ALICE capítol 3

La llum del sol em va encegar. Era un nou dia, i estava disposada a invertir totes les meves hores a investigar l'últim somni que havia tingut. Almenys ja tenia un punt de partida: Fish&Eat, nau industrial abandonada prop del penya-segat on van morir els pares. No sabia si podria fer-ho tota sola, però havia d'intentar-ho. Què havia de fer, anar cap allà, trucar a la policia...? Estava confusa. Vaig decidir concentrar-me en tots els detalls del somni. Un moment... El Sam havia mencionat alguna cosa sobre una organització en què els meus pares estaven involucrats... Ja està.
La raó per la qual la Carla i jo ens coneixíem abans de néixer, era perquè els nostres pares es coneixien des de la universitat. Aniria a veure l'Albert i la Maria, els millors amics dels meus pares.
Vaig trucar a la porta, estava nerviosa. La Carla no hi era, m'havia dit que passaria el dia fora amb el seu promès. El seu promès... Va obrir la Maria.
- Alice! Ja m'havia dit la Carla que havies tornat, quina sorpresa! Com estàs?- Va dir amb alegria, exactament la mateixa amb què em va rebre la seva filla.- Albert, mira qui ens ha vingut a visitar, corre!
- Ja vinc, ja... Alice! Déu meu, com m'alegro de veure't!
-I jo també senyors Ferrer, estic molt contenta- Ells van ser com uns segons pares per mi. Me'ls estimava molt.- Veureu, he vingut per parlar amb vosaltres d'una qüestió important. És sobre els meus pares.
De sobte, em va semblar que les seves cares empal·lidien. De sobte, la Maria aparentava molts més anys dels que tenia. Els dos van forçar un somriure, i em van convidar a passar.
- Em sap molt de greu haver de treure aquest tema tants anys després, però un seguit de successos m'ha fet pensar que els meus pares eren més que uns simples empresaris rics. He pensat que vosaltres em podríeu explicar alguna cosa...
- Filla, de vegades hi ha coses del passat que val més no remoure...-em va dir la Maria amb dolçor- Els teus pares van morir en un accident, això és tot.
- Ja, però és que necessito saber-ho, de debò, ho necessito! Si us plau, només demano que m'expliqueu coses sobre l'organització, us ho suplico.- Vaig dir desesperada. Res del que havia dit era mentida. Necessitava aquella informació. Van intercanviar una mirada de dubte, i al cap d'un instant van assentir. Va començar l'Albert:
- Això potser no t'agradarà gaire escoltar-ho, és possible que et canviï la vida, però si és tan important per tu... El teus pares sí que eren uns empresaris normals i corrents. En l'aspecte laboral no tenien res d'extraordinari, simplement tenien molt d'èxit. El problema era que l'Alice, la teva mare, era estèril, i volien tenir fills. Ho van intentar de totes formes, però no ho van aconseguir. A través de certs contactes, això jo no ho sé, van aconseguir el nom d'una empresa mèdica anònima. El que els teus pares no sabien era que aquesta empresa no era normal, sinó que es dedicaven a crear embrions modificats genèticament, però estaven en fase experimental. El pitjor és que l'organització era il·legal, ja que està prohibit experimentar amb éssers humans, justament el que ells feien.
>>El cas és que, un cop t'hi fiques, no en pots sortir, que és el que els va passar a l'Alice i al Paul. Els primers dies només els feien proves, i cada cop més, fins que l'Alice va descobrir que aquella empresa no era legal. Però ella i el Paul van arribar a una conclusió. Tindrien la criatura a través d'aquella organització, i després els denunciarien i dirien que ells no sabien que era il·legal. L'obsessió que tenien per portar una criatura al món els va costar la vida.
Vaig fer cara de desconcertada.
-Com dius?
- Alice, aquella tràgica explosió de la barca no va ser un accident.-Va dir la Maria, intentant fer una veu neutra, per no posar-se a plorar.
-No, no, no... jo hi era, jo...
-La barca va explotar abans d'arribar al penya-segat, Alice, aquell accident estava premeditat.
Quan el cap de l'organització va descobrir que els teus pares volien posar una denúncia va ordenar que instal·lessin una bomba a la seva barca, i que s'activés quan es posés en marxa.
-Alice, no va ser culpa teva.
Vaig buscar desesperadament una mica de força, però no en vaig trobar. Vaig trencar a plorar, sense poder-hi fer res. No podia calmar-me, no podia ni parlar. Així que m'he estat turmentant vint maleïts anys per matar a la meva família, i ara resulta que no va ser res més que un assassinat per part d'aquells imbècils! No m'ho podia creure!
- Alice, filla, no ploris, tranquil·la...
Vaig recolzar el cap al seu pit, plorant desconsoladament. Estava esgotada. Esgotada d'haver aguantat les llàgrimes durant vint torturats anys, esgotada de fingir que ja ho havia superat, esgotada de dir i repetir que quan van morir jo era massa petita per recordar-me'n. Van passar uns minuts, i per fi em vaig calmar. Va ser aleshores que vaig començar a processar mentalment tota la informació que acabava de rebre. Fills modificats genèticament... Em vaig marejar i tenia els ulls desorbitats.
-La Clàudia i jo estàvem modificades genèticament, per això vam tenir certa telepatia, per això érem més llestes que la resta de companys! No, no m'ho puc creure, tot aquest temps... Un moment, i vosaltres com sabíeu tot això?
- Els teus pares eren els nostres millors amics, nosaltres els vam ajudar a posar la denúncia, tot i que no hi vam ser a temps... - Va explicar la Maria.- Per això ens sentim culpables per la seva mort- Va afegir amb un fil de veu. Estava clar que el que deia era veritat, he treballat amb tota mena de criminals, sé quan algú menteix, i no és aquest cas.
-Ara que hi penso...-Va dir l'Albert- Hi va haver un noi, el Sam, més o menys de la teva edat, que semblava que volia ajudar-nos. En aquell temps era molt jove, però sabia que el que feia el seu pare, el cap de l'organització, estava mal fet.
"El Sam, el de pell morena, ulls fantàstics, veu preciosa. M'alegra saber que no és un d'ells... Però per què me n'alegro? No ho sé ni jo..."- Vaig pensar.
- Doncs vull continuar el que els pares van començar. Vull denunciar-los: Per experimentar amb éssers humans, per l'assassinat dels meus pares, i per l'assassinat recent de la meva germana.
Em van mirar perplexos.
-Alice... La Clàudia va morir a la barca, juntament amb...
-No. Això és el que diu tothom, el que els de l'organització van fer que semblés- vaig tallar l'Albert- Però he tingut uns somnis, molt reals, i he presenciat la seva mort. N'estic completament segura, la Clàudia ha viscut amagada tot aquest temps, i quan va decidir denunciar-los, la van matar. No sé quan, però fa molt poc.
Les seves cares eren poemes. Estaven completament desconcertats, vés a saber què els estava passant pel cap en aquells moments. Primer semblava desconcert, després dubte, després frustració.
- Però, com és que ha viscut amagada tot aquest temps?
Això és el que m'agradaria esbrinar- Vaig respondre- Moltes gràcies, de debò, moltes gràcies per tot. Ara necessito proves per incriminar aquests malparits, i les penso trobar.
-Vés molt amb compte, Alice- em van dir a l'uníson. Com me'ls estimava. Passi el que passi, mai no els oblidaré.