tothom va tornar als seus amagatalls.
La mare plorava en silenci, aquella actitud era culpa seva, va prometre no deixar-se influir per la vergonya, però la multitud l´havia arrossegat i ara tots ho pagarien.
El solitari al.ligàtor va tornar a treure aigua cavant amb força amb la boca, després va ficar-se dintre, esperava ansiós el seu bany, ja dintre va rumiar el que havia sentit, què volien ara tota la comunitat? L´havien avergonyit, aparcat, l´havien fet fora, no, no volia ajudar-los, si havia de quedar-se sol, millor, així mai més vindrien a molestar-lo, la solitut havia agrit el seu caràcter.





Les burles el van convertir ara en un real monstre, amb aspecte horrible i mal geni.
De sobte un llamp va llençar un missatge sense silueta, només un murmur gran i silenciós va parlar-li, era la natura, la mare de tots ells , qui l´havia aportat vitalitat i animals per menjar.
El silenci va parlar:

-El perdó arriba quan algú s´empenedeix d´una dolenta actitud, mai s´ha de negar a ningú ni fins i tot al p
itjor dels teus enemics. Et brindo l´oportunitat d´ajudar-los , quan et vegin com algú important per la seva supervivència, quan el perdó sigui realment mutu i sincer, quan s´empenedessin amb humilitat de les seves cruels insinuacions jo portaré la normalitat a la vostra terra, enviaré tempestes amb aigua i canviaré el ritme del moviment. Hauràs de viure amb ells, els hauràs de creure, hauràs de perdonar, el perdó és molt important entre els éssers de la natura, us ajuda a tornar a començar i mai no mirar enrera. Si ajudes, perdones i oblides, t´estimaran i podràs viure un altre cop acompanyat, la solitud també et matarà. Tots hem de compartir moments de tristor, d´alegria, moments bons, dolents, tots hem d´estimar i necessitem que ens estimin. Així ho vaig dictar quan us vaig crear.

L´al.ligàtor va parlar, ara va recordar com es feia:
-Ajudaré, perdonaré i compartiré. Entenc que m´has dit, necessito conèixer els valors de la convivència, confio que la comunitat me les ensenyi, jo treballaré per ells i ells per mi. Sense rancúnia, amb confiança.






Així va ser com va tornar amb ells i va començar a cavar un pou tan gran que tota la comunitat va poder ficar-se en ell, va obrir i tancar la boca atrapant quantitats i quantitats il.limitades d´animals grans i petits que esperaven ser devorats.
Van acabar tips, extasiats de menjar i beure. La festa de benvinguda va durar dos dies, menjant, bevent i empenedint-se.
Una setmana després la mare natura els va enviar la normalitat. Tothom va emetre sorolls d´agraïment.
I així va ser com mai més cap altre animal d´aquella vora del riu va tornar a riure´s d´un altre pel fet de ser diferent i aquella comunitat va conservar durant dècades l´esperit de la humilitat, del respecte i la solidaritat, i el nostre amic va aparellar-se amb l´al.ligàtor més bonica de totes , i van posar un munt d´ous i d´ells van sortir al.ligàtors perfectes, la història mai més es va repetir, la mare natura ja es donava per satisfeta amb aquell grup immens de rèptils i va tornar a enviar-li´s durant segles aigua i amor per compartir.
Ara el següent treball era pel vent, ell s´ocuparia de portar a tots els indrets del món aquell relat bonic de l´empenediment i el perdó entre els al.ligàtors de l´Amèrica. La mare natura va bufar fort i el vent es va emportar volant de pressa aquell important missatge.