Alucard

5.00 h. de la matinada, una altra nit sens menjar res. Londres segle XIX. Arrossegant-me aconsegueixo arribar fins sota la ciutat; d'una manera desgarbada baixo els barrots de les clavegueres. M'aturo i m'endinso en la foscor coneguda de cada nit. Aixeco la solapa i m'imposo sobre el meu pensament. No puc baixar, ni entrar, ni deixar que ningú em vegi. No em puc relacionar amb ningú, ni tan sols amb les brutes rates que recorren llepant aquestes parets ensopides que em fan de llar. Només puc sortir a partir de les onze de la nit i tornar abans no es faci clar. Sento la pluja com musicalment rebota amb les canaleres. Fa fred. L'hivern s'acosta. Una buidor m'omple el cos i em congela. No és tristesa, ni tan sols soledat, és una espurna d'esperança, un ressentiment apagat. M'agradaria sentir-me en un món fosc, descansar per sempre en un llac, sense boscos amb grisos núvols i grans muntanyes afilades, punxar-me amb una agulla. Sentir l'escalfor de la perla vermellosa quan bull dins les venes del meu cor. Vull tornar al dia. Vull renunciar a viure com una ratapinyada sense ales perquè no em puc escapar. Vull renunciar a les filigranes de seda fina, gèlida, blanca que cobreixen el meu cos. No és atractiu de cap forma, més semblo un conill. Un albí malalt moribund. Un llamp sense força. Una persona sense sang.

Recordo el començament borrós, nítid, però a poc a poc els records es tornen clars i se m'estructuren al cervell. Tot va començar quan vivia a Escòcia, en una casa de camp. Tornava de passejar quan vaig rebre aquella carta. Era un dia ennuvolat, amb boira baixa. Des de la biblioteca podia sentir els cavalls com colpejaven les portes de fusta, espantats per la tempesta que s'apropava. Vaig asseure'm a la butaca, vaig encendre la pipa i amb calma, vaig començar a mirar amb horror l'horitzó.
L'endemà mateix, sens perdre temps, em vaig dirigir al sud d'Anglaterra. Londres. Allí m'esperava la tia Sepet per enterrar el seu fill, el meu cosí, Richard.

A l'enterrament vaig conèixer Lord Sickert, gran amic i conceller del meu difunt cosí. Personatge ennuvolat, poc expressiu, de poques paraules, però concretes.

Vaig pensar en quedar-me un parell de setmanes. Així faria costat a la meva tia i tal com ella mateixa m'havia demanat, donaria un cop d'ull als arxius d'en Richard. Vaig trobar el seu estudi totalment desordenat, com si algú l'hagués saquejat, però no vaig donar-hi massa importància i vaig disposar-me a ordenar-ho tot. Enmig de llibres vaig trobar un document que portava de nom: El Secret De La Família Sepet. I disposat a mirar-lo després amb més calma, el vaig guardar.

Lord Sickert em convidà a passejar amb cavall fins a Liverpool, però degut al sol que feia, no vaig poder acceptar la seva invitació. Sóc albí de naixement, el meu difunt cosí també ho era i els nostres pares també, fins i tot els nostres avantpassats. Podria dir que som la família albina més gran i coneguda del segle XIX.

Ja era tard, però com que no tenia massa son, vaig disposar-me a llegir aquell misteriós document que havia trobat a l'estudi del meu difunt cosí. Era llarg, però inacabat, ja que l'últim full es tallava en sec. Hi havia també unes estranyes fotografies, on hi sortien difunts membres de la nostra família acompanyats d'un altre home, el qual jo em negava a creure que fos el mateix que m'havia convidat aquella tarda a passejar per Liverpool… No, no podia ser, Lord Sickert deuria tenir uns quaranta anys, el de la foto no podia ser ell, si fos ell, ara tindria més de cent anys!

No vaig poder dormir en tota la nit. A trenc d'alba em vaig dirigir cap a la residència de Lord Sickert. Curiosament me'l vaig trobar al jardí i -amb una veu rogallosa sense preguntar-me el motiu de la meva visita, com si m'estigués esperant- em convidà a entrar. Era una casa força gran, amb les parets folrades per una capa de vermell vellut, tot embolcallat i abraçat per una fosca llum que ens cobria els rostres. Amb prou feines em distingia els peus, just per no entrebancar-me. Vam seguir avançant tot travessant un llarg passadís estret fins a arribar a una petita cambra, plena de vitrines. Primerament vaig pensar que em trobava en un laboratori, però poc a poc els ulls se'm van anar acostumant a la foscor fins al punt de poder distingir clarament on em trobava. Allí era el lloc on s'havien fet quasibé totes les fotos d'aquell misteriós document amb totes aquelles finestres de fons… sí, segur que era allí.

I jo envoltat de preguntes, amb por dins meu, no sabia què fer. Lord Sickert em digué que m'assegués que havia d'explicar-me moltes coses. Jo sens esma ni raons per contradir-lo o demanar-li tan sols alguna explicació, vaig limitar-me a seure en una butaca i a escoltar-lo. Ell, tranquil·lament, amb una persimònia que em feia emmalaltir, va començar a explicar-me l'estrany comportament del meu difunt cosí en els últims dos anys de la seva vida en que s'havia aïllat de tothom i centra't en una profunda investigació que l'havia trastocat i portat al suïcidi. Continuà dient-me que ell no era Lord Sickert, sinó el seu fill. I que ell era l'últim descendent de la família Sickert, cosa que em féu pensar que jo també era l'últim descendent de la família Sepet.

Em vingueren un seguit d'esgarrifances bastant desagradables, amb ganes de marxar d'aquell lloc, ja que cada vegada m'era més difícil poder parlar amb normalitat amb aquell home que tenia al davant, que em mirava fixament amb les celles caigudes i amb veu enrogallada i deixava anar el seu alè que com estornells m'envoltava i em feia impossible l'estada un sol minut més en aquell lloc fastigós. Però fent un últim esforç, vaig atrevir-me a preguntar-li de què es tractava el document pel qual s'havia "trastocat" el meu cosí. Aquesta pregunta el féu inquietar. Tot seguit desvià la vista i es produí un silenci d'aquells tan inquietantment evidents que feien sentir incòmode a qualsevol. I canviant de tema em digué: -Sir Alucard, el document aquest és de suma importancia que el trobi. Si vostè és tan amable de buscar-lo i portar-me'l, li n'estaré molt agraït. I amb un somriure maliciós en que em mostrava les dents grogoses i podrides, em convidà a marxar de casa seva.

Inquietat pel seu comportament em sentia realment malament de saber que un home com ell coneixia els motius del suïcidi del meu difunt cosí i jo no, però d'altra banda em sentía verdaderament poderós de tenir el document en la meva propietat. Sí, estava segur que el document que vaig trobar sobre la nostra família era el mateix que buscava Lord Sickert fill i no podia pas ser més exacte que el mateix pel qual en Richard s'havia suïcidat. Vaig pensar que si descobria els misteris que amagava el document, descobriria també el perquè del seu final, Així que arrivant a casa, vaig tancar-me dins l'estudi i tan sols il·luminat per la suau llum tènue que acompanyava la sala, vaig començar a llegir aquell preuat meu document…
Fascinat per la magnitud del que acabava de llegir, encara restava atònit, contemplant aquella relíquia familiar, aquell escrit misteriós al principi i sorprenent al final. No sabia com reaccionar. Tenia molta cosa per païr i molt poc temps per reflexionar-hi. Sentia la pressió de l'ambient que respirava, necesitava aclarir les idees i posar-les en ordre. El que acabava de llegir era increïble, el secret més gran que mai hauria pogut descobrir algú. La nostra família, nosaltres, ho érem, ho som, en formem part, sempre n'hem format part, som albins i dins les nostres venes, hi ha la informació. Mils de generacions havien passat pel mateix. I molt pocs n'havien sortit en vida. El meu pare, l'avi, el tiet i en Richard en van prendre consciència i hi van acabar renunciant. Ara em tocava a mi, era l'últim escollit. Dins les meves blaves, fines, delicades venes hi havia el secret de la família. No podia permetre que em trobessin. M'havia d'amagar si no volia acabar com ells. Però a on? Primer havia de saber el temps del que disposava, perquè pel que podia deduir, creia ja amb prou certesa que sabia qui era el meu caçador: ni més ni menys que Lord Sickert fill. Perquè si fos tan sols el conseller i amic d'en Richard, no hauria de tenir cap mena d'interès en el document a no ser que fos el caçador i no li interessés que jo el trobés i en descobrís la situació límit en la que em trobava. Llavors ell hagués volgut guanyar-se la meva confiança i buidar-me els conductes per on circula la preuada informació.

Però les coses no van anar així. A mitja nit vaig deixar una nota a la meva tia, dient-li que m'havia sortit un imprevist i me n'havia hagut de tornar a Escòcia. Vaig agafar les coses i em vaig dirigir als afores de la ciutat, allí tot aixecant la pesada solapa de les clavegueres, vaig baixar els barrots i tot palpant les fosques parets vaig aconseguir arribar fins una cel·la, xopa de goteres, però que de moment em servirira d'amagatall. L'endemà, vaig decidir que no volia morir, que no faria com ells, que m'amagaría sens deixar que ningú em veiés, fins que Lord Sickert morís. (Si ja ho sé, una decisió del tot estúpida, portada pels nervis sens voler admetre l'estat d'impotència en el que em trobava). Sí, estava decidit a renunciar a la vida i viure com una rata. Vaig aguantar dos mesos tancat allà dins, sortint tan sols a altes hores de la nit, rebuscant menjar a les escombraries i tornant a la ratera. Fins que un dia, que m'havia entretingut més del compte i ja començava a clarejar, tornant de regirar escombraries, el vaig veure, sí, vaig veure a Lord Sickert fill, voltant per aquell barri que queia a trossos. Vaig amagar-me i fins passada una bona estona no vaig tornar al cau. Ostres, podria molt ben ser que em seguís la pista, que hagués anat a Escòcia i li haguessin dit que encara no havia tornat. Podria ser que m'estigués buscant per tota la ciutat. D'acord vaig dir-me, he aguantat durant dos mesos després de descobrir la veritat, però ara m'ha arribat l'hora. No puc permetre que s'enriqueixi escampant el
nostre secret, abans prefereixo que es perdi en l'eternitat a que caigui en mans d'un caçador. Havia d'actuar ràpid. Necessitava un recipient on hi pogués cabre jo tot sencer; una banyera i també força aigua. Necessitava completar el meu diari i buscar un lloc segur per amagar-lo juntament amb el document.

L'endemà mateix em traslladaria en una casa abandonada, on encara hi havia aigua corrent. Un cop a la casa, assegurant-me que no m'ha vist ningú, he agafat el document i tot seguit l'he ficat dins d'una caixa de roure on l'olor de resina, s'ha accentuat tot bullint en les flames del foc rogent que cremava amb presses volent avivar el poc temps de vida que em quedava. Seguidament m'he dit: -Alucard, ha arribat l'hora. I tot introduint-me a la banyera, m'han vingut un seguit d'esgarrifances, entrant en un estat hipnòtic propi del que estava a punt de fer.

No em surten les llàgrimes, ni amb ungles em puc arrancar el plor. M'està consumint per dins, se m'està menjant per fora. És com un monstre i no puc fugir. És la meva vida, és un pou sense sortida. Em veig en una banyera blanca de marbre, freda i alhora càlida. El granatós corrent líquid es va dissolent a poc a poc amb l'aigua tèbia. No sento mal, no sento res. Com si ja no hi fos, com si mai hi hagués sigut. Sento el silenci més fort que mai, aquesta tranquil·litat, m'adorm i m'admira. Com si fos un culte a les venes esquinçades que degoten nítidament al compàs de l'aixeta. Una oda al xiuxiueig de l'aigua quan brolla. Ja no ploro. Descanso. Contemplo la foscor tènue de la matinada. Demà, d'aquí poc, ja no veuré res. Ja me n'hauré anat. És el destí. Ell ha volgut que fés ús de la ganiveta. Estava esmolada. No he sentit mal, només una pau i un descans, que aquí, en aquesta vida, no trobava.

Ningú mai sabrà el secret…







Carolina Figueras
[email protected]