ALICE capítol 5

Vaig agafar el cotxe, i em vaig dirigir de mala gana cap a la plaça on havíem quedat. Ja m'esperaven, és clar, feia tard.
Alice!- em va cridar la Carla des de la llunyania- Em pensava que no vindries!
Em vaig acostar més, i li vaig dir:
Sí, ho sento molt, m'he quedat...- No em sortia la veu. No em podia creure el que veien els meus ulls. Al Costat de la Carla, hi havia dos homes. El primer, bastant alt, amb cara de bona persona. L'altre era un home amb un ull de cada color, un verd i un blau. Era de pell morena. El cor em bategava a deu mil, si és possible. Em vaig oblidar de respirar, i em vaig marejar. Necessitava aire, estava pàl·lida.
-Alice, et trobes bé?- Li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap.- Doncs et presento el meu promès, el Bryan. Era el de cara de bona persona. Dos petons.
-I ell...- va començar emocionada la Carla- És el Sam. L'amic de qui t'he parlat.
Ell feia la mateixa cara d'horror i sorpresa. Per sort, ell té els reflexos més ràpids que jo, i de seguida em va allargar la mà. Espantada, intentant fer cara de simpàtica, li vaig encaixar. La seva pell era suau com el marbre, i les seves faccions eren més boniques en directe. Em vaig quedar sense alè quan va pronunciar el meu nom:
- Encantat, Alice.- Em va dedicar un somriure preciós.
Jo no era com ell, en una situació així no podia fingir. Estava donant la mà a l'assassí de la meva germana bessona.
Vam pujar tots al meu cotxe. Jo conduïa, al darrere la parella, i al meu costat, tan a prop que li podia sentir la respiració, el Sam.
Em va llançar una mirada que va durar menys de tres segons. Però amb aquella mirada ho va dir tot. S'hi podia reflectir horror, sorpresa, i el que em va deixar més perplexa, una mena de compassió que no entenia. Li vaig tornar la mirada.
Va passar el dia. La Carla i el seu promès s'ho van passar de meravella, però el Sam i jo no tant. La tensió que ens envoltava era palpable. En un moment del dia, vaig aconseguir les forces necessàries per parlar amb ell.
- Es pot saber què fas aquí? Tu sabies que era la millor amiga de la Carla, per això has vingut, per matar-me, no?- Li vaig escopir amb una ràbia que no sabia que tenia. Em vaig sorprendre de la seguretat de les meves paraules, però també em va sorprendre la seva reacció.
- Què? No! Jo, jo no... jo no sabia que tu.. que tu eres aquí!- va respondre amb una suposada sinceritat. No sabia si creure-me'l. Era possible que no ho sabés?- Mira, Alice... Jo t'he de matar. Ho he de fer, per protegir l'organització. Però no tinc gaires ganes de fer-ho. Així que vés-te'n. I deixa de fer de detectiu, que no et convé.
- Ara escolta'm tu a mi- el vaig tallar- Tu vas matar ma germana- No m'ho podia creure, els seus ulls mostraven penediment vertader. Això em va distreure del discurs, però em vaig concentrar.- Ho sé tot. Sé el que feu. Però també sé que tu no ets com ells- Vaig afegir amb la veu una mica, només una mica més dolça.- Sé que tu ets bona persona, i que t'horroritza tot el que està fent el teu pare amb totes aquestes pobres famíli...
-Calla! El meu pare és tot el que tinc. No el penso abandonar, faré tot el que em mani.
- Aleshores, com és que no m'has matat encara?
Es va quedar sorprès, sense paraules.
- Doncs...
- Jo sé perquè. Tu no ets un assassí. Tot i així estimes el teu pare, i no el vols decebre. Però ara, el que t'has de plantejar és si val la pena sacrificar tantes vides perquè el teu pare se senti orgullós de tu- Li vaig dir amb sequedat.
- No, Alice, jo no sóc com tu et penses, jo encara no t'he matat perquè...- Es va aturar. No trobava les paraules. Jo estava igual o més nerviosa que ell, em tremolaven les mans.
- Alice, Sam, torneu, que dinarem!
Ens vam mirar, i em va somriure tímidament.
- Aquesta conversa encara no ha acabat- El vaig advertir. Després vaig somriure. Me'l va tornar. Tenia uns ulls tan intensos, una mirada tan profunda...
Ell pensava que era un assassí, i que havia de seguir els passos del seu pare. Però jo sabia que no. Ho veia en els seus ulls. Jo estava convençuda, ara el que faltava era convèncer-lo a ell.
La resta del dia va ser més relaxat, l'ambient no estava tan carregat. El Sam em mirava de tant en tant, i jo també. Algun cop els nostres ulls van coincidir, però de seguida vam desviar la mirada.
No ho entenia, no aconseguia entendre per què justament la persona que es va carregar la Clàudia era l'única que em feia oblidar totes les preocupacions. Estava confusa, i realment perduda. No em reconeixia, no sabia perquè em sortia un somriure quan notava la seva mirada clavada al clatell, no sabia perquè quan aquells ulls es creuaven amb els meus em posava tan nerviosa i m'oblidava de respirar.
És possible... Que m'estigués enamorant? Els seus ulls eren tan sincers, no es mostrava la maldat que ell pensava que tenia. El seu rostre, danyat per tots els sofriments que ha hagut de passar, però tot i així el rostre més bell que havia vist mai. La seva boca, els seus llavis molsuts, cada cop que pronunciava una paraula em trastocava. Però, quina opinió devia tenir ell de mi? Potser ell no sentia el mateix per mi. Però vaig poder desmentir-ho ben aviat.