ALICE capítol 4

Ja era fosc, devien ser les nou del vespre quan vaig agafar el cotxe per tornar a l'hostal. Estava tan confusa, no sabia què pensar de tot plegat. Concretament no sabia què pensar de la Clàudia. No entenia per què no havia contactat amb mi durant aquests vint anys. Se'm van humitejar els ulls, no plorava perquè havia esgotat totes les llàgrimes minuts abans. M'havia de calmar, i tenir la ment centrada. Havia de pensar què faria a partir d'ara.
Em va sonar el telèfon. No, ara la Carla no.
- Alice? Espero no haver-te despertat. T'he de proposar una cosa.
Vaig tancar els ulls, i concentrada per respondre amb seguretat, li vaig respondre:
- A veure, què és el que em vols dir? Que vols que quedem?
- Exacte! Mira, li he parlat de tu al meu promès, el Bryan. Et vol conèixer!
No, no volia quedar. No era el millor moment. Però des que vaig arribar encara no he sortit amb ella, així que li vaig dir que sí més aviat per obligació. Li vaig dir com a excusa que m'havia de dutxar, però quan estava a punt de penjar va saltar:
- Ah, se m'oblidava, portarà un amic amb ell, segur que t'agradarà? Jo estic promesa, però si no...- Va riure sorollosament i va penjar.
Em vaig quedar perplexa. Hauria d'aguantar-me i sortir amb ells amb un somriure pintat a la cara. El pitjor de tot, es malgastarien unes hores precioses d'investigació. És igual. Al cap i a la fi, la Carla és la meva millor amiga, i es casarà. Li hauré de fer aquest favor.
En arribar a l'hostal, l'hostalera em va llançar una de les seves mirades de menyspreu. Jo no estava d'humor per preocupar-me per aquella persona que es passava la vida darrere d'un mostrador. Així que la vaig ignorar, i vaig pujar a l'habitació. Només en estirar-me, vaig tancar els ulls. Estava esgotada.
Aquesta vegada era diferent. No era tan real, les imatges que em venien al cap eren difuminades i sense sentit, però em terroritzaven i em posaven la pell de gallina.
Primer, el soroll d'un tret, tot seguit una silueta que queia. Els pares que em somriuen a la barca, la Clàudia m'aplaudeix. De sobte, sóc jo la que estic a la barca, la Clàudia és al mar, té la cara pàl·lida d'horror, però em somriu. "No et preocupis, Alice, tot sortirà bé". La meva mare, em mira i m'abraça. Torno a estar al carrer on ha caigut el cos sense vida de la silueta. És el pare. Em somriu. Un soroll molt fort, l'explosió. Veig la Clàudia, que crida desesperadament "Alice, ajuda'm, ajuda'm". Ara la silueta del carrer és la Clàudia. La Clàudia... o jo? No, sóc jo. Veig a la llunyania cinc homes ben vestits, un d'ells amb una pistola a la mà. Em llança una intensa mirada, i apunta la pistola al cap de la meva germana. Un altre tret. La Claudia cau, intento cridar, no em surt la veu. Estic horroritzada, vull marxar d'allà, em vull despertar. Se m'acosta la mare amb la Claudia a coll, tota ensangonada, i plora. Em dedica un somriure, i em diu: "tot sortirà bé". Es gira cautelosament i s'allunya a poc a poc, sense fer soroll. "mare, no te'n vagis, mare..." No puc parlar, intento cridar. Horroritzada, m'adono que és inútil, estic morta...
No!!!- Em vaig despertar sobresaltada. Durant uns segons, els pitjors de la meva vida, vaig recordar intensament tot el que acabava de veure. Tenia els ulls desorbitats, respirava amb dificultat. Tota amarada d'una suor freda que em feia posar la pell de gallina, em vaig dirigir al bany a dutxar-me. Vaig mirar el rellotge. Ostres, d'aquí a una hora havia d'estar a la Plaça Blanes per anar a fer un pícnic amb la Carla... "Serà més difícil del que em pensava", vaig pensar. Estava molt entumida, com si hagués dormit durant dos dies, tenia la sensació de febre. Quin malson més horrible.