ALICE capítol 6

Quan va començar a fosquejar, el Bryan va proposar de marxar. Tots hi vam estar d'acord, començava a fer una mica de fred. Però aquell fred va ser completament favorable per a mi. Quan el Sam va veure que tenia la pell de gallina i que em fregava els braços per fer passar el fred, se'm va acostar per darrere i em va recolzar la seva jaqueta a les meves espatlles. Després em va xiuxiuejar tan a prop de l'orella que podia sentir el seu alè:
- Passi el que passi, jo mai no et vull ni et voldré fer mal.
No entenia gaire aquella frase, però en aquell moment d'intensa felicitat m'era ben bé igual el que m'havia dit. Estava als núvols. No em vaig atrevir a girar-me i mirar-lo als ulls, tenia por de marejar-me i caure desmaiada. Així que em vaig quedar quieta, paralitzada. Vaig sentir com somreia, i es va apartar de mi.
- Vaig tirant cap al cotxe- Va dir.
Quan vaig baixar a la terra, em vaig adonar sorpresa que la Carla m'havia estat observant tota aquella estona. Feia un somriure desmesurat, el típic somriure que et dedica una amiga quan nota que el noi amb qui estàs t'agrada. Se'm va acostar ràpidament. Sabia perfectament el que venia a continuació.
- Neena, que vols que et porti un pitet?- Va exclamar, molt emocionada- Però tu t'has vist la cara?
No, no me l'havia vist, però me la podia imaginar. Em vaig ruboritzar de mala manera. Per dissimular, vaig proposar d'entrar al cotxe, que començava a fer bastant fred.
Ell m'esperava al davant, al seient de conductor. Em va fer un somriure burleta.
- Aquest cop condueixo jo.
Això em va empipar una mica, però vaig accedir. Jo era conscient que no era gaire bona conductora. Em feia por la carretera, i anava molt a poc a poc, al contrari que el Sam. La seva forma de conduir era ràpida, gairebé imprudent, però aferrava el volant amb seguretat. Vam arribar a casa la Carla.
- Nosaltres baixem aquí. Gràcies per portar-nos, Al. Ah, i... que passeu molt bona nit!- va afegir burleta, i em va picar l'ullet. Durant un instant la vaig odiar.
De sobte, quan estàvem ell i jo sols, em va entrar al cos una mena de nerviosisme. No hi havia ningú més, per primer cop al dia, estàvem sols. Algú havia de trencar el gel i començar a parlar, però quan vaig començar a obrir la boca, va ser ell qui va parlar.
- Jo no volia matar la teva germana. Ni tampoc els teus pares. De debò.- Em va sorprendre que m'ho digués. El vaig deixar continuar.- Però el meu pare em va dir que ho havia de fer. Em va dir que l'organització era el més important per a ell, que no el podia decebre. Si el teu pare t'hagués demanat que fessis alguna cosa que no volguessis fer, però que per ell és molt important, tu què faries?
Va treure el ulls de la carretera i es va girar cap a mi, mirant-me intensament. Ell esperava una resposta sincera, però no em podia concentrar sentint la seva respiració tan a prop meu. Vaig intentar pensar.
- En primer lloc,- vaig començar- el meu pare mai no em demanaria que fes quelcom que jo no volgués fer, en segon lloc, mai no em diria de matar algú, i en tercer lloc, el meu pare és mort. Per culpa del teu.
- Per culpa meva.
- No, Sam, no és culpa teva. I saps per què no te la dono? Doncs perquè sé que a tu mai no se t'hauria acudit fer mal a cap ésser humà. Sé que si depengués de tu, la meva família encara seguiria viva. Estàs manipulat, Sam, el teu pare fa servir l'estima que li tens per aprofitar-se de tu.
Ara se'l veia perdut, no sabia què pensar. Va tornar a mirar la carretera. Tenia una mirada trista i el seu ull verd brillava en la foscor.
- Més val que t'acompanyi fins a l'hostal.
- No, ja puc anar-hi sola, gràcies.
- A aquestes hores hi ha gent perillosa pel carrer. T'acompanyaré fins a la porta.- Va dir amb una veu molt segura, però tendra a la vegada.
Vaig acceptar de mala gana. Durant el viatge de deu minuts va estar distant, pensatiu. Deuria estar reflexionant sobre el que havíem parlat, o potser simplement no volia parlar més. Però no era així. Quan vam arribar a l'hostal, el Sam va apagar el cotxe, però no es va moure. Els dos miràvem cap endavant, amb els ulls fixos a la carretera, cap dels dos no s'atrevia a mirar l'altre. De sobte va sospirar, com per agafar forces, i va començar a parlar:
- Abans... m'has preguntat per què no t'he matat encara.- Va començar amb una inseguretat impròpia d'ell, però que a mi m'agradava. No vaig dir res, ni vaig desviar la mirada- Saps, mai m'havia passat això. Jo abans matava a qui el meu pare m'ordenés, en contra de la meva voluntat, però ho feia i ja està.
>> Però amb tu... No sé què em passa, però només de pensar que qualsevol dia m'ordenaran que et mati, jo...
- Tu, Sam, tu no ho faràs. No vull que ho facis. Jo no vull que...
De sobte, el Sam em va mirar desconcentrant-me amb el somriure més dolç i innocent que havia vist mai. La seva trista mirada em va commocionar. A Poc a poc, va anar acostant el palmell de la mà cap a la meva galta.
- Alice, serà millor que t'allunyis de m...
Li vaig posar el dit índex als llavis.
- No.
I, sense pensar-m'ho dues vegades els seus llavis van atreure els meus, i sense ser-ne gaire conscient, la meva boca va topar amb la seva, d'una marera suau, relaxada, perfecta.
Va ser un moment en el qual va desaparèixer tot el que ens envoltava. Els seus llavis, el seu dolç alè, la seva cara era l'únic que existia per a mi.
Encara tenia la seva mà a la galta, i va acostar l'altra per agafar-me i besar-me més intensament.
No recordo quanta estona vam estar així. Potser segons, potser minuts, fins i tot més. No importava. El cas és que vaig desitjar que no s'acabés mai. I abans d'adonar-me'n ja érem a l'habitació. Encara ara se m'escapa un somriure quan recordo la cara que va fer l'hostalera quan vam passar per davant seu. Era una mena d'astorament i enveja. Més d'enveja que d'astorament. Molta gent hauria pagat per veure la cara d'aquella vella!
Del que va passar a continuació no en puc dir gaire cosa. Bé, massa coses puc dir d'aquell moment tan, tan... únic. Cada petó, cada carícia que em feia significaven moments del plaer més absolut que havia sentit mai. Simplement vam connectar, i en aquell moment fins i tot vaig arribar a pensar que estàvem fets l'un per l'altre, que no entenia com havia pogut tirar endavant aquells vint anys sense aquella sensació tan meravellosa.