Amal i els forats a les butxaques

Amal es va aixecar un dia d'estiu, va esmorçar i va sortir al carrer a jugar amb els seus amica. Era dissabte, o almenys això creia, bé, en qualsevol cas l'important era que feia sol que el cel era blau i que els seus amics l'esperaven a la plaça amb la pilota per fer un partit.

Amal reia cami de la plaça i caminava ràpida, fent saltironets, això si, mirant sempre a banda i banda abans de creuar els carrers. I fou en un d'auests passos de cebra quan es va adonar.

Per les voreres desfilaven dones i homes, com un sol núbol de fum gris, tristos, mirant a terra i amb els caps penjant de les seves espatlles. Uns anaven cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra amb un ordre que a l'Amal li va semblar que no igualarien ni les formigues.

Es va sorprendre i encuriosir, doncs de curiositat en tenia molta, però no volia perdre temps, així que va fer una passa intentant creuar aquell fosc rierol de persones, i realment es va sentir com si una corrent se l'emportès. No la veien els homes de gris? Com va poder va tornar endarrera. Llavors va parar l'orella i va sentir una cosa que li va sorpendre. Era un "tic-tac" constant, bé o més aviat era com una cor de "tic-tacs" que a l'Amal li va semblar que sonaven cada cop més fort, en un cresccendo que s'escampava per tot arreu desde els canells dels homes de gris.

La noia va decidir seguir a un d'aquells homes d'aprop per veure si en treia l'aigua clara de tot allò, peró el soroll del "tic-tac" seguia sent tant fort que es va haver de tapar les orelles amb els dits.

L'home, absort amb el terra, no es va adonar de la presencia de l'Amal, així que va seguir caminant de la mateixa forma. La nena el mirava, però res li cridava l'atenció, era un home normal, amb jaqueta, corvata, mòbil a la mà... L'Amal va parar un moment, va girar la vista i va veure que si hi havia una cosa realment estranya, el fet que tots els homes eren tant tant normals que semblaven iguals, jaqueta, corbata, mòbil a la mà...

Llavors es va fixar millor i va veure com de la jaqueta anaven caient coses a mesura que caminava. En mirar al terra va veure el que l'home, bé, el que tots els homes i dones, anaven perdent, els somriures. S'escolaven de les butxaques de les jaquetes, doncs totes eren foradades, i queien al terra, on els homes de darrera els trepitjaven.

A l'Amal li va saber molt greu, doncs li va semblar un desperdici perdre una cosa tant preuada, així que els va anar recollint per entregar-li a l'home de gris, però aquest caminava sense aturar-se i sense veure-la. Així que l'Amal va anar recollint molts i molts somriures ajudant-se amb la seva samarreta, fins que en va tindre tants que ja no s'hi veia. I fou llavors quan va ensopegar, sortint tots els somriures que havia recollit volant com pardals i esclatant en una gran rialla que va ofegar fins i tot els "tic-tacs".

I la gran rialla va contagiar a l'Amal, que comença a riure sense saber ben bé el perquè. Però poc a poc, la rialla de la nena va semblar repetir-se com un eco entre les parets de la ciutat. Però no era pas un eco, eren els incipients somriures dels homes de gris, que aviat van veure com els forats de les seves butxaques es van anar fent cada cop més petites. I la rialla de l'Amal, com si d'una agulla i d'un fil es tractès va anar cossint l els forats de les butxaques. Aviat foren dues grans riallades, quatre, vuit... així fins que tot el barri va acabar rient.

Llavors l'Amal va intentar recordar que quan es fes gran mai s'oblidès de revisar si les seves butxaques tenien forats, i si en tenien cossir-los amb els seus somriures i els dels altres. Va creuar el carrer i va correr a jugar el partit de futbol.