ALICE capítol 9

- Em temo que això serà impossible, maca.- Em va respondre el cap de l'organització.- Saps, nosaltres no li volíem fer mal, la veritat és que no us volíem fer mal. Però per culpa de la teva maleïda curiositat has posat en perill més de trenta anys de treball- a mesura que anava parlant, la seva veu augmentava de volum, juntament amb la seva còlera.- I ara, no tenim més remei que... matar-vos. A tu i a la teva amiga.
Des que el cap m'havia comunicat que el Sam m'havia traït, no havia gosat mirar-lo. Segurament tenia por del que em podia trobar en la seva mirada. Fins i tot és probable que hagués esbossat un somriure maliciós. Per sort o per desgràcia, no va ser així, ja que quan el seu pare va pronuncia aquelles paraules, vaig parar atenció en ell. La seva cara reflectia sorpresa i horror, molt horror. Potser eren imaginacions meves, però semblava que estigués paralitzat i tingués el front amarat de suor. Aleshores va parlar. El sentir-li la veu em vaig sorprendre, era com si no l'hagués sentit parlar durant anys i que per mi fos la veu d'un desconegut.
- Què? Però es pot saber què dius? M'ho vas prometre! Em vas prometre que no la mataries! Em vas dir que...
- Què, què et vaig dir, fill? Digues! Et vaig dir que jo no la mataria!
- Ets un mentider!- El Sam encara no havia entès el que el seu pare havia volgut dir. Però jo ho havia entès perfectament. Un calfred em va recórrer tota l'esquena.
- Ho faràs tu.
- Em vas dir que no la...- La ràbia del Sam es va convertir en pànic, el pitjor pànic que un es pot imaginar.- Deus estar de broma- Va pronunciar amb un fil de veu, gairebé en veu baixa.
- No, fill, no ho estic. Et vaig encomanar la missió d'acostar-te a ella per protegir l'organització, i molt em temo que ens ha sortit el tir per la culata. Que per casualitat t'has enamorat d'ella, Sam?
- Jo no volia...
- Tu no volies què, eh, tu no volies què?- El pare es va posar a cridar- Posar en perill tot es que hem aconseguit? Deixar que la noia fiqués més el nas? Permetre que gairebé li expliqués a la seva amiga?
>> Necessito saber que encara estàs amb mi Sam, recorda que sóc el teu pare. I no voldràs pas decebre'm no? Pensa que jo sempre seré amb tu, fill. Em coneixes de tota la vida. Saps que no t'abandonaré. I d'ella, què en saps, eh, d'ella? Ja t'ho dic jo, res, no en saps res. Fill, necessito saber que no m'abandonaràs. Mata-la. Fes-ho per mi. Agafa la pistola, apunta al cap de la noia i dispara. Sense pensar-t'ho dues vegades. Com els vells temps, eh?- El pare va articular un somriure sarcàstic.
Els segons que van passar a continuació van ser esgarrifosos, els pitjors de la meva vida.
El rostre de la Carla, la seva mirada clavada en els meus ulls, com si em demanés explicacions, però també hi podia veure tristesa i decepció. S'estava fent el càrrec de que estava allà per culpa meva.
La mirrada del pare del pare del Sam, clavada en els seus ulls, estenent-li la mà amb la pistola, esperant pacientment que l'agafés.
I finalment el Sam, més indecís que mai. Primer, em va mirar a mi, després a la pistola. Vés a saber el que se li estava passant pel cap. Els seus ulls mostraven tanta incertesa que no podria dir amb seguretat el que sentia en aquell moment. Però el que sí que puc assegurar era que estava a punt de plorar. Premia els llavis amb força, totes les faccions del seu rostre estaven tenses, i els seus ulls, lleugerament humits. Juraria que li vaig veure una petita llàgrima rodolant lentament per la galta.
La resta d'homes començaven a mostrar impaciència.
- Molt bé, nois, us podeu retirar- Va dir el cap al notar-ho.- Veig que això s'està convertint en un assumpte massa personal...
- N'estàs segur, Frank?- Va respondre un d'ells.
"Així que es diu Frank", vaig pensar, "no suporto aquest nom"
- Adéu- Va respondre fredament.
Poc a poc van anar desapareixent cap a una altra de l'est del petit pavelló en què ens trobàvem.
Quan vam estar sols, el Sam per fi es va decidir. Va allargar la mà cap a la pistola, agafant-la amb seguretat. El Frank va somriure satisfet.
- Molt bé, ara dispara.
El Sam va apujar poc a poc la pistola fins a arribar al meu front, just al mig. No gosava mirar-lo, però ho havia de fer. Li vaig llançar una mirada de súplica. "Si us plau, no ho facis".
Tot i així, entenia que estava entre l'espasa i la paret. L'altre nit, quan el Sam em va portar fins a casa i em va preguntar que què faria si estigués en la seva situació perquè la ha demanat el seu pare, li vaig mentir. El Sam estimava el seu pare, com tot fill ha d'estimar el seu. Potser més i tot. És l'únic que té, està completament sol. Ho neguis o no, si l'única persona que et fa costat et demana alguna cosa, sigui la que sigui. Ho fas. La por a la soledat la tenim tots. Ningú vol estar sol, i menys perdre el seu pare. El Sam només ha tingut el seu pare bona part de la seva vida, i havia après a conviure amb ell. L'aterrava la idea de que si no feia el que el Frank li manés, es sumiria en la soledat. Tenia por d'enfrontar-se tot sol en aquell món tan gran.
La veu del Sam em va despertar dels meus pensaments.
- Ho sento- Va dir amb un fil de veu, i molta tristesa. Com si hagués de trencar a plorar en qualsevol moment.